dilluns, 25 d’agost del 2014

Noticia sobre la depressió

Aquest estiu he llegit un llibre sobre la depressió d’un conegut psiquiatra i divulgador científic amb molts llibres sobre temes relacionats al seu haver. M’ha agradat molt.

Així, m’he assabentat que es pot estar simplement trist, que es pot tenir una depressió, que es pot tenir una personalitat depressiva, i que fins i tot es pot tenir una vida depressiva, essent cadascuna d’aquestes coses casos diferents a ser tractats diferent...

M’ha cridat l’atenció sobretot això de la “personalitat depressiva”, i en el que diu que les persones que són així presenten una característica de la seva personalitat que els fa ser patològicament honrats. Mai se m’hauria acudit que la honradesa pogués ser un símptoma de malaltia! (De fet, encara em pregunto si és que ho he entès...).

És a dir, segons el que he entès, es veu com un indici de patologia l’excés d’escrupolositat en qüestions ètiques. (Estic segura que no hi deu haver cap polític amb “personalitat depressiva” en aquest país, doncs. Podeu riure, però no és un acudit). M’ha sorprès. És com si el normal fos fer-ne alguna de tant en tant.

No sé si aquest símptoma és normal o no es normal en la gent de personalitat depressiva, però el que sí sé és que és real, i que les persones, diguem-ne, excessivament escrupuloses, s’ho passen molt més malament que les altres, que les que saben de què va la realitat i són capaces d’adaptar-s’hi en benefici propi, sense hipocresies ni maneres de fer massa perfeccionistes i “netes”, i per tant irreals. Sap greu que no sigui precisament al revés...

Jo, ja dic, encara em pregunto si és que no ho he entès...

(M’he tornar a mirar el llibre, i, de fet, el que diu no és que ser honrat sigui patològic, sinó que les persones de personalitat depressiva són exageradament honrades, d’una manera malaltissa i sobredimensionada, que afecta les seves relacions amb el món i els altres. Per això pateixen tant.)


En la honradesa, com en tot, sembla també és qüestió de mesura.