Parlant del nombre de paraules que ha de tenir un post
(s’entén que lliure de fotos i vídeos que distreguin), em ve al cap a la meva
època en què recordo que l’Asimov descrivia els seus textos (i els presentava),
explicant sempre la quantitat de paraules que tenien. (Tantes paraules
comptades dels originals en anglès, evidentment).
Em semblava una
manera totalment antiromàntica d’entendre l’escriptura, per més que jo admirava
l’Asimov, i admirava la seva escriptura... A tant la paraula i tira milles...
Suposo que encara
és així en moltes facetes de l’escriptura, però no pas en els blogs, que,
diríem, s’escriuen per hobby (tot i que l’escriptura mai és només un hobby, o
sempre és més que un hobby...).
L’escriptura és com
una planta enfiladissa, que no diré que et consumeix, però com a mínim
t’embolcalla. Aquest embolcallament no sé si podria existir si la seva única
raó de ser fos a tant la paraula...
Però accepto que
una quantitat de paraules estipulada sigui com un marc, dins el qual hi pots
pintar el que vulguis, o com uns rails per a algú que condueix ell mateix el
seu tren.
Al cap i a la fi, el que compta, el que transcendeix els temps, és el
que es diu, no el nombre de paraules amb les que es diu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada