Observació suspesa

Darrerament, sempre procuro traspassar la pantalla quan fan la pel·lícula de la meva vida. Això és una novetat; fins fa ben poc, sempre m’asseia a primera fila: ho observava tot, prenia nota mental de tot, però no deia res, no m’havia introduït en l’argument. És això que jo anomeno haver passat molts anys en estat “d’animació suspesa”, callada, observant. Es a dir, no viure la meva vida, sinó esperar-la, esperar el moment de començar a fer la meva.

I ara, a més, sé perquè això és així; al final m’ha assabentat del perquè d’aquella goma imaginaria que m’entrebancava els peus, allò de què parlava al començament del blog: en vaig fer un post. No sé si ja és massa tard, no sé si serè a temps a redreçar-ho... Costa canviar el xip d’espectadora, de persona que només observa i pateix, sense queixar-se. Aviam què.