dissabte, 21 de desembre del 2013

Tornar (i II)

Buenu... ja se m’han acabat els posts que tenia al tinter...

(Continuarà...?)


divendres, 20 de desembre del 2013

No passa res...

Resulta que sempre he fet moltes càbales de les crítiques, jo, que ho sobredimensiono tot. Em costa superar les opinions negatives, no només sobre la meva escriptura, sinó ja no diguem sobre la meva persona. (Si, quan escric, una i altra cosa són el mateix, encara està per determinar...)

Avui resulta que m’he trobat amb el blog d’una persona amb una facilitat extraordinària per encaixar les crítiques. Us recordeu que una vegada algú va dir que els meus posts eren palles mentals, i m’ho vaig agafar molt malament? Doncs a ella també li han dit –tot i que sense raó-, i ja m’hagués agradat que se m’hagués acudit a mi agafar-m’ho d’aquesta manera, donant-li la volta i passant a un altra cosa com una papallona sense més ni més, sense sentir-me ferida o fer-ne un drama, poden dir “potser els meus post són palles mentals, sí, i què?”. I continuar tan satisfeta de mi mateixa (i de la meva escriptura) com abans, com sempre...

Però jo no sóc així, n’haig de ser conscient. Faig servir les crítiques negatives per auto-flagelar-me i fer-m’ho passar malament a mi mateixa (i de vegades als altres), sobredimensionant-ho tot fins a límits insospitats. La meva autoestima és fràgil com un tel de llet. Aquí sí que estaria bé dedicar-hi un parell de pensaments i reflexions, agafant-m’ho amb optimisme... una d’aquestes “palles mentals” que tant m’agrada perpetrar... i convèncer-me a mi mateixa que no perquè algú em critiqui floridament els posts haig de plantejar-me plegar d’escriure... (o de fer el blog...).

(No se’m pot dir res. Tot m’ho agafo a la tremenda.)

Lliçó: s’ha de creure en una mateixa; s’ha de confiar en les pròpies “palles mentals"...


dijous, 19 de desembre del 2013

Llegir


Quan era jove llegia per buscar el sentit a la vida...

Amb el temps, llegir, aquesta recerca, s’ha convertit en el sentit de la vida...


dimecres, 18 de desembre del 2013

El secret del codi

L’autor del llibre Código best-seller va dir en una conferència que una de les característiques que tenen en comú molts autors de best-sellers és el fet d’haver estat obsessionats tota la seva vida amb un tema en concret, i que quan aconsegueixen construir una novel·la parlant d’aquest tema concret que sempre el s'ha obsessionat d’una manera sincera, es produeix una reacció d’empatia per part del públic lector que retorna en forma de popularitat del llibre. Em sembla que al mateix llibre Código best-seller se’n donen i s’analitzen alguns exemples, d’això...

Escriure sincerament del que sempre t’ha obsessionat... hum... 

dimarts, 17 de desembre del 2013

And lots of paragrafs happened... – I molts i molts paràgrafs s’esdevingueren...

De vegades, en un escrit, aquell qui escriu es pensa que està dient una cosa, però aquell qui llegeix, no és ja que en llegeixi una altra, sinó que llegint el mateix n’entén una altra.

Això pot provocar malentesos considerables...

Al meu entendre, l’escriptura és bona quan passa això, quan d’un mateix escrit se’n poden fer diferents lectures, a partir de les mateixes paraules escrites... -Una de les quals sempre explica a aquell qui escriu i la seva més íntima veritat.- Però se’n poden fer altres interpretacions, segons el paradigma on es trobi aquell qui llegeix i el grau de coneixement que tingui d’aquell qui escriu... o de l’ésser humà en general... -De vegades la interpretació que es fa diu més d’aquell qui la fa que no pas d’aquell qui ha escrit...- Són possibles tantes interpretacions, o lectures, com persones ho llegeixin...

Com a aquella qui escriu, això em fa una mica de por... No ja de mostrar-me, sinó que algun lector a l’altra punta de món em pugui conèixer més bé del que em conèixen a casa, del que em conec jo mateixa... només havent-me llegit...

