Em volta pel cap la
frase: “establir un diàleg fructífer i durador amb la pròpia obra”. Això
voldria dir rellegir el que s’ha escrit en el passat? Es a dir, voldria dir
rellegir-se a una mateixa?
Si no ho recordo
malament, la Carmen Martín Gaite deia que, un cop donada per acabada una obra,
després d’haver-la corregit i un cop ja s’havia publicat, mai la rellegia ni
se’n tornava a preocupar.
No sé si per
establir aquest diàleg “fructífer i durador” amb mi mateixa i la meva obra,
m’hauria de rellegir tot el que he escrit, i, sobretot, si m’hauria de llegir
tot el que he publicat a la xarxa. El fet de publicar-ho al blog, faria que es
considerés més definitivament acabat?
El cas és que no sé
si tindré la paciència de llegir-m’ho (tot que alguna vegada, quan els post
eren molts menys, havia aconseguit rellegir-me’ls tots). Això em preocupa,
perquè, si jo mateixa no sóc capaç de rellegir-m’ho, com puc pretendre que algú
s’hi interessi prou com per llegir-s’ho som a mínim una vegada? Com puc
pretendre tenir algun lector si jo no puc ni ser una bona lectora de mi
mateixa?
Fet i fet, no és
que no m’agradi rellegir-me, però em fa sentir incòmode i una mica rara... És
com practicar un esport de risc. Sempre penso: “ai...”, tot i que un cop
rellegit gairebé mai em sembla allò horripilant que em temia... Però,
aconsegueixo transmetre el que de debò vull transmetre, o la vida, la
palpitació, la força, són en un altre lloc?
No sóc capaç de ser
objectiva, però els pots passats m’interpel·len expectants com aquell qui em
diu: “per què ens has escrit?”. I no hi ha resposta. Els posts simplement són,
han estat escrits. Com estels escapats cel enllà, volen lliures pel cel de
l’escriptura, i no sé si el que vull és dialogar-hi o oblidar-los per sempre,
deixar-los volar i no veure’ls mai més. Queda l’alleujament d’haver-los deixat
anar, d’haver-los escrit.
Alleujament és la
paraula; el blog seria un gran alleujament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada