(on segueix la
discussió sobre Roma, Nápoles y Florencia, d’Stendhal)
D’aquest viatge d’Stendhal per Itàlia també
em crida d’atenció la música que ens explica que escolta, els quadres, les
estàtues i els frescos que va a veure expressament, i el què ens explica de les
esglésies, de les que diu que són un bon refugi per escriure perquè no hi ha
insectes, no hi fa calor, i estan més netes que altres llocs.
(Per això em
recorda una mica al protagonista de El sisè sentit, que també es
refugiava en esglésies, però per motius diferents).
La música que va
poder escoltar en directe Stendhal en els teatres d’òpera italians de l’època
devia ser una cosa extraordinària, encara que ell era un oient molt exigent;
una mica tiquismiquis, si voleu.
I va poder anar a
veure quadres i estàtues i frescos sense aglomeracions turístiques; tot i que
de viatgers sempre n’hi hagi hagut, el turisme encara no s’havia inventat.
També es nota que havia llegit molt per
preparar aquest viatge, i no guies turístiques, precisament; havia llegit molts
llibres sobre art i sobre la història d’Itàlia. De vegades ens sembla un viatge
més escrit i llegit que viscut... Per ell Itàlia era un estat d’ànim que duia
molt endins, i aquesta idea tan excelsa d’Itàlia de vegades no la comparteix ni
amb els mateixos italians, que són allà en el
seu dia a dia indiferents a la seva mirada i a la grandesa que se’ls
atribueix... mentre ell és dins el seu món interior. Cosa que, es clar, serà el
que li permetrà finalment poder escriure un llibre com aquest, i com els altres
que escriurà més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada