(En aquest post es
fan filtracions: es comenta el final de l’obra de teatre de Txékhov L’Oncle Vània.
Aviso per si algú té intenció de llegir aquesta obra en un futur. Llegir el
teatre de Txékhov és una de les experiències més boniques que pot tenir algú
com a lector.)
* * *
Fa poc vaig llegir
per primera vegada l’obra de Txékhov L’Oncle Vània. Dic “llegir per
primera vegada”, però en realitat ja l’havia vist representada (l’any?) en una
peli molt elogiada per la crítica: L’Oncle Vània la carrer 42. (Jo
allavores tampoc sabia tant com ara qui era Txékhov).
El que és curiós és
que quan la vaig veure, abans del 2000, -jo era molt jove-, em vaig endur la
impressió que l’obra acabava malament, molt malament, de fet; em vaig emocionar
de tristesa pel final.
En canvi ara, (any
2014-2015), quan l’he llegida, -encara que em consti que el text és el mateix,
vull dir que l’obra que he llegit és la mateixa que vaig veure representada en
aquella peli, que el final és el mateix, vaja-, (no em recordava de res del què
passava abans de posar-m’hi, només recordava que era molt emotiva i que m’havia
agradat molt), doncs, ara, en llegir-la, m’he endut la impressió que l’obra
acaba bé, i me n’he alegrat pels personatges principals, de com acaba; no m’he
emocionat, només he respirat tranquil·la.
Si l’obra és la
mateixa, i el final és el mateix, la diferència entre la impressió que em va
fer allavores, i la impressió que m’ha fet ara... només voldria dir que qui no
és la mateixa sóc jo... Què m’ha passat?
* * *
Puc aventurar un
parell de conjectures per explicar-ho... (només conjectures).
La conjectura I.
Abans de l’any 2000
– jo era molt jove-, encara creia que trobar l’amor era important, encara que
era conscient que això no ho solucionava tot, com sembla que sempre passi a les
pelis americanes.
Em vaig emocionar
per la protagonista perquè l’amor se li negava –perquè no era físicament
atractiva, a més-, i això em va semblar cruel.
(Ara, per mi ella i
l’oncle Vània són els vertaders protagonistes de l’obra, els perdedors. Però he
llegit comentaris que hi ha qui pensa que els protagonistes són els altres.
Potser a mi també m’ho va semblar, allavores).
Aquesta és la
impressió que em va fer l’obra abans de l’any 2000.
Ara, en canvi, m’he
adonat que hi ha altres coses a la vida que no pas “trobar l’amor” a l’estil de
les pel·lícules. Tenir una ocupació diària que t’agradi i que et permeti
guanyar-te la vida, tenir una ocupació que et motivi, et mobilitzi i et
realitzi, em sembla més important que no pas la incerta passió amorosa.
Allavores no m’hi vaig fixar, però ara m’hi he fixat, i els protagonistes tenen
això, s’ho guanyen a l’obra. És per això que me n’he alegrat per ells del
final, i he respirat tranquil·la.
* * *
La conjectura II.
(Aquesta conjectura
és referent a l’espai físic on
transcorre l’obra).
A la peli L’Oncle
Vània al carrer 42, la peli passa a Nova York, en un teatre vell, fosc i
mig enderrocat el carrer 42. A la peli es veu com els actors-personatges
caminen cap allà i marxen d’allà, i es veu com representen l’obra allà.
Com que el
tronat teatre novaiorquès és, com a espai físic, molt depriment, no me vaig
acabar de fer a la idea que l’obra en realitat passava en una finca a Rússia,
amb els seus camps i els seu espai obert verd i pròsper. Si allavores hagués
aconseguit veure el paisatge que envoltava la casa potser no hagués quedat
convençuda que l’obra acabava tan malament. Potser ho van mencionar, però jo no
vaig veure cap paisatge, només vaig veure el drama i em va quedar la impressió
que els protagonistes – que la protagonista- és quedava sola en aquell lloc
lúgubre per sempre més. Que no hi havia altra sortida que quedar-se allí, que
el lloc era la trampa.
En canvi, en llegir
l’obra de teatre, i havent llegit abans quatre de les millors obres de teatre
d’aquest autor (que gairebé totes passen en finques a Rússia), havent llegit L’hort
dels cirerers, m’he acabat fent una idea del paisatge que envolta la finca,
la seva verdor i els seus camps pròspers, i quedar-se allà tenint cura de tot
allò no me sembla un final infeliç... encara que no es trobi “l’amor”.
Com a mínim, veure
el paisatge que sé que hi ha ara és una cosa que sé que conforma als
protagonistes. Ells estimen aquell lloc.
Per tant, el final
és trist, però no ho és tant com em va semblar la primera vegada.
* * *
Però, el què
m’impressiona de debò és que jo puc haver canviat, però l’obra de Txékhov és
igual de bona. Que m’hagi dit coses diferents en èpoques diferents... Que em
penses que els protagonistes són uns o altres en funció de qui sóc jo en cada
moment...
I aquí és on volia
anar a parar.
A la permanència de
l’art.
A l’escriptura com
a resposta.
A com la literatura
remou...
(...més o menys i
amb tots els matisos que vulgueu, però remou).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada