dimecres, 29 d’abril del 2015

El gènere de cadascú

«Tinc un bon consell que sempre ofereixo a la gent que em diu: "Puc escriure, sé que puc. Només que no sé el què." Els dic que facin una ullada a les seves lleixes de llibres. Què els agrada llegir? Fins a cert punt, tots som lectors eclèctics, però, a què recorrem quan anem a agafar el tren o l'avió? Què ens posem a llegir còmodament quan estem cansats al final del dia i volem relaxar-nos? Un clàssic, una biografia, misteri, ciència ficció, novel·la romàntica? Sigui quin sigui el teu estil favorit de novel·la, sens dubte es allí on tens la teva mina d'or literària. »

Mary Higgins Clark

Con derecho a cocina

dissabte, 25 d’abril del 2015

Allò que la viquipèdia sap...

Abans, quan vaig començar el blog, per parlar d’un escriptor o de les seves obres, confiava en mi mateixa, en la meva memòria i la meva imaginació; confiava en la expressió de la imatge mental que me n’havia fet llegint-lo, llegit sobre ell o del que n’havia espigolat del què n’havia sentit a dir d’ací o d’allà.

Ara, en canvi, a més de tot això, haig de procurar que aquesta imatge mental que me n’he fet al llarg dels anys i que vull transmetre de tal escriptor... no contradigui... el què diu la viquipèdia!

Sé que la imatge que tindrà un lector qualsevol que no l’hagi llegit beurà més del què digui la viquipèdia que del què pugui escriure jo, que al cap i a la fi és una visió personal, no exempta d’inventiva personal i de les meves limitacions personals, filies i fòbies. Y així és com ha de ser; el que ha de ser és que es faci cas a la viquipedia, vull dir. (Encara que ja sé que a la viquiquèdia hi ha errors i bromes, com a pertot.)

Sóc una gran fan de la viquipèdia, la faig servir molt... però renoi! Com posa  en evidència que tot el què sé no és tot el què em penso que sé...


dijous, 23 d’abril del 2015

...

«El regal d’un llibre, a més d’un obsequi, és un elogi delicat. » - Stendhal

diumenge, 19 d’abril del 2015

Llegendes menjables-envejables

M’he fixat que una de les coses que les persones de menys possibilitats econòmiques més envegen dels què ells es pensen que són privilegiats són... les mariscades! (O cert concepte ideal del què ells es pensen que és una  mariscada).

Poder-se permetre mariscades, o envejar les mariscades que es poden permetre els altres, sembla que és una de les fronteres naturals que distingeixen a les persones i els destrien els uns dels altres... No tant entre privilegiats i no privilegiats, sinó entre envejosos i envejats...

És una manera molt simple de veure les coses, però això existeix, i no crec que mai cap mariscada hagi estat tan gaudida a la realitat com ho són les mariscades al cap dels que les envegen...

* * *


I, tornant al tema dels envejosos i els envejats, jo no envejo les mariscades dels altres, sinó que el què em sembla envejable és el fet de poder gaudir guanyant-se el pa amb una feina que agradi, una dedicació que faci saltar del llit cada matí amb il·lusió i arrebossant de ganes de posar-s’hi... i remunerada! Per mi això seria la màxima cosa a envejar, i no la bestiesa aquesta de les mariscades...

divendres, 17 d’abril del 2015

Una ullada al passat

He rellegit Una mirada atrás, l’autobiografia d’Edith Wharton. Això sí que és un llibre valuós, en comparació amb les qualitats més comercials dels altres dos llibres dels què he parlat prèviament, el de Escribir es vivir, de José Luis Sampedro, i el de Con derecho a cocina, de la Mary Higgins Clark. Un llibre amb més substància, per dir-ho d’alguna manera... I què, és clar, no es pot llegir ràpid ni fullejar... Llegir-lo costa més... Un llibre que fins i tot s’hauria de rellegir... (De totes maneres, la primera vegada que vaig llegir aquest llibre –i que vaig llegir les  novel·les bones d’Edith Wharton-, va ser fa molts anys, al segle passat, podríem dir, i ja gairebé no en recordava res, d’aquesta autobiografia. Les novel·les en canvi les recordo més, no gaire més però sí una mica més; algunes m’han marcat i fins i tot em faria basarda rellegir-les. Però de totes maneres ja feia molts anys que no ho recordava, tot això.)

