divendres, 28 d’agost del 2015

El pes de l’art

Diu que Beethoven, vivint a Viena, va canviar de casa setanta vegades(!), traslladant en cada nova mudança el seu piano.

El piano com a objecte físic, i que pesa.

* * *

També vaig llegir una vegada que, per Jane Austen, havia d’haver estat un equipatge molt feixuc de traslladar les caixes amb els manuscrits de les seves novel·les encara no publicades cada cop que va canviar de casa.

Els manuscrits com a objectes físics, i pesants.

* * *

És evident que aquestes persones tenien una relació amb certs objectes físics que la majoria de persones no tenim. Que tenien cura d’aquests objectes físics d’una manera que la majoria de nosaltres no hem experimentat ni hem necessitat mai.

Eren artistes, i la seva relació amb aquest objectes físics anava més enllà dels objectes en sí. Aquest relació era la part feixuga i material d’una altra relació més etèria: la seva relació amb el seu art. L’art, que és incorpori, i que no pesa físicament. (Pot pesar espiritualment, però això ja seria una altra cosa).

* * *

Avui en dia les mudances són una altra cosa, avui en dia tot cap en un llapis de memòria...

* * *

La part física -i feixuga a l’hora de ser traslladada- del seu art s’ha fos com si fossin uns apuntalaments de fusta; res no n’ha quedat. Només roman la grandesa d’aquest art, com si totes les vivències que el van provocar haguessin esta lleugeres, incorpòries, immaterials... Com si mai haguessin hagut de carretejar res pesant per crear-lo.

Els objectes físics s’han fos. Tot s’ha fos. Ells s’han fos. I només n’ha quedat la grandesa de les seves obres; les seves simfonies, les seves novel·les; només n'ha quedat la grandesa d’aquest art...


2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

m'ha agradat molt la relació entre el pes físic de l'obra i el pes de l'escriptor .....com a referent literari , com segur que saps Pessoa emmagatzemava centenars de papers manuscrits dins un bagul, bagul on encar hi troben escrits inèdits

Clarissa ha dit...

ja havia sentit a parlar d'aquest bagul de Pessoa... és mític...