Me’n recordo de ser molt joveneta i estar mirant una sèrie de TV3 que era australiana i explicava les viscicituds d’un grup de rock que tot just començava.
Recordo un capítol en que la cantant i líder del grup anava a comprar-se una peça de roba i mentre se l’emprovava sentia fora de l’emprovador a dues mestresses de casa que s’esperaven que parlaven de la vida, de com la vida de vegades era dolça, i de vegades era agre, que hi havia bons moments i moments dolents... Sentir aquesta conversa encenia la bombeta de la protagonista i en arribar a casa seva es posava a escriure una cançó titulada Dolç i agre que aviat cantaria amb el grup i que seria el seu gran èxit.
Veure com a partir d’una conversa de carrer, d’unes frases pescades al vol, esgarrapàdament, es podia arribar a casa i escriure alguna cosa em va impressionar moltíssim, jo també volia fer allò, observar la realitat i escriure’n alguna cosa, allò havia de ser genial... dir a tothom que la vida és “dolça i agre” (encara que sospito que gairebé tothom ja ho sap), però poder dir-ho d’una manera personal, a la meva manera.
* * *
Poder escriure aquest post fa la vida dolça...
Saber que escriure aquest post no ajudarà a ningú en aquesta crisi fa la vida tirant a agre...
La vida és dolça i agre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada