Lletra i malalties

Avui en dia gairebé ja no s’escriu a mà. (Excepte quatre escriptors maniàtics). Com a molt es fa una llista d’anar a comprar, i para de comptar.

Per això de vegades em sembla que deu ser difícil observar, per algú que no escrigui a mà habitualment, que les malalties (tan les físiques com les mentals), i, sobretot, la injesta de medicaments, fan perdre la lletra, la bona lletra. D’alguna manera, l’estar malalt destrossa la fermesa del pols, i els espasmes de la mà que són les lletres es desestabilitzen, es desequilibren, i es fa mala lletra. Les malalties fan perdre la bona lletra.

Quan vaig començar a prendre els primers medicaments per la meva malaltia mental, entre altres coses, vaig perdre la bona lletra, i em pensava que seria per sempre, que mai no tornaria  a escriure equilibradament. Però no, al cap d’un temps, força temps, gairebé sense adonar-me’n, la vaig tornar a recuperar. Els cabells que vaig perdre llavors no l’he pas tornat a recuperar. El pes raonable, tampoc. Per això, suposo, considero més important la meva escriptura que el meu aspecte físic. En l’escriptura sembla que tot es pot arreglar, que tot pot tornar a ser com sempre; sembla que l’atractiu de l’escriptura no s’evapora. El físic, en canvi, amb el pas del temps, els medicaments, i el sobrepés, és més una batalla perduda, per això procuro no donar-hi gaire importància.

M’he tornat a desequilibrar altres vegades, he perdut la lletra altres tantes vegades, i sempre, al cap  d’un temps, he recuperat la fermesa del pols. Però hi ha hagut èpoques en que la meva lletra era un gargot, i m’he sentit realment impotent i preocupada, jo mateixa sentint-me abatuda, com una mena de gargot. I no només per la lletra! Per sort ara la meva lletra torna a ser arrodonida com sempre. Tot fos tan fàcil de resoldre com això, que alguna vegada em va semblar tant preocupant. Ara, també sóc conscient que l’equilibri potser tampoc sigui per sempre.