dimecres, 26 de novembre del 2014

Expectatives

Si ens quedem molt temps en un mateix lloc, establim llaços d’afecte amb la gent que hi viu, i llavors aquestes persones, que com que ens veuen cada dia es preocupen per nosaltres, volen interferir en les nostres decisions. Com que ens veuen cada dia formen part de la nostra vida, i si formen part de la nostra vida, la volen modificar.


Així, sense adonar-nos-en podem acabar vivint la vida que els altres volen que visquem; podem acabar vivint pels altres, i complint les seves expectatives, i no les nostres, encara que en principi fins i tot pugui semblar que són les mateixes.

dissabte, 15 de novembre del 2014

Escriure mentre es fan altres plans

«L’escriptor que esperi a tenir les condicions ideals per a treballar, li passarà el temps sense haver escrit ni una sola línia.» – E.B. White

dijous, 13 de novembre del 2014

Les ales de la metàfora

Intento pensar en alguna cosa interessant per escriure un post, i una mica tristament, m’adono que tot el que se m’acudeix està relacionat amb els llibres, la lectura o l’escriptura. Llibres llegits, lectures interessants, escriptura replicant-se a si mateixa en una recurrència metaliterària que esgota tots els recursos.

És que no sé parlar de res més?

De què hauria de parlar, sinó?

És el què em surt, el què m’agrada...

* * *

Malgrat tot, de totes maneres, en això hi veig clarament la prova que moltes vegades escrivim per nosaltres mateixos abans que perquè ens llegeixin un gran nombre de persones. És evident que un possible lector o lectora massiu (no parlo de lectors individuals de bona fe), amb tant monotema, si hi fos ja hauria fugit avorrit i hauria emigrat cap a altres blogs més enrollats com les orenetes  a la tardor...

Si el blog fos un “producte” per encolomar al màxim nombre possible de “consumidors” (sic), hauria de canviar de peli, i oferir més varietat, com aquell qui posa un super... Començar a parlar de temes polèmics d’aquest que tothom hi té alguna cosa a dir encara que no en sàpiga ni un borrall...

Però realment sóc jo qui necessita parlar tant de llibres, potser per una carència d’aquestes converses en el món real,  i per això tinc el blog, per parlar del què m’agrada...

* * *

Per cert que aquesta metàfora de les orenetes a la tardor ja l’he fet servir moltes vegades... Si aquí s’aspira a una qualitat literària i a un públic minoritari però selecte, en aquest blog s’haurien d’oferir metàfores de més categoria...

Per exemple:

Gent que fuig del blog com una bandada de lemurs llaçant-se al mar...

Gent que passen del blog com els televidents de Fahrenheit 451 passaven dels llibres...

Gent a qui el blog interessa menys que a un esquimal una nevereta de càmping...

...?


(En fi, es fa el què es pot...)

dimarts, 11 de novembre del 2014

De caps contra la realitat

Jo sempre he cregut molt en el psicoanàlisi: “la curació per la paraula”. (!) Sempre he cregut molt en el poder de les paraules, en l’expressar-se, en el ser escoltat.

Però... amb pocs dies de diferència he llegit, tant per internet, en un blog, com en aquell llibre sobre l’esquizofrènia que us vaig dir que estava llegint, que no s’aconsella gens ni mica el psicoanàlisi orientat a l’afloració de records i pensaments interiors per tractar a algú que no distingeix la realitat. Es veu que a les millors universitats han bandejat el tema, i es considera a Freud com a filòsof o com a xarlatà, però no com a científic amb alguna cosa a dir sobre les psicosis. Pel que sembla per a algú amb esquizofrènia un psicoanàlisi el pot fer patir molt més que no pas guarir-lo. S’ha de fer psicoteràpia, sí, però orientada al present, a la vida actual del pacient i a la solució dels seus problemes d’ara; en aquestes sessions s’haurien d’obviar els records dolorosos.

Jo sempre he cregut en el psicoanàlisi com un mètode que em podia curar, i no com les pastilles, que només m’estabilitzen (i a costa d’uns efectes secundaris nefastos), però ara resulta que això dels psicoanàlisi només és per les persones sanes... com un joguet o una mena d’excusa per parlar interminablement de si mateixos, però sense curar res. No sé què dir respecte això. Haig de reajustar les meves idees i teories personals sobre tot allò psicològic... I fa la pinta de ser veritat, no fa pinta de ser un complot de les empreses farmacèutiques per primar la curació amb els fàrmacs que elles mateixes comercialitzen... Tot el què es diu de la psicoanàlisi aplicada a la teràpia de pacients esquizofrènics com a afegir més llenya al foc dels seus patiments i posar-los més nerviosos em sembla que té la seva lògica i és raonable, i jo confio en la professionalitat d’aquest metge que ha escrit el llibre. Però jo tota la vida havia cregut en el psicoanàlisi i havia llegit llibres que hi creien. No sé què pensar, però tan de bo tot fos més clar i més fàcil d’entendre.

Diria que “llegiré més sobre el tema”, però no vull fer brometa. Hauria de llegir més sobre el tema, però seriosament. M’he quedat aclaparada per una dada experimental que refuta una cosa que m’havia cregut molt seriosament; m’he quedat ben aclaparada amb això que la psicoanàlisi és contraproduent pels bojos...