...

Enamorar-se de la pròpia vida

Enamorar-se de la idea de ser escriptor

Enamorar-se de l’escriptura

Llegeixo per internet un consell per escriure que diu que tothom que escriu autobiogràficament passa per una fase en la què s’enamora de la seva vida, i en què l’entusiasma explicar-se a si mateix, oblidant que aquesta mena d’històries de vegades poden no interessar gaire als altres...

No se m’havia acudit mai això, aquesta idea d’estar enamorada de la pròpia vida... Hi ha coses a la meva vida que m’han fet patir molt, com per estar-ne enamorada... La meva vida, el meu material, és el que estic aprenent a domesticar, a graduar, a pair i a explicar; parlar de la meva vida per mi és una urgència del meu esperit, però la meva escriptura no existeix pas perquè d’alguna manera idealitzi la meva vida: més aviat és al contrari, escric perquè penso que la meva vida està plena d’injustícia i que no hauria d’haver estat així; no es pot estar enamorada del mal que t’han fet.

* * *

El què sí que havia sentit, en canvi, és la idea que hi ha gent que s’enamoren de la idea de ser escriptors, quan del que s’haurien d’enamorar és de l’escriptura. Per no ser escriptor no passa res, en canvi hi ha qui no podria viure sense escriure cada dia una estona.

Si en el què somnies és a anar a la ràdio a “parlar del teu llibre”, és que estàs enamorat de la idea de ser escriptor. Si et passes un parell d’horetes cada dia escrivint, estàs enamorat de l’escriptura. Aquest dos enamoraments no són incompatibles, però s’ha de tenir clar a quina lliga es juga o es vol jugar, i què s’ha de fer per poder aconseguir cadascuna d’aquestes coses, que són diferents.

* * *

Per anar a la tele a parlar del teu darrer llibre no passa res, forma part de la feina d’un escriptor mediàtic, però això no és l’escriptura. L’escriptura és passar estones en la solitud i foscor de l’escriptori organitzant frases.

Es clar que anar als mitjans té un glamour que estar sol assentat a l’escriptori de casa no té, per això són més els que s’enamoren de la idea de ser escriptors que no pas els que s’enamoren de l’escriptura en si mateixa, com si anar a la tele fos una mena de premi per haver estat sols “pringant”. (Si ja es pensa que escriure és “pringar”, no anem enlloc...) Com si anar a parlar del teu llibre a la brillantor dels focus fos un sol que surt després d’haver-t’hi estat esforçant en la foscor i el silenci; com a mínim molta gent ho entén així.

L’esborrany aconseguit sobre el paper en blanc després d’estona de desbrossar ha de ser el premi, allò que et satisfà realment. (Intentar-ho, perquè un esborrany mai no està del tot perfecte). El demés és atretzzo, potser necessari, marketing, però no serà l’escriptura. El text, l’escriptura, és l’important: ni de la pròpia vida ni de la idea de ser escriptor; és de l’escriptura del que s’ha d’estar enamorat.