dijous, 30 d’octubre del 2014

La lectura o la vida

«La gent diu que l’important és viure, però jo m’estimo més llegir.» – Logan Pearsall Smith

dimecres, 29 d’octubre del 2014

...

Enamorar-se de la pròpia vida
Enamorar-se de la idea de ser escriptor

Enamorar-se de l’escriptura

Llegeixo per internet un consell per escriure que diu que tothom que escriu autobiogràficament passa per una fase en la què s’enamora de la seva vida, i en què l’entusiasma explicar-se a si mateix, oblidant que aquesta mena d’històries de vegades poden no interessar gaire als altres...

No se m’havia acudit mai això, aquesta idea d’estar enamorada de la pròpia vida... Hi ha coses a la meva vida que m’han fet patir molt, com per estar-ne enamorada... La meva vida, el meu material, és el que estic aprenent a domesticar, a graduar, a pair i a explicar; parlar de la meva vida per mi és una urgència del meu esperit, però la meva escriptura no existeix pas perquè d’alguna manera idealitzi la meva vida: més aviat és al contrari, escric perquè penso que la meva vida està plena d’injustícia i que no hauria d’haver estat així; no es pot estar enamorada del mal que t’han fet.

* * *

El què sí que havia sentit, en canvi, és la idea que hi ha gent que s’enamoren de la idea de ser escriptors, quan del que s’haurien d’enamorar és de l’escriptura. Per no ser escriptor no passa res, en canvi hi ha qui no podria viure sense escriure cada dia una estona.

Si en el què somnies és a anar a la ràdio a “parlar del teu llibre”, és que estàs enamorat de la idea de ser escriptor. Si et passes un parell d’horetes cada dia escrivint, estàs enamorat de l’escriptura. Aquest dos enamoraments no són incompatibles, però s’ha de tenir clar a quina lliga es juga o es vol jugar, i què s’ha de fer per poder aconseguir cadascuna d’aquestes coses, que són diferents.

* * *

Per anar a la tele a parlar del teu darrer llibre no passa res, forma part de la feina d’un escriptor mediàtic, però això no és l’escriptura. L’escriptura és passar estones en la solitud i foscor de l’escriptori organitzant frases.

Es clar que anar als mitjans té un glamour que estar sol assentat a l’escriptori de casa no té, per això són més els que s’enamoren de la idea de ser escriptors que no pas els que s’enamoren de l’escriptura en si mateixa, com si anar a la tele fos una mena de premi per haver estat sols “pringant”. (Si ja es pensa que escriure és “pringar”, no anem enlloc...) Com si anar a parlar del teu llibre a la brillantor dels focus fos un sol que surt després d’haver-t’hi estat esforçant en la foscor i el silenci; com a mínim molta gent ho entén així.


L’esborrany aconseguit sobre el paper en blanc després d’estona de desbrossar ha de ser el premi, allò que et satisfà realment. (Intentar-ho, perquè un esborrany mai no està del tot perfecte). El demés és atretzzo, potser necessari, marketing, però no serà l’escriptura. El text, l’escriptura, és l’important: ni de la pròpia vida ni de la idea de ser escriptor; és de l’escriptura del que s’ha d’estar enamorat.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Paraules enfiladisses

Parlant del  nombre de paraules que ha de tenir un post (s’entén que lliure de fotos i vídeos que distreguin), em ve al cap a la meva època en què recordo que l’Asimov descrivia els seus textos (i els presentava), explicant sempre la quantitat de paraules que tenien. (Tantes paraules comptades dels originals en anglès, evidentment).

Em semblava una manera totalment antiromàntica d’entendre l’escriptura, per més que jo admirava l’Asimov, i admirava la seva escriptura... A tant la paraula i tira milles...

Suposo que encara és així en moltes facetes de l’escriptura, però no pas en els blogs, que, diríem, s’escriuen per hobby (tot i que l’escriptura mai és només un hobby, o sempre és més que un hobby...).

L’escriptura és com una planta enfiladissa, que no diré que et consumeix, però com a mínim t’embolcalla. Aquest embolcallament no sé si podria existir si la seva única raó de ser fos a tant la paraula...

Però accepto que una quantitat de paraules estipulada sigui com un marc, dins el qual hi pots pintar el que vulguis, o com uns rails per a algú que condueix ell mateix el seu tren.

Al cap i a la fi, el que compta, el que transcendeix els temps, és el que es diu, no el nombre de paraules amb les que es diu...

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Ens preocupa a totes

«He d’estar fotudament agraïda d’estar viva. Tinc massa amics malalts o que s’han mort, i jo sóc aquí. Estàs de broma? No penso queixar-me.» – Meryl Streep

«No m’agradaria tenir-ne 20 una altra vegada. Ara sé molt més, i estic molt més còmoda amb la meva pell. Quan escolto a les jovenetes queixar-se per coses superficials... sou al pic de la vostra bellesa física! Només frueix i plega de preocupar-te per si tens les cuixes massa amples... Si ja estàs insatisfeta quan en tens 25, la vida serà dura...» – Susan Saradon


«Tots ens fem vells. Punt. Ningú pot parar-ho. M’agradaria que permetessin a les dones fer-se velles amb gràcia. Elles es prenen com una cosa personal el fer-se grans; es pensen que han fallat d’alguna manera per no haver-se quedat als 25. Es una bogeria, perquè crec que envellir és un privilegi i no tothom arriba a vell.» - Cameron Díaz

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Entrellucant una possibilitat de silenci

Me’n recordo d’haver llegit que un filòsof molt conegut, en els darrers anys de la seva vida, després d’haver begut molt durant molts anys, es trobava amb els seus amics i els preguntava angoixat: “Continuo sent tan intel·ligent com ho era abans?” (Temia no ser-ho per efecte de la beguda, s’entén).

Sense arriba a aquest nivells (ni d’intel·ligència, ni de desesperació intel·lectual – ni de beguda), en el llibre sobre la depressió que vaig llegir fa poc hi havia un paràgraf breu que deia que els que patim esquizofrènia anem perdent capacitat intel·lectual a mesura que passen els anys.

El mateix fet d’haver-me llançat al tren i d’haver perdut molta sang del cap em podria  fer tenir alguns dubtes sobre si tinc o no tinc tanta capacitat intel·lectual com tenia abans...

Però a mi l’únic que m’angoixa és si, d’aquí a uns anys, serè capaç d’escriure com ara, o això també ho aniré perdent... Com aquells guitarristes que han de practicar amb la guitarra cada dia, sinó noten que “perden” el domini sobre l’instrument... L’escriptura té més a veure amb la capacitat intel·lectual o amb la capacitat d’expressar-se? Es de preveure que encara que quan em faci vella no sigui tan intel·ligent, continuaré sabent dir el que penso... Que al cap i a la fi és el que fa un escriptor (sense voler tenir raó sempre). Escriure explicant-me a mi mateixa, espero que això ho podré continuar sent capaç de fer... Tampoc cal ser tan intel·ligent per engiponar quatre frases expressives, em sembla...

Això de fer-se vell i estar malalt és una jugarreta del destí, però l’alternativa tampoc és gens abellidora...


Estic preparada per acceptar que no sóc tan intel·ligent com em pensava, però no per acceptar que ja no sóc capaç d’escriure com escrivia abans, com he escrit sempre...

divendres, 24 d’octubre del 2014

Idolatria

M’adono que moltes persones peregrinen plenes d’admiració a les ciutats austríaques on va compondre Mozart, o a l’Anglaterra rural de Jane Austen i les germanes Brontë, o a la casa de Josep Pla en un poblet de la costa. Hi peregrinen, suposo, amb l’esperança de “trobar-hi alguna cosa” d’aquest artistes.

Sense trobar-ho malament, i ara! (El fetitxisme cultural que hi ha en aquest viatges admiratius és perfectament lícit),

personalment, crec que el geni i el que pugui quedar d’aquests grans artistes no s’ha de buscar ni en les cases on van viure ni en les seves biografies ni potser en les fotografies o retrats que n’hagin pogut quedar. Un artista s’ha de buscar sempre en la seva obra. Tot lo demés són excuses per anar amunt i avall o per xafardejar una mica (oh! A casa seva també hi ha taules i cadires!); o ficar el nas en debilitats que ens fan aquestes persones excepcionals més properes, però res més. De vegades admirem més a un artista que no pas llegim la seva obra o escoltem la seva música...


“Aquella cosa que en queda” s’ha de buscar en la seva obra. Lo altre és només turisme, entreteniment.

dijous, 23 d’octubre del 2014

La capseta de música

Llegeixo en un llibre sobre l’esquizofrènia que aquesta malaltia mental és la dolència que provoca més desemparament, solitud i marginació en els que la pateixen. També diu que explicar la pròpia experiència amb les parts més negatives i asocials de la malaltia pot ajudar a les altres persones que la pateixen, i pot afegir amabilitat i comprensió a la duresa de la seva experiència personal.

Explicar les parts més fosques i negatives de la malaltia per ajudar als altres, però també, suposo, per ajudar-se a una mateixa, verbalitzant, exorcitzant, desodiant...

Més enllà del clixé (i brometa inofensiva) de voler “arrasar amb tot”, de voler passar a la història o voler revolucionar la literatura, el que més m’agradaria és poder fer això, poder explicar la meva experiència amb la malaltia, per ajudar-me a mi mateixa, però també per ajudar als altres. I això tenint en compte que molts dels malalts mental que he conegut personalment són persones d’escassa cultura i que difícilment llegirien un llibre... – n’hi ha alguna o alguna que sí, però... Sempre, més aviat, són els familiars els que acostumen a llegir aquesta mena de narracions. De fet, sospito que aquesta mena de material medico-testimonial-literari constitueix una mena de subgènere de la literatura, i no dels més gloriosos, precisament. Encara que algun d’aquest llibres tinguin cert interès, sobretot els escrit per metges-divulgadors.

* * *

El blog es titula Llaços imaginaris, i la meva intenció en titular-l’ho així era explicar la meva relació amb els altres persones (familiars, amics(?), coneguts,  saludats... i veïns!), o la meva manca relació amb les altres persones, el perquè sempre estic sola. Això té molt a veure amb la malaltia, i amb la manera com m’afecta. Però, un piló de posts després, m’adono que he parlat de tot menys d’això, i que el blog es titula pomposament Llaços imaginaris però no he parlat de cap d’aquest llaços... O si he dit alguna cosa ha estat tan discretament que ni s’ha notat.

Parlar dels autèntics llaços imaginaris de la meva vida seria parlar de la malaltia, no sé si per ajudar als altres amb el meu testimoni, però segur que a mi escriure tot aquest material (el meu material) m’aniria molt bé; tinc material d’escriptura per estampar el conte, la novel·la i l’opera de Rossini... però només es tracta de farcir el meu quadern o el blog... només es demana algun post.

De moment no ho he fet (parlar de la malaltia, vull dir), potser no ho faci mai, ja, a aquesta altures. (I més quan sempre se m’acudeixen coses simples per escriure i per sortir del pas graciosament de l’obligació invisible de publicar alguna cosa).


Aquí sí que haig de reflexionar molt sobre el tema, sobre si vull o no vull enfangar-me amb l’escriptura fins al moll de l’ós, o si només vull passar la mà superficialment sobre les tecles i obtenir una melodia fàcil... Encara que fàcil mai no ho sigui...

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Natura domesticada

En aquest poemes que llegeixo no s’hi troba la natura, sinó una imatge idealitzada de la natura, d’una natura amable, de passeig de diumenge a la tarda, i que resplendeix amb tot el seu suc verd.

Aquest poemes van ser escrits just en el moment en què la revolució industrial guanyava terreny i feia que la natura es retirés de la vida de les persones, just quan l’ésser humà va començar a esta alienat de la natura, amb la que fins llavors havia viscut en comunió, i que fins aleshores havia vist d’una manera més inhòspita, amb tota la duresa i salvatgia de la vida rural.

Són poemes molt bonics que ens parlen de paisatges esponerosos, bells, verds... però domesticats: arbres i ocells, molsa i guineus, fonts i llacunes. No és la selva, no és la tundra. Són paisatges fets a la mida de l’enyor de la natura de la persona de ciutat, que va al parc de tan en tan quan necessita una dosi de verdor, però que viu i lluita lluny de la comunió amb el món natural.

No m’imagino a un llenyataire d’Alaska, que viu i pateix la duresa de la selva verge, llegint poemes sobre la natura. I no per manca de cultura, sinó perquè la seva experiència diària real amb la immensitat del paisatge ja deu ser prou poètica, dura i bella alhora.

En canvi en aquests poemes la natura és un jardí, i són la nostàlgia de la natura d’una persona de ciutat, la nostàlgia d’una verdor en la que ja no sabria sobreviure.


Crec que aquest poemes són llegits encara ara perquè les persones d’ara vivim la natura d’una manera molt diferent a com vivien la natura els humans primitius, o com vivien la natura a l’edat mitjana, i que hi ha alguna cosa natural que ens manca en el nostre món tecnificat, però alguna cosa natural accessible i racional, a la mida de l’ésser humà, alguna cosa natural en la que poguem perdre’ns amb serenitat i respirar. En aquests poemes això se’ns hi mostra amb tota la seva brillantor.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Reflexions de camp

Mestressa de la teva vida cal que ho siguis sempre quan vius, no només quan llegeixes o escrius... (o esculls el proper llibre a comprar... o el proper llibre a llegir...).

* * *

Si rellegeixo alguns dels llibres que posseeixo és per demostrar que mai he comprat llibres a la babalà.  (Tampoc és que hagi de demostrar res; m’agrada rellegir). Podria ser que alguns dels llibres que m’hagi comprat el pas del temps hagi acabat demostrant que al cap i a la fi no tenien gaire interès, i que me n’hagi desfet, (me anat auto-educant i refinant a mesura de successives tries); però no tinc cadascun dels llibres que tinc i que considero valuosos per casualitat... I els considero valuosos en relació amb el seu contingut llegible: no tinc ni primeres edicions, ni joies bibliogràfiques, ni llibres rars... Fer aquesta mena d’eleccions seria trair l’esperit que crec que ha de tenir una biblioteca personal, i que és el de construir-la a poc a poc, volum a volum, amb llibres dignes de ser rellegits (i no col·leccionats, tot i que alguns sí que els col·leccioni, encara que no siguin de la mena de llibres pecuniàriament valuosos que es col·leccionen),  i que acumular-los ha d’estar a l’abast d’algú que no cal que lligui els gossos amb llangonisses... i que sàpiga llegir!

* * *

De vegades, en les nostres creacions artístiques més personals –i no subjectes a les lleis del mercat o sotmeses al poder: en música, en pintura, o en literatura-, no cal revolucionar res, ni tampoc es tracta de voler passar a la història o "d'arrasar amb tot"; només es tracta de passar-s’ho bé... - (Es clar que tot això seria interessant...)


dijous, 16 d’octubre del 2014

Actualitat (del món occidental)

«Amb les pandèmies hi ha dos problemes: un és la malaltia en si, i l’altre són les reaccions d’angoixa exagerada que provoquen.» – (sentit per la ràdio)



dimecres, 8 d’octubre del 2014

Intentant saber

«Només tinc dubtes, molts dubtes, i no sé si me’ls poden solucionar els mitjans de comunicació, perquè els diaris o les televisions són gairebé sempre el graó més feble de la cadena del coneixement, el que es troba més subjecte a errors, clixés i simplificacions. »


(text trobat a internet)

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Pensaments

Em ronda pel magí començar a escriure una novel·la. Però... dubto... I si no sóc capaç d’escriure res que valgui la pena? ... una novel·la bona? ... una novel·la que “arrasi amb tot”?

Haig de llegir molt, encara.

I escriure molt més.

I practicar amb la narració, que ja m’adono que no és lo meu...

L’ideal seria engiponar una narració inventada que passes per real, i que enganxés; una bona novel·la ha “d’enganxar”.

* * *

L’altre dia una periodista deia per la ràdio que li encantava ser ella sola amb les mans damunt el teclat de l’ordinador, “creant”. Havia escrit un text que considerava una novel·la, i amenaçava de repetir-ho! Escrivint se sentia com si realment fos mestressa de la seva vida...

* * *

La solitud de la persona que escriu. Això no té glamour, ni ven, ni aprima!

* * *

Escriure, al cap i a la fi, és tenir alguna cosa a dir, i dir-la...

[Genial, gran frase, així anem bé... Amb frases com aquesta ben segur que “arrasaràs amb tot”!]


 [Ui, ui, veig que estàs molt verda, encara...]

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Fotos sí , fotos no

No us hi heu fixa’t? Els blocs es podrien dividir en dos grups: els que publiquen fotos del seu autor o autora, i els que no. Entre aquest darrers hi ha els que poden publicar fotos o imatges, alguna tirada fins i tot pel propi autor, però en els que en cap cas hi ha la imatge de la persona que les fa. Entre aquests darrers també hi ha els que no publiquen imatges, de cap mena, només el text (fosc sobre blanc), com un estol d’orenetes petrificades.

Potser per la malaltia, jo no crec en les fotos, no m’agrada fer-ne, ni m’agrada que me’n facin.

Jo crec fanàticament en el text, en el paràgraf, en les frases, en les paraules, en les lletres... Les imatges vindrien a distreure. El que s’ha de treballar és el text, és això el què et pot convertir de mer redactor en algú capaç de dotar de consistència la parrafada, i fer-te escriptor.

Però ja entenc que no tothom ha de voler tenir un blog per sentir-se escriptor, i també que hi ha els que pensen que la poesia és fer-se una foto cap per avall. No tic res a dir sobre això.


Sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules. Però a mi el que m’interessa són les mil paraules. O les cinc-centes, tampoc és qüestió de fer-se pesada...

divendres, 3 d’octubre del 2014

Viatge virtual

No es pot dir que jo hagi viatjat gaire, ni tan sols es pot dir que hagi sortit gaire de casa. Moltes coses les he après als llibres (i a la ràdio). És per això que de vegades em fa por que, d’allò après als llibres, un cop confrontat amb la immensa vastedad del món real, no en quedi res que serveixi per res, com si allò après fos una mena de flor d’hivernacle que hagués d’arrelar a camp obert i no sabés si se’n sortirà.

* * *

En un llibre llegit darrerament, m’ha semblat comprendre la mentalitat d’allò que anomenem “l’Amèrica profunda”, és a dir, la mentalitat dels habitants dels pobles (que no de les grans ciutats), del nord del continent americà. (I que havent mirat tantes sèries i pelis nord-americanes des de sempre mai havia acabat de capir).

El llibre és La ética protestante y el espíritu del capitalismo, de Max Weber, que, ja aviso, és un totxo totxo, una autèntica totxana, i que m’ha costat empassar-me qui-sap-lo... (però que ha valgut la pena).

Crec sincerament que tota persona d’aquí (vull dir d’un país de substrat catòlic, encara que sigui catòlic no practicant), i, sobretot, algú imbuït de l’anticlericalisme que hi ha aquí, l’hauria de llegir si vol anar a establir-se allà.

Ja sé que moltes persones d’aquí han anat allà sense haver llegit aquest llibre i no l’han trobat pas a faltar, però jo me n’alegro d’haver-lo llegit (encara que no em mouré pas de casa ni aniré mai allà), perquè em fa l’efecte que he comprés alguna cosa real sobre la mentalitat d’aquesta gent, que viuen en el país que dirigeix el món occidental, i m’alegro d’haver entès algunes coses que em preguntava, encara que sàpiga que qualsevol realitat social va molt més enllà del què es pugui llegir en un llibre, i que aquest llibre ja tingui els seus anyets...

* * *

I per què dic que he entès coses que em preguntava?

Doncs perquè dues vegades a la meva vida he estat testimoni de com dues persones nord-americanes que no es coneixien entre elles s’enfrontaven a una situació difícil (una a la mort d’una persona gran, l’altre a un internament al psiquiàtric), agafant-se de les mans tots junts i pregant, cosa que em va cridar moltíssim l’atenció (em vaig quedar a quadres) i que no he vist fer mai dels mais a ningú d’aquí... I que si fes algú d’aquí potser ho trobaríem fora de lloc, segurament.

Llegint aquest llibre he entès el perquè aquestes persones nord-americanes van fer aquest gest, per ells completament seriós i transcendent. Aquella gent creuen, i no els fa vergonaya creure. I no vull dir que aquí no hi hagi també gent que cregui, però ens ho prenem d’una altra manera...

* * *


I aquí és on la flor d’hivernacle (les meves teories personals, tretes dels llibres) ha de sobreviure al rigor del món real... Què sé jo del món real i de fins a quin punt allò que he escrit avarca alguna realitat?

dijous, 2 d’octubre del 2014

Llegir de tot

Vaig llegir fa temps en un blog sobre poesia que es menyspreava el fet de llegir diaris esportius, cosa que no feia (segons aquell blog) pels exquisits degustadors “d’alta literatura”.

No hi estic d’acord.

Els diaris esportius pels homes, i les revistes del cor per les dones, (o els diaris esportius en general, i les revistes del cor en general, deixem-m’ho així), potser tinguin un  nivell cultural pla, però són lletra impresa, i qui ho llegeix també és lector, encara que no sigui degustador “d’alta literatura”.

Jo estic a favor que es llegeixi, sigui el que sigui, i s’ha de ser conscient que hi ha persones que, si no llegissin diaris esportius o revistes del cor, no llegirien res. L’important és llegir, mantenir greixat el mecanisme cerebral del llenguatge.

Per mi, una persona amb cultura lectora no ha de menysprear les revistes del cor o els diaris esportius; ni res escrit... simplement, ha de saber anar més enllà; l’esperen tots els llibres del món.