Rails

Avui he sentit per la ràdio que a una estació de metro de la ciutat no passaven trens per causes alienes a la voluntat de l’empresa de transports.

Una vegada algú em va dir que això volia dir que algú s’havia tirat a les vies, sota el tren... algun suïcida.

M’he recordat de quan jo em vaig tirar a les vies davant d’un tren en marxa, que em va arrossegar.

Mai no se m’ha acudit pensar en la impressió que devia causar el meu gest entre les altres persones que esperaven el tren a l’estació, i que van veure com m’hi tirava... O si vaig causar un trauma al maquinista que no va poder parar el tren a temps. Egoistament, això no ha existit mai per mi.

Fou l’any 2007, avui fa cinc anys d’allò.

No va ser deseguida, però al cap i a la fi, al cap d’un temps, allò va canviar alguna cosa en mi. Vaig descobrir perquè sóc com sóc, tan friki. Amb el temps, vaig descobrir perquè m’hi havia tirat. I saber-ho m’ha ajudat molt.

Tirar-se al tren no és una cosa que recomani. Però a mi, l’haver-me tirat al tren em va despertar. O començat a despertar. No ho recomano, però no en renego. Fou com si un gripau de sutge m’hagués fet un petó i hagués trencat l’encanteri, convertint-me en protagonista de la meva pròpia vida, trencant l’estat “d’animació suspesa” en que m’he vist atrapada durant tants anys. He començat a entendre –i a recordar- moltes coses. Però això només va ser el principi...