Estaré un temps
sense publicar.
dijous, 25 de febrer del 2016
dijous, 18 de febrer del 2016
...
«La bellesa de les imatges poètiques en front de la
crueltat del què ens envolta.» (frase escoltada per la ràdio)
dimecres, 17 de febrer del 2016
...
«No hi ha una manera més bona d’arribar a escriure, que la de gargotejar alguna cosa cada dia.» – Italo
Stevo
dimarts, 16 de febrer del 2016
Compromís de realitat
«El compromís
de l’escriptor no és només amb la realitat política que l’envolta, sinó amb
tota la seva realitat.» - Gabriel
García Márquez
dilluns, 15 de febrer del 2016
diumenge, 14 de febrer del 2016
...
«En una época, dijo, en la que existen los
excitantes y los sedantes, es inconcebible tener penas de amor que duren más de
seis horas. Estaba sonriendo, joven y bella, cuando siguió anunciando
cínicamente las verdades del mundo y dijo: “En una época en la que existen las
cirugías estéticas y los institutos de belleza, es insensato que vos prefieras
una mujer a otra. En una época”, agregó, “en la que existen las píldoras
anticonceptivas y la inseminación artificial, no es posible transmitir todavía
nuestras taras, nuestras angustias y nuestra fealdad a hijos propios o ajenos”.
- Un tipo que escribe su vida día tras día es algo bastante ridículo. Es
imposible tomarse en serio. La memoria sirve para olvidar, como todo el mundo
sabe, y un diario es una máquina de dejar huellas. Me gustan mucho los primeros
años de mis diarios porque allí lucho con el vacío total: no pasa nada, nunca
pasa nada en realidad, pero en ese tiempo me preocupaba, era muy ingenuo, estaba
todo el tiempo buscando aventuras extraordinarias. Empecé a robar la
experiencia a gente conocida, las historias que yo me imaginaba que vivían
cuando estaban conmigo. Escribía muy bien en esa época, dicho sea de paso,
mucho mejor que ahora, tenía una convicción absoluta, que es siempre la mejor
garantía para construir un estilo.» – Ricardo
Piglia – Los diarios inéditos
dissabte, 13 de febrer del 2016
Enveja sana
Un dia vaig dir que
em semblava que no era envejosa, però tot sovint em sentiu dir que envejo a
aquest o a aquell altre... (Es podria canviar “l’envejo” per “l’admiro”?).
Qui o què envejo
jo?
Doncs a tothom qui
escriu més bé que jo...
I a tothom que ha
escrit una novel·la...
I als escriptors
“de veritat”, és a dir, els que han publicat en llibre...
I als autors de
“best-sellers”...
I a tots els bons
escriptors en general...
Quina llista! I tot
això creient de mi mateixa que en el fons no sóc envejosa!
divendres, 12 de febrer del 2016
dijous, 11 de febrer del 2016
Flaubert, la obsessió i la documentació
M’he fixat, llegint
els extractes de la seva correspondència, que Flaubert tenia per costum viatjar
als llocs que eren escenari del què escrivia. (Feia servir un mètode
ultraocult, ultraminoritari i ultrasecret que fem servir els escriptors que
s’anomena... observar).
Però, em fixo que
el fet de viatjar (una cosa que les ments benpensants consideren quelcom
agradable), no va fer que passes més temps amunt i avall que no pas assegut al
seu escriptori (cosa que, asseure’s a escriure, que la gent bentpensant pensa
que és soporífer; que és un plom, vaja).
Flaubert es
documentava, tal i com ho diríem ara, (ell em sembla que mai va fer servir
aquesta paraula), viatjant i llegint, molt, però la major part del temps en era
al seu escriptori, escrivint.
* * *
Hi ha qui se
sorprèn que, podent triar, no triï ser un home de món; que, podent triar, tries
l’escriptura... (o va ser l’escriptura que el va triar a ell?)
Quin tipus més
avorrit diríem ara, que friki, que podent viatjar i anar amunt i avall es
dedicava a escriure... devia ser un pobre diable, diria algú actual... Jo no ho
penso això, més aviat l’envejo. I l’envejo, més que pel què va escriure, que
també, sinó sobretot perquè va tenir el temps i la paciència per desenvolupar
tota aquesta escriptura; va tenir el coratge conservar la seva obsessió.
dimecres, 10 de febrer del 2016
...
«Busquem l’absolut
i només trobem coses.»
deia un.
Jo recerco l’escriptura
i només em trobo
les meves carències,
com a escriptora,
... i com a persona.
dimarts, 9 de febrer del 2016
La vida interior i el desequilibri
No sé si m’he
explicat bé. He hagut de descansar (o afluixar) del blog i de la connexió que
representa, no de la vida mental.
Per raons
relacionades amb la meva malaltia mental, hi ha vegades en les que publicar
segons quins textos m’angoixa i em desequilibra, m’és feixuc. Però la vida
mental precisament (la lectura, sobretot) és el meu refugi davant aquests
desequilibris.
El blog és vida
mental, però és només una petita part d’aquesta vida. I, d’alguna manera, el
blog també és vida exterior, i jo sóc una persona molt tancada en mi mateixa
que sempre ha desconfiat de la vida exterior.
De moment continuo,
procuraré publicar un post al dia fins a Setmana Santa – només ho procuraré,
llavors ja ho veurem-, però malgrat mi mateixa, això és tot. I de vegades cal
desconnectar d’això, de la pressió exterior, no de la vida interior. I això es
produeix a causa del desequilibri mental.
S’ha de descansar,
no del blog o de la vida mental, de fet, sinó de la mateixa malaltia mental.
I això tenint en compte que escriure i
publicar el blog m’agrada, es clar, malgrat totes aquestes pressions mentals.
Que, a més, com que són pressions psíquiques i jo tinc una malaltia mental,
representa que no existeixen en el món real dels altres.
dilluns, 8 de febrer del 2016
La vida interior i l’escriptura
Llegeixo una entrevista a un escriptor que
diu que per ell l’important a l’hora d’escriure és la vida interior, la vida
mental, més que les accions. Això em fa pensar en que se m’ha dit que al blog
em miro massa el melic. Suposo que és aquesta la sensació que transmet el
parlar només de la vida pensada: es transmet la sensació que s’està massa
centrada en una mateixa. No diré que això no sigui veritat. Però també diré que
això no és cap mal. Per això s’escriu, al cap i a la fi, per alliberar una vida
mental que en el fons no interessa a gaire ningú més que a la persona que la
viu. I dic viu, perquè la vida interior també és viu, també és vida, encara que
no faci que es desprengui l’adrenalina d’escalar una muntanya, per exemple. La
vida mental és vida, i tan de bo interessés més, però, si no és així, no passa
res, la vida interior és la que és, tingui més o menys lectors o hi hagi més o
menys persones interessades en llegir-ho. A mi la meva vida interior
m’interessa, m’apassiona; amb això n’hi ha prou.
* * *
Ara he estat uns dies sense publicar i m’he
sentit com si em faltés alguna cosa, tot i que de vegades va bé desconnectar.
Ahir vaig acabat de llegir les parts que tinc de la correspondència de Flaubert
i em vaig sentir invadida d’unes ganes rabioses d’escriure una novel·la...
dissabte, 6 de febrer del 2016
...
Llibreta 1
He estat llegint.
Una mica del L’ombra del vent (me l’han deixa’t en català, encara que jo
sàpiga que l’original és en castellà i jo cregui que és preferible llegir els
textos en la seva llengua original, tampoc serè primmirada amb un llibre que
només és un entreteniment), i una mica de la Escritura desatada, però,
sobretot, he estat llegint El Alpe d’Huez. L’he acabat!
El Alpe d’Huez és un llibre en el que l’autor es repeteix molt. Una té la sensació
que amb menys paraules s’hauria aconseguit el mateix efecte, però l’autor
s’allarga i s’allarga. Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, m’ha
agradat, però no és bo. No es tracta d’una novel·la de qualitat literària,
encara que no sigui un best-seller; simplement s’hi narra una anècdota. I fins
i tot aconsegueix ser mínimament emocionant, encara que el final es vegi a
venir.
I l’autor hi fa
moltes suposicions, coses que en realitat no pot saber, fa de narrador
omniscient quan només és un simple personatge. Com quan diu que el protagonista
escolta el cant de les cigarres; el personatge que narra no pot saber-ho, això.
Em recorda el El quartet d’Alexandria: Justine un llibre d’impepinable qualitat literària que vaig començar i
que vaig haver de deixar en part emprenyada per coses així: que el narrador
explicava coses que en realitat com a personatge no podia saber, o que el
lector no s’explicava com les sabia. (Potser sí que fixar-se en aquests detalls
sí que sigui ser una mica massa primmirada).
Però quan a una li
han ensenyat allò del narrador omniscient, i li han ensenyat a diferenciar-lo
del narrador en primera persona, del narrador testimoni o del narrador
personatge, a una li venen ganes
d’assenyalar amb tinta vermella els textos dels autors que barregen els dos
tipus de narrador sense proporcionar més explicacions, com si el seu text fos
un examen escolar en el què alguna cosa estigués malament.
I potser no és
alguna cosa que està malament, potser la realitat artística d’aquell text
exigia una cosa així.
No m’agrado
gaire a mi mateixa quan esdevinc així
de primmirada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)