Quina seria la principal diferència que incidiria en la qualitat, en comparació amb els altres dos llibres?

Doncs que l’obra de Wharton ens explica “com és la societat”, o “com són les societats” en què ella va viure. El seu món de persona benestant, una manera de fer que les Grans Guerres van escombrar. La vella Nova York, l’Europa de començaments de segle, el París d’entreguerres...

* * *

Una cosa que crida poderosament l’atenció és què, llegint les seves novel·les de ficció, veiem que Edith Wharton té una visió pessimista del seu món, que té la visió d’una persona marcada per una cicatriu psíquica profunda, que té una visió d’amargada respecte a tot allò.

(Això es veu especialment, i d’una manera terrible, a les seves novel·les La casa de l’alegria i Ethan Frome. I potser també en menor mesura a Vella Nova York, que també podríem considerar un llibre de contes. Hi traspua una gran ràbia continguda per tot aquell món. Les seves altres dues novel·les bones, L’edat de la innocència i Els costums de país, tampoc són gaire més optimistes en aquest aspecte.)

En canvi, llegit aquesta la seva autobiografia, sentim com si s’hagués reconciliat amb tot allò que la va fer patir de joveneta, i el llibre resulta fins i tot alegre.

* * *

No m’ho explico gaire, ni ella tampoc s’ho devia explicar, però s’intueix. Potser perquè va posar l’amargor als llibres, a les obres de ficció, i, venint a viure a Europa, la seva vida va anar per altres camins. Es va poder apartar a temps d’aquella societat que ofegava i que l’ofegava (una cosa que va negar de pla als seus personatges de ficció). L’autobiografia traspua fins i tot una certa nostàlgia per aquell món, el què resulta paradoxal perquè ella sabia que, si s’hi hagués quedat, aquell món hauria frustrat els seus instints creatius i l’hauria destruïda.

* * *

La importància de tenir a algú real que vegi l’obra d’una d’una manera real, algú amb qui parlar de llibres i d’art en general: la seva amistat amb Henry James.

* * *

Malgrat la profunda cicatriu psíquica, el pas d’Edith Wharon per l’existència es pot considerar acceptable, i en aquest llibre l’explica bé, encara que sense entrar en dramatismes. (Els dramatismes els va reservar per la seva obra de ficció, i de quina manera...)

A l’autobiografia es nota que té uns amics amb els què vol quedar bé, o amb els què voldria quedar bé si encara fossin vius... Amics de la vella Europa... (Ella ja és molt gran quan escriu aquest llibre).

A les seves novel·les de ficció, en canvi, no li calia quedar bé amb ningú, i allí és on podia carregar les tintes i descarregar tota la seva amargor cap a aquella societat provinciana novaiorquesa (una Nova York encara no era el què és ara); una societat marcada per les aparences, la hipocresia i la ignorància de qui podria saber però no vol saber; que feia patir, i que la va fer patir.


En resum, Una mirada atrás, el llibre autobiogràfic d’Edith Wharton, un llibre a tenir en compte molt seriosament per a tothom qui vulgui escriure, o simplement un bon llibre per llegir, més enllà de la simplicitat dels llibres comercials del món actual.

dimecres, 15 d’abril del 2015

«¿Cuáles son tus costumbres, preferencias, supersticiones o manías a la hora de escribir? - Empecé a trabajar muy joven, con un ritmo laboral que me impedía compaginar la escritura con el trabajo. Así que no me quedó otra que el sacrificio: levantarme a las 5 de la mañana, y escribir durante las primeras horas del día (o las últimas de la noche) antes de ir a la oficina. Fue duro en los primeros tiempos, pero poco a poco me acostumbré, hasta el punto de que hoy soy incapaz de escribir a otra hora. A las 5 o las 6 de la mañana, el cuerpo aún está limpio de estímulos, o incluso todavía está un poco contaminado de sueño, lo que favorece ciertos desvaríos que, en mi caso, influyen sobre el estilo. No hay móviles que suenen, los niños y la esposa están dormidos, estoy completamente solo frente al folio en blanco. A partir de las ocho, todo se resquebraja, el contrato se rompe, empieza la otra vida, se acaba la literatura.» - Daniel Ruiz García – Cuestionario Básico – Blog Cierta distancia

dilluns, 13 d’abril del 2015

L’estona de més

Respecte a això de les teoria de les superpersones que ho fan seguir tot, si aquests dos escriptors (José Luis Sampedro i Mary Higgins Clark), per altra banda dos escriptors tan diferents, van poder menar una vida semblant respecte a això, és a dir, llevar-se molt aviat  i “fer-ho seguir tot”: la família, la feina, l’escriptura..., em sembla que és per una raó semblant a la què alguns corredors arriben a córrer maratons, alguns alpinistes a escalar muntanyes impossibles o alguns aventurers a anar –i venir- del Pol Nord, i en canvi altres persones no passen del sofà de casa: per una qüestió de motivació.

