He llegit La
novel·la de Genji, el príncep resplendent, (Genji Monogatari),
la versió en català (n’hi ha un parell en castellà més extenses), de
l’escriptora japonesa del s.XII Murasaki Shikibu.
És un llibre tot
curiós.
Sempre, quan es
menciona aquest llibre, o aquesta escriptora, es fa difícil no tenir en compte
el què en va dir Harold Bloom: “Mai tornem a pensar en l’amor de la mateixa
manera després d’haver llegit aquest llibre”, i “Murasaki és el geni del
desig”, que, en principi poden semblar dues frases exagerades.
En un món (el
nostre), on sembla que ja està tot dit, i més sobre l’amor, un tema tan
recurrent i tan comú, la sensibilitat en l’explicació de les aventures amoroses
d’aquest jove príncep japonès “resplendent”, la delicadesa amb què l’autora
crea una nova vestimenta explicativa per dir el mateix, és a dir, contar una
nova aventura amorosa seva, és realment meravelladora. Genji és un Don Juan,
però un Don Juan que ens cau bé, i que no ens deixa indiferents amb al seva
bellesa, les seves maneres exquisides, i la seva cal·ligrafia!
Malgrat que el que
he llegit sigui només un breu fragment d’un llibre que es veu que és
llanguíssim, sembla que amb la traducció se n’hagi espigolat una de les parts
més sucoses. No sé de quantes maneres es pot explicar el mateix (tantes com
persones enamorades hi ha al món, m’imagino), però sembla que no costa fer-se
el càrrec de com deu ser la resta del llibre.
Ara, malgrat que
aquest Genji sigui molt resplendent, les seves maneres amoroses exquisides, i
la seva cal·ligrafia excepcional, una no pot impedir veure la profunda
injustícia envers els dones de la societat japonesa d’aquella època. Devia ser
terrible.
En definitiva, un
llibre que m’ha agradat molt, i que ha aconseguit mantenir la intriga, fins i
tot, malgrat que siguin successives moltes maneres d’explicar el mateix. La
manera com es varien els escenaris, les personalitats, les circumstàncies...
L’autora aconsegueix fer cada nova conquesta diferent, creïble i humana, i
pintar uns personatges de carn i ossos (Genji i la nova amant), quan, amb tanta
varietat, i tant passar el mateix, podrien no passar de mers clixés.
No són clixés, al
contrari, s’aprecia una gran imaginació per “variar el quadre”, i fer cada nova
conquesta especial i meritòria, i no ens adonem que aquest Genji és un penques.
S’esforça tant per cada nova amant, que tracta com a única i especial, que això el fa a pesar meu una mica més
entranyable del què hauria de ser algú com ell.
No sé si el Japó
actual s’assembla gaire al Japó dibuixat en aquest llibre (em fa por que pel
que fa al masclisme sí), però en fi, es tracta realment d’un viatge pel temps i
per l’espai a un món que no crec que hagi esta així ben bé mai, tan sensible
(perquè el món mai és sensible), però si entenem que el món al què viatgem no
és un temps i un espai concrets sinó a l’ànima de l’autora (les ànimes sí que
poden ser-ho, de sensibles), és realment un viatge meravellós i exòtic guiats
per la imaginació i la sensibilitat d’una escriptora excepcional.
* * *
Una cosa que no
deixa de transmetre certa ironia és el fet que el protagonista faci servir
moltes vegades “l’excusa” de què amb la seva nova conquesta les seves ànimes
havien estat juntes en una altra vida, i que per això frisen tant per trobar-se
en aquesta.
Això, la primera
vegada que ho sentim, ens sona molt romàntic i espiritual, però quan ja ho hem
sentit un parell o tres de cops veiem que fins i tot els seus servents s’ho
prenen amb ironia.
En fi, que pel que
sembla aquest Genji ha tingut unes “altres vides” molt variades...
* * *
Malgrat que quan no
havia llegit el llibre em va semblar que exagerava, ara estic d’acord amb el què
en diu Harold Bloom: “Mai tornem a pensar en l’amor de la mateixa manera
després d’haver llegit aquest llibre”, i “Murasaki és el geni del desig”. Amb
aquestes frases s’aconsegueix explicar la gran sensibilitat d’aquesta novel·la
de la manera més perspicaç possible. No es pot demanar més, ni d’un crític
literari ni d’una novel·lista.