divendres, 29 de maig del 2015

Un gran novel·lista menor

«Donald E. Westlake fou conegut per la gran ingenuïtat de les seves trames i l’audàcia de les seves estratagemes narratives. La seva escriptura i diàlegs són vius. Els seus personatges principals són plenament rodons, creïbles i llestos. »

Això ho diu la viquipèdia en anglès. (Traducció personal meva).

Ara miraré d’explicar-ho amb les meves pròpies paraules:

Amb qui o amb què estava compromès Westlake, us preguntareu? D’ell n’he llegit només cinc novel·les, i no és pas el prototipus d’escriptor compromès al què estem acostumats. Amb qui o amb què estava compromès?

Un escriptor de novel·la negra (“hard-boiled”: dura i en ebullició), reconvertit en escriptor de novel·la satírica (divertidíssima, i amb un gran sentit de l’humor i de la ironia, a més).

Les seves trames desenvolupen la lluita de l’individu insignificant contra el poder corrupte, sigui aquest mafiós, governamental o dels rics.

Donald E. Westlake estava compromès amb la veritat; la veritat de les persones normals, de tots aquells qui no tenim poder i no suquem del gran pastís de la corrupció. I encara que una persona normal mai sortiria ben parada de les situacions a què es veuen abocats els protagonistes de les seves novel·les, -al contrari del que passa en aquestes ficcions, en què el personatge generalment se’n sol sortir-, aquestes aconsegueixen transmetre una sensació d’autenticitat realment admirable. Saps que allò no pot passar d’aquella manera, però t’ho creus, i a més ja t’ha arrencat uns quants somriures pel camí.


Són novel·les de gènere que fan de molt bon llegir. No sé si seria precisament la mena de novel·lista que sortiria gaire amunt del cànon, però jo sempre l’he trobat genial.

dimecres, 27 de maig del 2015

...

Hi ha qui diu que les xarxes socials comercialitzen amb l’amistat... O amb el desig d’amistat... Jo crec que més aviat comercialitzen amb la solitud... o amb la por a la solitud... amb la por terrible de no estar “connectat/da”...

dilluns, 25 de maig del 2015

...

«T’has d’obsessionar i mantenir la obsessió. I passar de llarg per davant de les finestres obertes.»

L’hotel New Hampshire


John Irving

dissabte, 23 de maig del 2015

El temps i els pamflets

Recordo el llibre humorístic (però compromès) de Donald E. Westlake L’aprenent d’espia.

En plena guerra freda, el protagonista és un activista antinuclear que per qüestions de la trama del llibre es troba relacionat amb un membre d’una organització feixista.

Hi ha un moment de la trama en què el protagonista s’emociona en veure al feixista fent pamflets fent anar una rodeta amb la mateixa màquina d’imprimir i fer fulletons que fa servir ell, (màquina d’imprimir com les que hi havia a l’època, molt matussera), i pensa que potser tenen més en comú del què sembla.

Però de seguida recapacita i s’adona que el feixista fa anar la rodeta de la màquina de fer fulletons perquè no pot aconseguir una metralleta, i en canvi ell és pacifista i la fa servir perquè no existeixin les metralletes. El matís és subtil.

L’altre dia llegia al diari una entrevista a una escriptora que havia corregut davant dels grisos, i explicava que llavors feien els pamflets amb una cosa que es deia “ciclostil”. (Que igual podria ser el mateix artefacte del llibre de Westlake: he vist una foto per internet d’un ciclostil, i té una rodeta). No sé com devia funcionar això, però té pinta de no ser gaire pràctic.

Darrerament he sentit per la ràdio la propaganda d’una empresa de material d’oficina que anunciava impressores de tota mena, màquines d’ensobrar i etiquetar i tota mena de gadgets per fer fulletons i enviar correspondència.

Se’m va acudir que, si en aquella època els que feien servir la rodeta del ciclostil - alguns amb motius més nobles que altres- haguessin tingut això, n’haguessin fet festa. El què haguessin donat per una petita impressora com al que moltes persones encara tenen a casa seva...!

Però... ara, quan tenim tota aquesta tecnologia (i la llibertat) per enviar els papers que sigui on sigui i en el format físic que sigui...

... ja no ho necessitem (la tecnologia, vull dir; la llibertat sí), perquè ara si es vol ja no cal imprimir res en format físic, perquè ara els pamflets ja no són físics, ara els pamflets autèntics només existeixen a la xarxa...


No en direu que no té pebrots, la cosa.

dijous, 21 de maig del 2015

...

Qui escriu està disconforme.

dimarts, 19 de maig del 2015

Capturar la vida

(En aquest post es fan filtracions: es comenta el final de l’obra de teatre de Txékhov L’Oncle Vània. Aviso per si algú té intenció de llegir aquesta obra en un futur. Llegir el teatre de Txékhov és una de les experiències més boniques que pot tenir algú com a lector.)

* * *

Fa poc vaig llegir per primera vegada l’obra de Txékhov L’Oncle Vània. Dic “llegir per primera vegada”, però en realitat ja l’havia vist representada (l’any?) en una peli molt elogiada per la crítica: L’Oncle Vània la carrer 42. (Jo allavores tampoc sabia tant com ara qui era Txékhov).

El que és curiós és que quan la vaig veure, abans del 2000, -jo era molt jove-, em vaig endur la impressió que l’obra acabava malament, molt malament, de fet; em vaig emocionar de tristesa pel final.

En canvi ara, (any 2014-2015), quan l’he llegida, -encara que em consti que el text és el mateix, vull dir que l’obra que he llegit és la mateixa que vaig veure representada en aquella peli, que el final és el mateix, vaja-, (no em recordava de res del què passava abans de posar-m’hi, només recordava que era molt emotiva i que m’havia agradat molt), doncs, ara, en llegir-la, m’he endut la impressió que l’obra acaba bé, i me n’he alegrat pels personatges principals, de com acaba; no m’he emocionat, només he respirat tranquil·la.

Si l’obra és la mateixa, i el final és el mateix, la diferència entre la impressió que em va fer allavores, i la impressió que m’ha fet ara... només voldria dir que qui no és la mateixa sóc jo... Què m’ha passat?

* * *

Puc aventurar un parell de conjectures per explicar-ho... (només conjectures).

La conjectura I.

Abans de l’any 2000 – jo era molt jove-, encara creia que trobar l’amor era important, encara que era conscient que això no ho solucionava tot, com sembla que sempre passi a les pelis americanes.

Em vaig emocionar per la protagonista perquè l’amor se li negava –perquè no era físicament atractiva, a més-, i això em va semblar cruel.

(Ara, per mi ella i l’oncle Vània són els vertaders protagonistes de l’obra, els perdedors. Però he llegit comentaris que hi ha qui pensa que els protagonistes són els altres. Potser a mi també m’ho va semblar, allavores).

Aquesta és la impressió que em va fer l’obra abans de l’any 2000.

Ara, en canvi, m’he adonat que hi ha altres coses a la vida que no pas “trobar l’amor” a l’estil de les pel·lícules. Tenir una ocupació diària que t’agradi i que et permeti guanyar-te la vida, tenir una ocupació que et motivi, et mobilitzi i et realitzi, em sembla més important que no pas la incerta passió amorosa. Allavores no m’hi vaig fixar, però ara m’hi he fixat, i els protagonistes tenen això, s’ho guanyen a l’obra. És per això que me n’he alegrat per ells del final,  i he respirat tranquil·la.

* * *

La conjectura II.

(Aquesta conjectura és referent  a l’espai físic on transcorre l’obra).

A la peli L’Oncle Vània al carrer 42, la peli passa a Nova York, en un teatre vell, fosc i mig enderrocat el carrer 42. A la peli es veu com els actors-personatges caminen cap allà i marxen d’allà, i es veu com representen l’obra allà.

Com que el tronat teatre novaiorquès és, com a espai físic, molt depriment, no me vaig acabar de fer a la idea que l’obra en realitat passava en una finca a Rússia, amb els seus camps i els seu espai obert verd i pròsper. Si allavores hagués aconseguit veure el paisatge que envoltava la casa potser no hagués quedat convençuda que l’obra acabava tan malament. Potser ho van mencionar, però jo no vaig veure cap paisatge, només vaig veure el drama i em va quedar la impressió que els protagonistes – que la protagonista- és quedava sola en aquell lloc lúgubre per sempre més. Que no hi havia altra sortida que quedar-se allí, que el lloc era la trampa.

En canvi, en llegir l’obra de teatre, i havent llegit abans quatre de les millors obres de teatre d’aquest autor (que gairebé totes passen en finques a Rússia), havent llegit L’hort dels cirerers, m’he acabat fent una idea del paisatge que envolta la finca, la seva verdor i els seus camps pròspers, i quedar-se allà tenint cura de tot allò no me sembla un final infeliç... encara que no es trobi “l’amor”.

