M’he fixat que una
de les coses que les persones de menys possibilitats econòmiques més envegen
dels què ells es pensen que són privilegiats són... les mariscades! (O cert
concepte ideal del què ells es pensen que és una mariscada).
Poder-se permetre
mariscades, o envejar les mariscades que es poden permetre els altres, sembla
que és una de les fronteres naturals que distingeixen a les persones i els
destrien els uns dels altres... No tant entre privilegiats i no privilegiats,
sinó entre envejosos i envejats...
És una manera molt
simple de veure les coses, però això existeix, i no crec que mai cap mariscada
hagi estat tan gaudida a la realitat com ho són les mariscades al cap dels que
les envegen...
* * *
I, tornant al tema dels envejosos i els
envejats, jo no envejo les mariscades dels altres, sinó que el què em sembla
envejable és el fet de poder gaudir guanyant-se el pa amb una feina que agradi,
una dedicació que faci saltar del llit cada matí amb il·lusió i arrebossant de
ganes de posar-s’hi... i remunerada! Per mi això seria la màxima cosa a
envejar, i no la bestiesa aquesta de les mariscades...
2 comentaris:
m'agradaria pensar que realment no existeixen feines en les que a sobre de gaudir-les et paguen, que tot es un invent, es ficció,
podria molt ben ser tot una llegenda urbana, és clar, però jo vull pensar que sí que existeixen... encara que no m'hi hagi trobat, de moment "haberlas haylas", que diuen
Publica un comentari a l'entrada