Llegeixo en un
llibre sobre l’esquizofrènia que aquesta malaltia mental és la dolència que
provoca més desemparament, solitud i marginació en els que la pateixen. També
diu que explicar la pròpia experiència amb les parts més negatives i asocials
de la malaltia pot ajudar a les altres persones que la pateixen, i pot afegir
amabilitat i comprensió a la duresa de la seva experiència personal.
Explicar les parts
més fosques i negatives de la malaltia per ajudar als altres, però també,
suposo, per ajudar-se a una mateixa, verbalitzant, exorcitzant, desodiant...
Més enllà del clixé (i brometa inofensiva)
de voler “arrasar amb tot”, de voler passar a la història o voler revolucionar
la literatura, el que més m’agradaria és poder fer això, poder explicar la meva
experiència amb la malaltia, per ajudar-me a mi mateixa, però també per ajudar
als altres. I això tenint en compte que molts dels malalts mental que he
conegut personalment són persones d’escassa cultura i que difícilment llegirien
un llibre... – n’hi ha alguna o alguna que sí, però... Sempre, més aviat, són
els familiars els que acostumen a llegir aquesta mena de narracions. De fet, sospito
que aquesta mena de material medico-testimonial-literari constitueix una mena
de subgènere de la literatura, i no dels més gloriosos, precisament. Encara que
algun d’aquest llibres tinguin cert interès, sobretot els escrit per
metges-divulgadors.
* * *
El blog es titula Llaços
imaginaris, i la meva intenció en titular-l’ho així era explicar la meva
relació amb els altres persones (familiars, amics(?), coneguts, saludats... i veïns!), o la meva manca
relació amb les altres persones, el perquè sempre estic sola. Això té molt a
veure amb la malaltia, i amb la manera com m’afecta. Però, un piló de posts
després, m’adono que he parlat de tot menys d’això, i que el blog es titula
pomposament Llaços imaginaris però no he parlat de cap d’aquest
llaços... O si he dit alguna cosa ha estat tan discretament que ni s’ha notat.
Parlar dels
autèntics llaços imaginaris de la meva vida seria parlar de la malaltia, no sé
si per ajudar als altres amb el meu testimoni, però segur que a mi escriure tot
aquest material (el meu material) m’aniria molt bé; tinc material d’escriptura
per estampar el conte, la novel·la i l’opera de Rossini... però només es tracta
de farcir el meu quadern o el blog... només es demana algun post.
De moment no ho he
fet (parlar de la malaltia, vull dir), potser no ho faci mai, ja, a aquesta
altures. (I més quan sempre se m’acudeixen coses simples per escriure i per
sortir del pas graciosament de l’obligació invisible de publicar alguna cosa).
Aquí sí que haig de
reflexionar molt sobre el tema, sobre si vull o no vull enfangar-me amb
l’escriptura fins al moll de l’ós, o si només vull passar la mà superficialment
sobre les tecles i obtenir una melodia fàcil... Encara que fàcil mai no ho
sigui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada