He llegit que ara, amb la crisi, hi ha moltes persones que s’han decidit a tirar-se a la piscina d’escriure una novel·la, sobretot periodistes a l’atur. Em semblaria una idea interessant si no fos perquè jo tinc al cap escriure una novel·la des que vaig començar a escriure, i encara no he estat capaç de fer-ho. Potser la piscina a la que jo m’hauria de tirar és més aviat l’acceptar que mai no escriure una novel·la...
Tinc el blog, és veritat, i n’estic orgullosa, però no és ben bé el que em pensava quan vaig començar a escriure. Llavors els blogs no existien. Costa de creure que un element (no parlo de gènere) que fa quinze anys no existia pugui produir alguna mena d’escrit que pugui ser pres seriosament en l’aspecte literari... Els blogs no són ben bé un nou gènere, perquè l’article curt ja existia, i més aviat es tracta d’això, tot i que s’admeten totes les variants possibles i els blogs són un contenidor molt ampli... En el meu cas, es tractaria “d’articles sobre la meva vida”, entre d’altres.
La meva il·lusió seria escriure un best-seller amb qualitat literària... Però, si em paro a pensar-ho, aquesta deu ser la il·lusió de tothom qui escriu...
A la meva vida hi ha una contradicció entre voler viure pocs anys (penso molt en el suïcidi) i el fet de voler viure per tenir temps d’escriure alguna cosa que valgui la pena, fet pel qual la maduresa, i el fet de fer anys i acumular experiència (el diable sap més per vell que per diable), juga indubtablement a favor: es diu que un escriptor no està al punt òptim de cocció fins als quaranta, o més, i a mi encara me’n falten per arribar-hi.
També em fa por escriure i publicar un llibre que al cap de pocs anys vagi a alimentar la pasta de paper i tothom se n’oblidi... Això ha de ser horrible per un escriptor.
El meu primer psiquiatra em va dir que semblava que hagués d’escriure ves a saber què, i que aquesta era una pressió de massa que em posava a mi mateixa. Que l’important era anar fent, no calia exigir-se “un best-seller amb qualitat literària” de bon començament, ni “un llibre que perduri” sortit del no-res, que aquesta era la manera segura d’estavellar-se, que havia d’anar tirant xino-xano amb el que em sortís i estar-ne contenta.
Bé, doncs, de moment el que em surt és el blog, i n’estic contenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada