Aquest estiu he
llegit un llibre sobre la depressió d’un conegut psiquiatra i divulgador
científic amb molts llibres sobre temes relacionats al seu haver. M’ha agradat
molt.
Així, m’he
assabentat que es pot estar simplement trist, que es pot tenir una depressió,
que es pot tenir una personalitat depressiva, i que fins i tot es pot tenir una
vida depressiva, essent cadascuna d’aquestes coses casos diferents a ser
tractats diferent...
M’ha cridat
l’atenció sobretot això de la “personalitat depressiva”, i en el que diu que
les persones que són així presenten una característica de la seva personalitat
que els fa ser patològicament honrats. Mai se m’hauria acudit que la honradesa
pogués ser un símptoma de malaltia! (De fet, encara em pregunto si és que ho he
entès...).
És a dir, segons el
que he entès, es veu com un indici de patologia l’excés d’escrupolositat en
qüestions ètiques. (Estic segura que no hi deu haver cap polític amb
“personalitat depressiva” en aquest país, doncs. Podeu riure, però no és un
acudit). M’ha sorprès. És com si el normal fos fer-ne alguna de tant en tant.
No sé si aquest
símptoma és normal o no es normal en la gent de personalitat depressiva, però
el que sí sé és que és real, i que les persones, diguem-ne, excessivament
escrupuloses, s’ho passen molt més malament que les altres, que les que saben
de què va la realitat i són capaces d’adaptar-s’hi en benefici propi, sense
hipocresies ni maneres de fer massa perfeccionistes i “netes”, i per tant
irreals. Sap greu que no sigui precisament al revés...
Jo, ja dic, encara
em pregunto si és que no ho he entès...
(M’he tornar a
mirar el llibre, i, de fet, el que diu no és que ser honrat sigui patològic,
sinó que les persones de personalitat depressiva són exageradament honrades,
d’una manera malaltissa i sobredimensionada, que afecta les seves relacions amb
el món i els altres. Per això pateixen tant.)
En la honradesa,
com en tot, sembla també és qüestió de mesura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada