dimecres, 22 d’octubre del 2014

Natura domesticada

En aquest poemes que llegeixo no s’hi troba la natura, sinó una imatge idealitzada de la natura, d’una natura amable, de passeig de diumenge a la tarda, i que resplendeix amb tot el seu suc verd.

Aquest poemes van ser escrits just en el moment en què la revolució industrial guanyava terreny i feia que la natura es retirés de la vida de les persones, just quan l’ésser humà va començar a esta alienat de la natura, amb la que fins llavors havia viscut en comunió, i que fins aleshores havia vist d’una manera més inhòspita, amb tota la duresa i salvatgia de la vida rural.

Són poemes molt bonics que ens parlen de paisatges esponerosos, bells, verds... però domesticats: arbres i ocells, molsa i guineus, fonts i llacunes. No és la selva, no és la tundra. Són paisatges fets a la mida de l’enyor de la natura de la persona de ciutat, que va al parc de tan en tan quan necessita una dosi de verdor, però que viu i lluita lluny de la comunió amb el món natural.

No m’imagino a un llenyataire d’Alaska, que viu i pateix la duresa de la selva verge, llegint poemes sobre la natura. I no per manca de cultura, sinó perquè la seva experiència diària real amb la immensitat del paisatge ja deu ser prou poètica, dura i bella alhora.

En canvi en aquests poemes la natura és un jardí, i són la nostàlgia de la natura d’una persona de ciutat, la nostàlgia d’una verdor en la que ja no sabria sobreviure.


Crec que aquest poemes són llegits encara ara perquè les persones d’ara vivim la natura d’una manera molt diferent a com vivien la natura els humans primitius, o com vivien la natura a l’edat mitjana, i que hi ha alguna cosa natural que ens manca en el nostre món tecnificat, però alguna cosa natural accessible i racional, a la mida de l’ésser humà, alguna cosa natural en la que poguem perdre’ns amb serenitat i respirar. En aquests poemes això se’ns hi mostra amb tota la seva brillantor.