Desitjos escripturaires

Diu que la vida et pot fer raonablement feliç sense tenir el que desitjaves...

(Això lliga amb allò que també diuen que els deus grecs castigaven als que els havien ofès fent que es complissin els seus desitjos més anhelats...)

Una vegada per la ràdio vaig sentir un guitarrista barroc que deia que de petit volia tocar el violí, però els seus pares li van fer aprendre a tocar la guitarra. Tota la vida s’havia delit per aquesta mena de dimensió espiritual que ell atribuïa al violí, i no a la guitarra, que era el que ell tocava. Però en no poder ser violinista s’havia especialitzat en instruments barrocs: guitarra barroca, diferents tipus de llauds, i altres instruments propis de la música antiga, i això li havia donat la dimensió espiritual que ell notava que  li faltava a la guitarra, i l’havia compensat de no haver après mai a tocar el violí.

Una vegada també vaig sentir dir al conductor d’un programa de jazz que de jove volia tocar la bateria, però que ho va haver de deixar en adonar-se que mai no tindria la velocitat d’execució dels seus ídols, els bateristes de jazz americans. El fet d’haver estat quaranta anys posant jazz per la ràdio i comentant-lo com si fos un més dels músics que sonen m’atreviria a dir que l’ha compensat amb escreix de no haver pogut complir el seu somni.

Jo, ja ho sabeu, volia ser novel·lista. De moment sóc blocaire. Però encara m’haig de pensar si escriure el blog em compensa de no ser novel·lista... o si ho hauria de tornar a intentar...