En aquest poemes que llegeixo no s’hi troba
la natura, sinó una imatge idealitzada de la natura, d’una natura amable, de
passeig de diumenge a la tarda, i que resplendeix amb tot el seu suc verd.
Aquest poemes van
ser escrits just en el moment en què la revolució industrial guanyava terreny i
feia que la natura es retirés de la vida de les persones, just quan l’ésser
humà va començar a esta alienat de la natura, amb la que fins llavors havia
viscut en comunió, i que fins aleshores havia vist d’una manera més inhòspita,
amb tota la duresa i salvatgia de la vida rural.
Són poemes molt
bonics que ens parlen de paisatges esponerosos, bells, verds... però
domesticats: arbres i ocells, molsa i guineus, fonts i llacunes. No és la
selva, no és la tundra. Són paisatges fets a la mida de l’enyor de la natura de
la persona de ciutat, que va al parc de tan en tan quan necessita una dosi de
verdor, però que viu i lluita lluny de la comunió amb el món natural.
No m’imagino a un
llenyataire d’Alaska, que viu i pateix la duresa de la selva verge, llegint
poemes sobre la natura. I no per manca de cultura, sinó perquè la seva
experiència diària real amb la immensitat del paisatge ja deu ser prou poètica,
dura i bella alhora.
En canvi en aquests
poemes la natura és un jardí, i són la nostàlgia de la natura d’una persona de
ciutat, la nostàlgia d’una verdor en la que ja no sabria sobreviure.
Crec que aquest
poemes són llegits encara ara perquè les persones d’ara vivim la natura d’una
manera molt diferent a com vivien la natura els humans primitius, o com vivien
la natura a l’edat mitjana, i que hi ha alguna cosa natural que ens manca en el
nostre món tecnificat, però alguna cosa natural accessible i racional, a la
mida de l’ésser humà, alguna cosa natural en la que poguem perdre’ns amb
serenitat i respirar. En aquests poemes això se’ns hi mostra amb tota la seva
brillantor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada