Una vegada vaig
explicar en un post que al centre de cadascun dels oceans de la Terra les
corrents marítimes hi ha dut a acumular-se infinitat de plàstics, que s’estaran
allà fins que la Terra aconsegueixi metabolitzar-los. És a dir, una barbaritat
de temps... Els plàstics comuns no són biodegradables ni compostables, i abans
no es desfaci tot allò en passaran de llunes...
Però tinc
l’esperança que algun dia algun científic o científica sonats “creïn” una
bactèria que es mengi els plàstic i que el residu que en quedi després de ser
digerit per la bactèria sigui matèria orgànica inofensiva. (I que tot això no
tingui cap efecte secundari no desitjat per la vida al nostre planeta...).
Per entendre
l’abans i el després que representa l’existència del plàstic a la Terra, i
fer-ho d’una manera molt visual i suggeridora, recomano ferventment la lectura
de les Quartetes (Robayat),
del entre altres coses poeta persa antic Omar Khayam. Llegint aquests poemes és
sorprenent com es comprèn que amb l’existència dels plàstics s’ha trencat la
cadena de la natura entre els èssers humans i el seu entorn (allò de “pols ets,
i en pols et convertiràs...”). Amb l’existència del plàstic, passaria a existir
(i a acumular-se) elements que no són matèria orgànica, i que molt difícilment
retornaran a la pols, al cicle de tot allò que viu, mor, i es regenera.
A això, que sembla
una fotesa i una evidència, s’hauria de mirar de trobar-hi una solució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada