Escolto per la
ràdio una persona que va patir una experiència traumàtica fa deu anys, i que
només ara, després de tant de temps, ha pogut començar a parlar-ne, a
escriure-ho. No ho havia pogut fer abans que els fils catàrtics del temps
haguessin fet el seu curs guaridor.
Sembla que cal que
passi el temps... El temps ho cura tot, diuen... (Segons la meva experiència,
és cert: el temps ho cura tot. Però cal que passi -el temps-, s’ha de tenir paciència...
L’alliberament del dolor tarda, però finalment arriba).
La joventut tot ho
viu a la tremenda, quan ets jove i pateixes no veus la fi del dolor. Suposo que
és per això que molts escriptors no maduren fins als quaranta, quan ja es pot
començar a recordar amb serenor. Ens tornem més reflexius i podem
distanciar-nos respecte nosaltres mateixos i els nostres fantasmes.
Madurar també és
aprendre a verbalitzar, a relativitzar.
* * *
Poder verbalitzar
segons quins traumes costa una mica, cal reflexió, i cal saber fer aflorar els
records. Cal saber fer front al records dolorosos convertint-los en quelcom no
dolorós. Fer això mitjançant l’escriptura és difícil, però també guareix, i és
emocionant i emotiu. És anar a la recerca d’allò més íntim de nosaltres
mateixos, i trobar-nos. L’escriptura pot ser un camí personal de recerca de
nosaltres mateixos, i de la recerca del nostre lloc al món. L’escriptura pot
ser una aventura, i al cap i a la fi, potser fins i tot ens podem trobar que no
tot és tan traumàtic, dolorós o negatiu... I que la nostra vida també ha estat interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada