Quan vaig decidir
que escriuria (no que viuria de l’escriptura, sinó que escriuria), ja feia uns
anyets que escrivia per mi mateixa (en català), però en decidir-me em va
semblar que seria millor escriure en castellà; em semblava que “tindria més
sortides”, tal i com es deia llavors.
Vaig escriure una
novel·la (inacabada) fins i tot, en castellà, i vaig participar en un curset
d’escriptura creativa presencial i en un per correspondència en castellà. Vaig
estar escrivint en castellà uns quants anys, principalment per mi mateixa.
A començaments de
la dècada passada vaig fer un curset d’escriptura creativa per internet en
català i un altre en castellà. Llavors em vaig adonar que el català el
començava a tenir rovellat, sobretot la ortografia, però que encara no era
irreversible...
Al cap de poc, quan
vaig crear el blog, no m’hi vaig pensar pas gaire: em va sortir crear-lo en
català; tot i que per començar hi vaig publicar un parell de textos (dels tres
de prova) en castellà, el blog era en català.
Em va semblar que
un blog en català passaria més desapercebut, em feia una mica de basarda
arribar a tenir uns lectors que em poguessin jutjar. Però en això em vaig
equivocar completament: no només el blog en català no ha passat més
desapercebut, sinó que ha estat sempre molt més llegit i comentat; el blog en
català sempre ha estat molt més visible de la manera que a mi me feia tant por
ser “visible”; encara que ambdós blogs han tingut sempre molt pocs lectors
(llevat de quan tenir un blog es va posar de moda), el blog en castellà sempre n’ha tingut
poquíssims. (Una salutació a tots els meus lectors, per cert!)
Per qui vaig crear
aquesta rèplica del meu blog en castellà? Doncs primer per mi, per no perdre el castellà, no volia que
se’m rovellés com m’havia estat a punt de passar amb el català.
Al començament de
l’any 2006, quan feia un mes que tenia el blog, un comentari d’una companya del
grup de lectura de la Jane Austen em va fer adonar que elles no entenien el meu
blog: la majoria eren sud-americanes. I va ser llavors que vaig pensar que
podria ser una bona idea traduir-lo, perquè elles em poguessin llegir.
De seguida va ser
evident que no només no em llegien, sinó que a més el meu blog no els
interessava gens ni mica. Però com que la traducció ja estava endegada, i com deia
aquell “es va veure que això era bo”, encara continua ara. Si pogués, també em
traduiria a mi mateixa a l’anglès, però no en sé prou.
I, en referència a
la dificultat de traduir-se a una mateixa, a mi el català i el castellà sempre
m’han semblat la mateixa llengua, com a bones llengües romàniques que són; amb
detalls, però la mateixa llengua. (I espero que ningú se m’enfadi per dir
això...). Fer servir el català ha estat durant molts anys la única mena de
lluita que s’ha permès, i això fa que de vegades es confongui l’ús de la
llengua amb la reivindicació. Sense entrar en si jo reivindico o no reivindico, o en què en penso del bilingüisme, crec que fer servir tant el català com el castellà hauria d’entrar dins la
normalitat.
2 comentaris:
en català o en castellà escrius força bé i et segueixo llegint , no tant com voldria per falta de temps ....
gràcies Elvira!
Publica un comentari a l'entrada