Quan vaig escoltar
això de què aquell noi, pel fet d’estar en cadira de rodes, es podia entretenir
sol a casa amb el seu ordinador, no ho vaig dir en veu alta, però en el fons el
vaig envejar molt. Vaig pensar: “Així s’estalvia d’enfrontar-se al món!”.
“Pot estar-se
dedicat tranquil·lament a les seves coses sense que ningú se’n rigui ni
xiuxiuegi quan ell passa, i sense que li sembli que tothom se’l mira malament”.
Vaig pensar que
era una sort poder estar sol a casa entretingut amb les pròpies coses, fent
vida mental, i no haver de plantar cara al món. (Un món que, en aquella època,
fos per la realitat, fos per les forces dins del meu cap –la malaltia-, jo
vivia com a psíquicament molt hostil). La gent mai m’ha agradat gaire, tot que
jo per aïllar-me sempre he viscut als meus llibres, i a la ràdio.
Jo no coneixia a aquesta persona, però en canvi, estic segura que ell no
ho hagués vist pas d’aquesta manera, ni de bon tros. Que jo veiés com una
tranquil·litat d’esperit el què per ell devia ser una gran desgràcia (l’haver
de quedar-se reclòs dins del seu món), segurament l’hauria fet concloure que jo
no tenia el seny gaire eixerit. I potser hagués tingut raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada