Hi va haver un
moment en què em va interessar molt tota la literatura escrita per dones,
encara que sense fanatismes. Més ben dit, m’interessava com havia estat
possible que aquelles dones escriguessin, en un món d’homes i masclista. Se
sap, em sembla, que hi hagut èpoques i llocs en que les dones tenien prohibit
escriure. Encara ara... (Això a part, es considera que moltes obres publicades
com a anònimes podrien haver estat escrites per dones precisament per això).
Però, amb el temps,
m’ho he repensat, i he tornat a interessar-me més per les obres escrites per
homes... No ho sabria explicar. Sempre que es parla de com de bé escriu una
dona en concret, o de les poques escriptores que hi ha i lo bones que són, em
sembla que se les tracta amb condescendència, volguen dir “pobretes”, “fan el
que poden, però anem a l’escriptura de debò, que és l’escrita pels homes...”
Potser sigui només una impressió meva, no ho sé.
Ara estic més per
les obres bones, independentment de qui les hagi escrit. Ara, la majoria han
estat escrites per homes... De totes maneres jo no crec que s’hagi de ser home
per escriure bé, i aquella pregaria tan famosa de la Dorothy Parker, en que
demanava a déu escriure com un home, em sembla un pèl absurda...
No he cregut mai en
la lectura com a militància, ni tan sols per una causa justa; s’ha de llegir
per plaer. Però em sap una mica de greu que, a part d’algunes honroses
excepcions, tot allò escrit per dones es consideri “menor” o testimonial. Queda
camí per recórrer, encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada