Hi ha un personatge
a La pedra lunar que es mereix una menció especial. Segons l’autor, el
tros en què surt (que pot ser descrit com a entre hilarant i esperpèntic), és
el tros més popular entre els lectors del llibre; parlo de la senyoreta Clark.
L’autor fa servir
aquest personatge i la seva tafaneria per fer-nos testimonis a nosaltres com a
lectors d’unes escenes que si no fos d’aquesta manera recargolada de cap manera
podríem haver presenciat. És a dir, que l’existència de la senyoreta Clark és
un recurs estilístic, podríem dir-ne. Sorneguer, fins i tot.
* * *
La senyoreta Clark
porta una bena als ulls, una bena molt gruixuda, però no sembla que malgrat
això l’autor o els altres personatges arribin a compadir-se mai d’ella.
La senyoreta Clark
creu que regalar llibres té un efecte benefactor. Però és el tipus de llibres
que regala el que la fa una marginada.
* * *
Casualment, jo
també crec en regalar llibres. No com els de la senyoreta Clark, evidentment,
sinó llibres literaris. Però, m’ho han dit moltes vegades: a ningú l’interessen
un rave els llibres. Per això, i salvant totes les distancies, em sento una
mica “senyoreta Clark”. Jo també tinc un caràcter regala-llibres, com si
aquests ho haguessin d’arreglar tot, i en realitat poso a la gent en un
compromís, perquè se senten obligats a llegir-se (llegir!) una cosa que no els
interessa gens ni mica. Es deuen pensar que sóc una pesada. I jo, en canvi,
pensant-me que els regalo la felicitat!