Una ullada al passat

He rellegit Una mirada atrás, l’autobiografia d’Edith Wharton. Això sí que és un llibre valuós, en comparació amb les qualitats més comercials dels altres dos llibres dels què he parlat prèviament, el de Escribir es vivir, de José Luis Sampedro, i el de Con derecho a cocina, de la Mary Higgins Clark. Un llibre amb més substància, per dir-ho d’alguna manera... I què, és clar, no es pot llegir ràpid ni fullejar... Llegir-lo costa més... Un llibre que fins i tot s’hauria de rellegir... (De totes maneres, la primera vegada que vaig llegir aquest llibre –i que vaig llegir les  novel·les bones d’Edith Wharton-, va ser fa molts anys, al segle passat, podríem dir, i ja gairebé no en recordava res, d’aquesta autobiografia. Les novel·les en canvi les recordo més, no gaire més però sí una mica més; algunes m’han marcat i fins i tot em faria basarda rellegir-les. Però de totes maneres ja feia molts anys que no ho recordava, tot això.)

Quina seria la principal diferència que incidiria en la qualitat, en comparació amb els altres dos llibres?

Doncs que l’obra de Wharton ens explica “com és la societat”, o “com són les societats” en què ella va viure. El seu món de persona benestant, una manera de fer que les Grans Guerres van escombrar. La vella Nova York, l’Europa de començaments de segle, el París d’entreguerres...

* * *

Una cosa que crida poderosament l’atenció és què, llegint les seves novel·les de ficció, veiem que Edith Wharton té una visió pessimista del seu món, que té la visió d’una persona marcada per una cicatriu psíquica profunda, que té una visió d’amargada respecte a tot allò.

(Això es veu especialment, i d’una manera terrible, a les seves novel·les La casa de l’alegria i Ethan Frome. I potser també en menor mesura a Vella Nova York, que també podríem considerar un llibre de contes. Hi traspua una gran ràbia continguda per tot aquell món. Les seves altres dues novel·les bones, L’edat de la innocència i Els costums de país, tampoc són gaire més optimistes en aquest aspecte.)

En canvi, llegit aquesta la seva autobiografia, sentim com si s’hagués reconciliat amb tot allò que la va fer patir de joveneta, i el llibre resulta fins i tot alegre.

* * *

No m’ho explico gaire, ni ella tampoc s’ho devia explicar, però s’intueix. Potser perquè va posar l’amargor als llibres, a les obres de ficció, i, venint a viure a Europa, la seva vida va anar per altres camins. Es va poder apartar a temps d’aquella societat que ofegava i que l’ofegava (una cosa que va negar de pla als seus personatges de ficció). L’autobiografia traspua fins i tot una certa nostàlgia per aquell món, el què resulta paradoxal perquè ella sabia que, si s’hi hagués quedat, aquell món hauria frustrat els seus instints creatius i l’hauria destruïda.

* * *

La importància de tenir a algú real que vegi l’obra d’una d’una manera real, algú amb qui parlar de llibres i d’art en general: la seva amistat amb Henry James.

* * *

Malgrat la profunda cicatriu psíquica, el pas d’Edith Wharon per l’existència es pot considerar acceptable, i en aquest llibre l’explica bé, encara que sense entrar en dramatismes. (Els dramatismes els va reservar per la seva obra de ficció, i de quina manera...)

A l’autobiografia es nota que té uns amics amb els què vol quedar bé, o amb els què voldria quedar bé si encara fossin vius... Amics de la vella Europa... (Ella ja és molt gran quan escriu aquest llibre).

A les seves novel·les de ficció, en canvi, no li calia quedar bé amb ningú, i allí és on podia carregar les tintes i descarregar tota la seva amargor cap a aquella societat provinciana novaiorquesa (una Nova York encara no era el què és ara); una societat marcada per les aparences, la hipocresia i la ignorància de qui podria saber però no vol saber; que feia patir, i que la va fer patir.

En resum, Una mirada atrás, el llibre autobiogràfic d’Edith Wharton, un llibre a tenir en compte molt seriosament per a tothom qui vulgui escriure, o simplement un bon llibre per llegir, més enllà de la simplicitat dels llibres comercials del món actual.