Arriscar-se a que et conegui qui no et veu, qui només et llegeix, és el preu de l’escriptura...

De vegades em pregunto si m’ho he pensat bé, si és això el que vull... Si arriscar-se val la pena... Ja no dic pecuniàriament, sinó com a filosofia de vida... Un escriptor ha de ser sincer... Tots tenim coses de les que no ens agrada parlar...  I pensant-nos que expliquem altres històries diem coses de nosaltres als nostres bons lectors de les que ni tan sols som conscients...

No ho sé pas, no m’ho havia plantejat mai de debò, no sé pas si és això el que vull quan escric... que a través de la transparència del paràgraf se’m conegui... i donar la possibilitat que cada nou lector em vegi a la seva manera...

No ho sé pas... no hi he pensat pas gaire seriosament, en això... Sempre, només, he escrit i prou, sense pensar més enllà, sense càlculs. -Que, a més, si els hagués fet segur que estarien equivocats.- No s’ha, no es pot, calcular l’efecte que fa el que s’escriu... en els altres, en una mateixa... L’escriptura calculada, com una manta massa curta, si volem que ens tapi el cap, ens deixa al descobert els peus...

Per no multiplicar els malentesos es millor no intentar calcular l’efecte del que escrivim. El que hagi de ser serà. La imatge que donem serà; no pot ser fruït d’un càlcul... Però... podem escriure així de despreocupadament en un mitjà com internet, en un món com en el que vivim?


dilluns, 16 de desembre del 2013

Patrimoni cultural

«Defenso la literatura entretinguda, els llibres que enganxen, els llibres que són un gaudi fenomenal i que no aspiren a res més. No sóc un intel·lectual de caspa sobre l'espatlla: adoro a Stephen King i adoro a Harry Potter, adoro als autors que aconsegueixen pujar al carro queixós de la lectura a legions enteres de lectors. Respecto El tiempo entre costuras, encara que a mi no m’hagi agradat. No penso que sigui millor qui només digereix totxos hermètics que el que llegeix novel·les policíaques una rera l’altra. La lectura és un vici que, com l’alcohol, admet diferents usos i graduacions. – Peró lo de la princesa del cuento... Sí, lo de la princesa del cuento, això vull dir. La princesa del cuento és una illetrada que presumeix de ser-ho. La seva persistència a la tele es compren fàcilment: a Espanya hi ha molta gent que presumeix de no haver llegit un llibre en sa vida. Són bones persones i no tinc res contra elles. Pertanyen a un altre univers i ja està. ¿Podríem dir que comprar el llibre de la princesa del cuento els converteix en lectors? - ¿Podríem dir que  una mosca que aterra a la casella d’un tauler d’escacs es converteix en reina?»Rebel·lió contra el llibre de la princesa del cuento. – (text trobat a internet)


diumenge, 15 de desembre del 2013

El famós banquer i la lectura

Es veu que un famós banquer va dir en una entrevista que ell no llegeix res que no siguin els papers del seu banc. No llegeix llibres. Aquesta noticia em va fer gràcia perquè des de la propaganda oficial dels mitjans de comunicació, encara que a l’hora de la veritat no es fomenti la lectura, i que aquesta resti equiparada a l’avorriment, sempre, per ser políticament correctes, parlen molt bé dels llibres i la lectura i es dóna per fet que les persones importants llegeixen, per això són importants. Vull dir: és pot entendre que la princesa del cuento no llegeixi, però, un famós banquer... doncs normalment es dóna per fet que llegeix. Els polítics sempre diuen que llegeixen això o allò, i encara que ja se sap quina és la seva noció de la veritat, que estiguin capacitats per llegir llibres i que en llegeixin és el que se n’espera. Com també, em sembla, s’espera d’un famós banquer, que hauria de donar exemple als simples mortals que realment dubten que llegir serveixi per alguna cosa... Bé, doncs ja ho sabeu: llegir llibres no serveix per res a l’hora de dirigir un dels bancs més importants del país... Ara, tal i com està el panorama bancari, i veient com han actuat i actuen els banquers en aquesta crisi, això, en comptes de ser un punt en contra de la lectura, potser és el seu més gran argument a favor... 

dissabte, 14 de desembre del 2013

L’art de perdre el temps...

Diu que cada espanyol passa de mitjana quatre hores al dia mirant la tele. Amb l’auge de la crisi, mirar la televisió continua sent l’activitat aparentment més assequible. (Si valoréssim el preu en concepte de rentat de cervell que ens fa la tele, potser no pensaríem en aquesta activitat com a “barata”.)

En tot cas, jo no miro la tele, o sigui que les quatre hores diàries de televisió que em correspondrien deuen ser aportades per algú que la mira durant vuit hores... (Jo estic tot el dia amb la ràdio posada. No sé si és millor o pitjor que la tele pel que fa a rentats de cervell, però a mi em sembla que el que fan a qualsevol ràdio –excepte les ràdio-fórmules- té més qualitat que el que puguin fer en qualsevol canal de tele... fins i tot d’aquells que, de tanta qualitat, es veu que no els mira mai ningú...)

Una persona que per això de la llei de la dependència va a moltes cases de gent gran, em diu que en cases de persones grans amb poca mobilitat la televisió està encesa tot el dia. Potser no en fan gaire cas, però els fa companyia... (Vet aquí qui posa les vuit hores necessàries per fer les quatre hores de mitjana que em correspondrien...).

Jo tenia la il·lusió que amb l’auge d’internet la gent plegaria de mirar la tele, però es veu que es fa servir l’internet per comentar el que fan a la tele, o sigui que internet i televisió és retroalimenten mútuament.


De vegades, per la ràdio, -que els mateixos que la fan la consideren la germana pobre de la tele-, parlen de les coses que fan a la tele, i de moment no m’han vingut mai ganes d’engegar la tele... més aviat ganes de fugir corrents de que expliquen que fan... No serà només qüestió de no mirar la tele, sinó que també serà qüestió de no escoltar els programes de ràdio en que parlen del que fan a la tele com si fos qui sap què, com si les audiències mesuressin –i legitimessin- alguna cosa més enllà de la incultura del personal...

divendres, 13 de desembre del 2013

La credulitat que el vent s’endugué

Me’n recordo que quan, per raons comercials, es va encarregar a una escriptora desconeguda que escrivís una segona part de Allò que el vent s’endugué, aquella escriptora va dir que, per ficar-se en el llibre i entrar en connexió amb l’autora, havia copiat a mà tot el text de la novel·la. Allò em va impressionar. No es pot negar que aquest gest és d’un romanticisme passat de moda, (a mà! un llibre tan gruixut!), però que és molt suggerent.

Però resulta que l’altre dia em vaig assabentar que Margaret Mitchell havia acabat de donar forma a Allò que el vent s’endugué assessorada per gent de l’editorial que li volia publicar... (Ella tenia una massa indiferenciada de material que no sabia com rematar, i ells la van ajudar.) Pensant una mica, m’adono que l’escriptora desconeguda que va escriure la segona part també devia rebre aquest amena d’ajuda, i això d’haver copiat el text de la novel·la a mà devia ser més un missatge del marketing que altra cosa, sempre tenint en compte que pugui ser verídic.

Assabentar-me que Allò que el vent s’endugué, una novel·la que a mi em va apassionar, i que considerava fruit de la imaginació i del record de la vida de la seva autora va ser un producte de marketing m’ha decebut molt. Què voleu que us digui... M’adono que això d’ajudar a un autor o autora a acabar de quadrar el material deu ser una tònica editorial habitual, però em desil·lusiona una mica. Aquesta no es la mena d’escriptora que jo voldria ser, ni aquesta és la mena de llibres que em sembla que hauria de llegir... En tot cas, jo encara no he estat capaç d’escriure una novel·la, en canvi Margaret Mitchell consta davant la història com que sí.


dijous, 12 de desembre del 2013

Tornar

No, no torno, però publicaré uns quants posts que se’m van quedar al tinter...


(Avís: no parlaré ni de política, ni de religió ni de futbol.)