Abans, ser un
escriptor no publicat era més difícil que no pas ara. Ara sempre et pots fer
blocaire, i demostrar què efectivament escrius, i com ho fas. Abans tot era
molt més complicat, i el fet de tenir la certesa que no et llegiria ningú
sempre et provocava un cert desànim, encara que es continués escrivint. Abans
t’havies de fer pesat amb els parents, amics, coneguts i saludats perquè et
llegís algú... Ara, en un blog, potser et llegeix poca gent, però et llegeix
algú – o com a mínim hi ha la possibilitat que et llegeixi algú-. És un canvi
substancial, i no tan trivial com podria sembla a primera vista.
Ara, que tot ho
tenim a un click de distancia, ja no ens recordem de com era l’escriptura (i la
difusió de l’escriptura) quan no hi havia internet...
2 comentaris:
pobres parents i amics, tenien tanta paciència! :P
Pues sí noi, sí, tenien molta paciència! I eren molt amables!
Publica un comentari a l'entrada