La credulitat que el vent s’endugué

Me’n recordo que quan, per raons comercials, es va encarregar a una escriptora desconeguda que escrivís una segona part de Allò que el vent s’endugué, aquella escriptora va dir que, per ficar-se en el llibre i entrar en connexió amb l’autora, havia copiat a mà tot el text de la novel·la. Allò em va impressionar. No es pot negar que aquest gest és d’un romanticisme passat de moda, (a mà! un llibre tan gruixut!), però que és molt suggerent.

Però resulta que l’altre dia em vaig assabentar que Margaret Mitchell havia acabat de donar forma a Allò que el vent s’endugué assessorada per gent de l’editorial que li volia publicar... (Ella tenia una massa indiferenciada de material que no sabia com rematar, i ells la van ajudar.) Pensant una mica, m’adono que l’escriptora desconeguda que va escriure la segona part també devia rebre aquest amena d’ajuda, i això d’haver copiat el text de la novel·la a mà devia ser més un missatge del marketing que altra cosa, sempre tenint en compte que pugui ser verídic.

Assabentar-me que Allò que el vent s’endugué, una novel·la que a mi em va apassionar, i que considerava fruit de la imaginació i del record de la vida de la seva autora va ser un producte de marketing m’ha decebut molt. Què voleu que us digui... M’adono que això d’ajudar a un autor o autora a acabar de quadrar el material deu ser una tònica editorial habitual, però em desil·lusiona una mica. Aquesta no es la mena d’escriptora que jo voldria ser, ni aquesta és la mena de llibres que em sembla que hauria de llegir... En tot cas, jo encara no he estat capaç d’escriure una novel·la, en canvi Margaret Mitchell consta davant la història com que sí.