Com a mínim, veure el paisatge que sé que hi ha ara és una cosa que sé que conforma als protagonistes. Ells estimen aquell lloc.

Per tant, el final és trist, però no ho és tant com em va semblar la primera vegada.

* * *

Però, el què m’impressiona de debò és que jo puc haver canviat, però l’obra de Txékhov és igual de bona. Que m’hagi dit coses diferents en èpoques diferents... Que em penses que els protagonistes són uns o altres en funció de qui sóc jo en cada moment...

I aquí és on volia anar a parar.

A la permanència de l’art.
A l’escriptura com a resposta.
A com la literatura remou...


(...més o menys i amb tots els matisos que vulgueu, però remou).

divendres, 15 de maig del 2015

Llegir / escoltar el passat

Tornant al tema de la llista de mesos interminable en alguns dels blogs dels altres... (que admiro com a testimoni d’un passat productiu en el què “s’ha creat”),

...què poques vegades clico en algun mes del passat en els blogs aliens!

Suposo que també hi deu haver pocs lectors que cliquen en els posts del passat del meu, de blog...

Ja m’enteneu on vull anar a parar... Tots emetem, emetem, emetem... i d’això en queda un rastre, una llista interminable de mesos, com a testimoni que “hem creat”... Però pocs s’ho llegeixen un cop l’actualitat ja ha passat; l’internet i els blocs són cosa d’immendiatesa, de rabiós present, de l’ara mateix; del post de demà. Pocs escoltem (o escolten). O només escolten, sense carregar al món amb més “creació”.


Però en fi, només expressar-se també és una higiene... Encara que un cop ja forma part del passat interessi a pocs; ja interessa a molt pocs quan el peix és acabat de treure de l’aigua...

dimecres, 13 de maig del 2015

...

«Nogensmenys, posseeix la facultat d’expressar-se de manera original i justa, una facultat inherent en tota persona que reflexiona y cultiva el seu esperit.»

I.S. Turguéniev

Hamlet y don Quijote
Páginas autobiográficas

dilluns, 11 de maig del 2015

Històries del meu blog

La història (parcial) dels canvis d’adreça (i de títol) del meu blog

La raó que el meu blog hagi canviat d’adreça web (com a mínim la raó que no conservi el nom de la primera adreça web que hi vaig posar), és què quan vaig començar a publicar el blog no em pensava que això de l’adreça web fos important, no em pensava que tothom es fixaria en el nom de l’adreça que havia escollit. La primera vegada que vaig escollir una adreça web hi vaig posar la primera bestiesa que em va passar pel cap, em pensava que això de l’adreça web seria un tràmit sense importància... Em pensava que l’important seria el títol del blog... A mesura d’anar publicant posts em vaig adonar que no, em vaig adonar que la gent es fixava més en el nom de l’adreça web que no pas en el títol del blog...

Llavors vaig “perdre les claus” del meu blog, i en crear-ne un altre vaig aprofitar per trobar una adreça web que no fos carregosa si la gent s’hi fixava... cosa que evidentment van fer, “passant” del títol del blog, que era en el què s’havien d’haver fixat...

La resta de les vegades que he hagut de triar noms per les adreces web del meu blog he provat de seguir el mateixos criteris de neutralitat i discreció.

* * *

Ara el títol del meu blog és Llaços imaginaris (Lazos imaginarios en castellà), però l’adreça web no coincideix amb el títol, per la senzilla raó que la “c trencada: ç” del títol en català em va semblar que no seria acceptada com a lletra per a una adreça web (al no existir com a lletra a l’alfabet anglosaxó; tampoc existeix en castellà), i vaig pensar que seria millor escollir un nom homofònic al títol: “llacs imaginaris” (“lagos imaginarios”, en castellà), que no tingués cap “c trencada: ç”. Tampoc no m’hi haig pensar gaire i potser hi hauria d’haver pensat més.

* * *

He canviat diverses vegades l’adreça web i el títol del blog, però el blog en sí, els continguts, han estat sempre més o menys els mateixos, encara que al començament hi parlava més de llibres; però, hagi parlat del què hagi parlat, jo sempre he estat la mateixa.

* * *

Aviat celebraré els deu anys del blog, l’objectiu que me vaig marcar al cap de poc de començar. De totes maneres, com que he estat temporades llaaargues sense publicar, potser els deu anys –aniversari-, no coincidiran amb els deu anys d’escriptura efectiva... O sigui que potser hauria de posposar la celebració del desè aniversari un parell d’anyets... (per arribar als deu anys d’escriptura efectiva, vull dir). No ho sé, no ho sé... Ja es veurà.


