dissabte, 24 de gener del 2015

Com una visió

He llegit Al far, novel·la de Virginia Woolf.

Ja sabeu del meu mega-ultra-super entusiasme per aquesta escriptora. Però sóc objectiva quan dic que aquesta novel·la literàriament val molt, i que, a més, m’ha agradat moltíssim. Moltíssim.

No sé com explicar-la, no sé com transmetre-us que l’heu de llegit... Argument? És què, en realitat, no passa res... Uns quants diàlegs, la vida d’una família... La il·lusió d’una excursió familiar en barca cap a un far llunyà... No passa res, però passa el més important: el temps. Es tracta del pas de mooolt temps en la vida d’una família anglesa benestant de començaments del s.XX. Res més. El vertader protagonista d’aquesta novel·la és el pas del temps, i explicat amb una gran senzillesa, a més.

No em posaré a analitzar els trets autobiogràfics de la novel·la, cosa que depassaria la meva sapiència, però funciona perfectament com a novel·la, i no cal saber exactament en quins trets de la vida de l’autora es basa per comprendre-la. Està tot perfectament macerat, com  ficció que és. Com una altra novel·la d’autora femenina que comentava l’altre dia, és la sensibilitat de l’autora el què actua com a sedàs del material real en què es pogués basar, que es perd en l’espai i el temps, i que a l’hora de llegir tampoc ens interessa tant. Cronològicament es tracta d’un material més proper a nosaltres que la novel·la “d’època” de l’altre dia. Aquesta novel·la es podria considerar contemporània, fins i tot.

És una autèntica obra d’art, i si mai una novel·la ha merescut el qualificatiu de “quadre”, “pintura”, o “llenç”, és aquesta. Ens transmet una visió, veiem aquesta visió: un raig de sol, el batec d’una ànima que viu per crear. És sublim. No exagero. L’efecte que fa el final d’aquesta obra depassa el què sóc capaç de transmetre. M’ha captivat. Ara, esperits poc sensibles, abstenir-se...