Si estàs motivat, i fas el què t’agrada, pots arribar a sentir que pots fer seguir qualsevol cosa... És a dir, que no hi hauria ganduls o persones inactives, sinó persones a qui no agrada la feina que fan o la vida que porten... El que hi hauria seria persones que no tenen motivació per llevar-se aviat cada matí...

Ara, també hi hauria molta discutir si amb motivació sol n’hi ha o no n’hi ha prou...

* * *

L’altre dia llegia el testimoni d’un escriptor (publicat) que deia que l’estona que tenia al matí en llevar-se aviat per escriure, abans de començar el seu dia a dia estressant, era l’únic moment en tot el dia que tenia per ell i en el què es podia agafar les coses amb tranquil·litat i fer-les a la seva manera, i que aquesta estona d’estar sol amb ell mateix escrivint cada matí l’alleujava infinitament un cop havia travessat la frontera de la primera hora del dia i començava per ell al jornada normal i plena d’exigències.

O sigui que, de vegades, poder llevar-te abans d’hora per fer una cosa que t’agrada pot ser una benedicció, més que no pas un esforç impossible.


dissabte, 11 d’abril del 2015

Amb dret a escriptura

Aquestes festes també he fullejat (o refullejat, perquè el vaig llegir tot ja fa temps), el llibre Con derecho a cocina, de la Mary Higgings Clark. (He rellegit els trossos que tinc subratllats, podríem dir). En aquest llibre l’autora ens explica una mica la seva vida, i com va començar a escriure.

Coincidència amb Sampedro: es llevava molt d’hora, abans d’anar a una feina de veritat (que li agradava), i de tenir cura d’una família nombrosa. L’escriptura com a sacrifici però sense ser un sacrifici: la superpersona que pot amb tot; tan desconegut per mi com la teoria de les supercordes.

Aquest llibre em sembla superficial, i no llegiré pas les seves novel·les, que, a més són de gènere. (Són novel·les d’intriga – si no vaig malfixada-, potser fins i tot podríem dir-ne bones novel·les d’intriga... No hi tinc res en contra, però no és el meu tipus de llibre).

* * *

Ara, reconec que la imatge on surt ella a la taula de la cuina de casa seva amb la màquina d’escriure on va escriure el seu primer llibre em roba el cor. La mestressa de casa-escriptora!


Això sí que ja no és tan estrany com una supercorda... Fins i tot una escriptora premiada va confessar que havia escrit la seva obra a la cuina de casa, entre tasca domèstica i tasca domèstica... I això sí que em sembla real, i un exemple valuós...

dijous, 9 d’abril del 2015

El testimoni d’una vida

Aquestes festes he aprofitat per rellegir el llibre Escribir es vivir, de José Luis Sampedro, l’autor entre d’altres de la novel·la La vieja sirena, que vaig intentar llegir i no em va estirar.

Sempre m’han agradat els llibres-testimoni d’escriptors, encara que siguin llibres comercials, i encara que el testimoni sigui el d’un escriptor que no he llegit ni potser el pensi llegir. Tots els testimonis d’escriptors m’interessen. En aquest cas, encara que no hagi llegit les seves novel·les, m’agrada molt tot el què diu.

* * *

A més d’escriptor, Sampedro havia estat economista i professor d’economia, i les seves opinions en aquest terreny són contundents, però típiques. Ve a dir el què diu tothom que no ha passat estretors econòmiques: que els diners no són importants, que poder permetre’s tot el què necessitem i vulguem no és l’important, que s’educa a la gent per consumir, i no per fruir... Diu que hem d’aprendre a gaudir de la vida la marge de la nostra situació econòmica, que no tot ha de ser gastar.

Té molta raó en què, quan tens garantida la subsistència, hi ha més coses a la vida a part de consumir. Però explica-li això a algú que no té garantida la subsistència! O que té una feina precària... O que no té la formació necessària per mirar-se el món dels anuncis i les marques i tot el què compra de manera crítica...

Us heu fixat que les persones d’una certa cultura sempre troben vulgar parlar del què valen les coses? En canvi, les persones comunes (els normals), per cada cosa de la què parlen necessiten mirar l’etiqueta del preu. I és així com s’orienten al món.

Sampedro també acaba reconeguen que amb recursos a la butxaca t’ho pots arribar a passar més bé que sense recursos... Però continua insistint que els recursos no són l’important! I té raó, és clar, però a partir d’un determinat nivell de recursos...

* * *

Enfront de les necessitats materials, Sampedro ens parla de cultivar l’esperit i d’alimentar l’ànima pel camí que ha de fer cadascú tot sol fins a la mort, cosa que en el nostre món consumista tenim ben oblidada; no es pot comprar cap pack de “no tenir por a la mort”, només tenim els llibres i la poesia. D’aquí el seu acostament (com a lector) a tota la literatura mística, tema en el què m’hagués agradat que aprofundís més.

* * *

Sampedro ens parla de ser a l’escriptori mentre passen les idees... I a ell les idees li passaven a les quatre de la matinada!

Es llevava aviat per escriure, i ho combinava amb una feina seriosa (que li agradava) i una família. Em sembla admirable, però a l’abast de pocs, ja no dic escriptors, sinó persones. Jo no hi crec en poder fer seguir tantes coses, però em trec el barret davant qui ho aconsegueix, és clar. Són aquelles persones que les coneixes i estan plenes d’energia; n’he conegut poquíssimes, i casualment no eren escriptors...

Sampedro, abans de ser conegut com escriptor, va passar molts anys escrivint en silenci com a autor desconegut, sense saber que algun dia els seus llibres esdevindrien populars. Això sí que em sembla un exemple real i valuós d’il·lusió i perseverança.

* * *

En resum, a Escribir es vivir tenim el testimoni autèntic d’un vellet molt simpàtic (quan es recull aquest llibre té més de noranta anys), que va viure i va escriure, i que s’endú del ser periple per aquesta existència un bon record, malgrat que el món és com és, i les persones som com som.

Llegiré mai alguna de les seves novel·les? No ho sé. Però ell m’ha caigut molt i molt bé.


dimarts, 7 d’abril del 2015

El famós to de conversa

Això de dotar la pròpia escriptura “d’un to de conversa” és una manera de fer que molts escriptors, des de Michael de Montaigne (en els seus Assaigs), des de Cervantes (en el Quijote), passant per Lawrence Sterne (en el seu Tristram Shandy), fins a molts amics blocaires (no diré  noms) han adoptat, fins i tot d’una manera espontània. Si hi ha una intenció en escriure repetida fins a la sacietat, és aquesta, la del “to de conversa”. Doncs bé, jo també vull escriure i publicar els meus futurs posts dotant-los “d’un to de conversa”.

Que què vull dir amb això? Doncs que amb l’excusa del “to de conversa” probablement diré moltes coses que ja sabeu, que diré evidències i obvietats, i que, en general, la cosa tirarà cap a una visió superficial i alegre (del món, la societat, la vida i les persones). No descarto entrar en profunditats més tristes, però si de cas més endavant. (Ja ho veurem quan...)

Apa, doncs, xarrupejem el cava dels dies festius i brindem per aquesta nostra agradable conversa! (Encara que es tracti d’un cava virtual i d’una conversa també virtual, cosa que tampoc recomano  oblidar; ...conversa amb algú a qui no es veuen els ulls? Hummm... ) Ara, el guspireig de llegir i escriure ningú ens el podrà treure. Xin xin.


diumenge, 5 d’abril del 2015

Saber ser

«Creu en tu mateix, però no tant; dubta de tu mateix, però no tant. Quan sentis que dubtes, creu, quan creguis, dubta. Es en això que rau l’única vertadera saviesa que pot acompanyar a un escriptor.» – Augusto Monterroso

divendres, 3 d’abril del 2015

...

«Les persones que tenen una tempestuosa vida interior i que no busquen desfogament en les seues paraules o en els seus escrits, són simplement persones que no tenen una tempestuosa vida interior.» – Cesare Pavese 

dimecres, 1 d’abril del 2015

...

«La persona que sap llegir però que no llegeix bons llibres, no té cap avantatge sobre la persona analfabeta que no pot llegir llibres.» – Mark Twain