diumenge, 19 d’abril del 2015

Llegendes menjables-envejables

M’he fixat que una de les coses que les persones de menys possibilitats econòmiques més envegen dels què ells es pensen que són privilegiats són... les mariscades! (O cert concepte ideal del què ells es pensen que és una  mariscada).

Poder-se permetre mariscades, o envejar les mariscades que es poden permetre els altres, sembla que és una de les fronteres naturals que distingeixen a les persones i els destrien els uns dels altres... No tant entre privilegiats i no privilegiats, sinó entre envejosos i envejats...

És una manera molt simple de veure les coses, però això existeix, i no crec que mai cap mariscada hagi estat tan gaudida a la realitat com ho són les mariscades al cap dels que les envegen...

* * *


I, tornant al tema dels envejosos i els envejats, jo no envejo les mariscades dels altres, sinó que el què em sembla envejable és el fet de poder gaudir guanyant-se el pa amb una feina que agradi, una dedicació que faci saltar del llit cada matí amb il·lusió i arrebossant de ganes de posar-s’hi... i remunerada! Per mi això seria la màxima cosa a envejar, i no la bestiesa aquesta de les mariscades...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

m'agradaria pensar que realment no existeixen feines en les que a sobre de gaudir-les et paguen, que tot es un invent, es ficció,

Clarissa ha dit...

podria molt ben ser tot una llegenda urbana, és clar, però jo vull pensar que sí que existeixen... encara que no m'hi hagi trobat, de moment "haberlas haylas", que diuen