Admiro els blocaires que van començar més o menys com jo, i que no han canviat mai “de casa”, admiro la seva llista de mesos interminables a l’arxiu. Penso que la meva també ho seria si no fos tan arrauxada, i això m’anima a ser constant en l’adreça i el títol que faig servir ara. 

dijous, 7 de maig del 2015

Esdevenir temps

Estic a favor de la lectura, però tampoc fins al punt de caure en el papanatisme. (O això espero, com a mínim).

Llegir ni arregla els problemes com per art d’encantament (més aviat pot ser un escapisme); ni ens fa més atractius ni ens aprima ni ens fa lligar més (més aviat és aliment per solitaris); i tampoc ens farà milionaris, precisament,

[un incís: sobre aquesta plenitud vital que alguns atribueixen als milionaris, només vull dir “que només és feliç en la riquesa qui ja ho era en la pobresa”. Dit això, continuem.]

encara que el temps dedicat a llegir ens pugui fer sentir que ens sobra el temps (com si fóssim milionaris, vaja, i no tinguéssim altra feina). Llegir és el remei perfecte contra el popular “no tinc temps”, però, es clar, no sempre es té temps.

L’excusa més comuna entre els que no llegeixen per justificar que no llegeixen és aquest “no tinc temps per llegir!” (que ve a dir: “no tinc temps per perdre!”); tenen una vida, tenen una família, tenen una feina... No sé perquè, però molts es pensen que llegir és una activitat per gent amb poca feina, com si fos una mena de luxe... No tenen temps per llegir, i segurament sigui sincerament cert, tot i que sempre solem trobar temps per fer allò que de debò volem fer. Ja dic: només té temps per llegir qui té molt temps lliure qui ja llegia una mica quan no tenia tant temps lliure...

* * *

Llegir potser no faria miracles, però sí que aquells que llegeixen potser serien els més capaços d’expressar-se més bé, i de fer-ho amb més perícia, propietat i adequació a cada circumstància.

Ara, per no llegir tampoc passaria res.

* * *

La idea seria que començant a llegir pels best-sellers, les novel·les de gènere o per coses pitjors (etiquetes de xampús, revistes del cor, diaris esportius), una persona arribés alguna vegada a llegir algun llibre bo... a llegir algun clàssic... o a llegir “els clàssics”...

...i que poc a poc es convertís en un lector/a anònim/a més d’això que en diuen “els happy few”...

...i això pas a pas...

...de saltet de pardal a saltet de pardal...

...un llibre darrera l’altre...

...de llibre que li agrada a llibre que li agrada...


...i que al final pugui gaudir de debò llegint algun llibre difícil, un llibre que quan va començar a llegir li hagués semblat impossible de gaudir-lo...

dimarts, 5 de maig del 2015

El silenci de cadascú

Escolto (per internet), en una conferència, que Emily Dickinson, la poeta nord-americana més important, i un dels poetes més importants (una poeta que encara no he llegit però que tinc intenció de llegir), va viure tota la seva vida adulta reclosa a la seva cambra: “Here is freedom” (aquí hi ha la llibertat), li va dir a una parenta que la va anar a veure.

Penso en el què devia significar en aquella època, i en el què podria significar ara, amb l’existència d’internet, una reclusió així.

A molta gent Emily Dickinson els fa pena precisament per això, perquè no sortia de casa. Jo l’envejo. I l’envejo precisament perquè va poder accedir a la logística necessària per no haver de sortir mai de casa; poder accedir a no haver de sortir mai de casa no és tant senzill...

En la seva reclusió, la va ajudar molt el molt que llegia. Avui en dia, internet significa accedir a llegir coses insospitades, i no només a llegir; internet és una finestra oberta al món, i amplia molt tot el camp de maniobra possible en qualsevol reclusió. (Abans, sense internet, això d’entretenir-se sense sortir de casa tenia molt més mèrit). Ara, sempre, en qualsevol reclusió, encara que aquesta sigui voluntària, i encara que es tingui internet, poder llegir és el tot.

Una cosa que  comporta no veure a gaire gent i duu una vida retirada és el desenvolupament creatiu, poder realitzar-se creant – escrivint, en aquest cas. Es digui el què es digui, per escriure (per crear), es necessita recolliment i silenci, saber estar-se sol/a; sempre es va a parar allà mateix quan es parla d’això: es necessita pau, recolliment i silenci.


Sent conscient del què Emily Dickinson va poder fer amb el seu silenci, ja dic, l’envejo.