He llegit Al far,
novel·la de Virginia Woolf.
Ja sabeu del meu
mega-ultra-super entusiasme per aquesta escriptora. Però sóc objectiva quan dic
que aquesta novel·la literàriament val molt, i que, a més, m’ha agradat
moltíssim. Moltíssim.
No sé com
explicar-la, no sé com transmetre-us que l’heu de llegit... Argument? És què,
en realitat, no passa res... Uns quants diàlegs, la vida d’una família... La
il·lusió d’una excursió familiar en barca cap a un far llunyà... No passa res,
però passa el més important: el temps. Es tracta del pas de mooolt temps en la
vida d’una família anglesa benestant de començaments del s.XX. Res més. El
vertader protagonista d’aquesta novel·la és el pas del temps, i explicat amb
una gran senzillesa, a més.
No em posaré a
analitzar els trets autobiogràfics de la novel·la, cosa que depassaria la meva
sapiència, però funciona perfectament com a novel·la, i no cal saber exactament
en quins trets de la vida de l’autora es basa per comprendre-la. Està tot
perfectament macerat, com ficció que
és. Com una altra novel·la d’autora femenina que comentava l’altre dia, és la
sensibilitat de l’autora el què actua com a sedàs del material real en què es
pogués basar, que es perd en l’espai i el temps, i que a l’hora de llegir
tampoc ens interessa tant. Cronològicament es tracta d’un material més proper a
nosaltres que la novel·la “d’època” de l’altre dia. Aquesta novel·la es podria
considerar contemporània, fins i tot.
És una autèntica
obra d’art, i si mai una novel·la ha merescut el qualificatiu de “quadre”,
“pintura”, o “llenç”, és aquesta. Ens transmet una visió, veiem aquesta visió:
un raig de sol, el batec d’una ànima que viu per crear. És sublim. No exagero.
L’efecte que fa el final d’aquesta obra depassa el què sóc capaç de transmetre.
M’ha captivat. Ara, esperits poc sensibles, abstenir-se...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada