A l’avantsala

Quan, l’any 2007 per aquestes dates, em vaig tirar al tren –el tren només em va arrossegar-, vaig passar una bona estona inconscient i vaig perdre molta sang del cap.

Mentre estava inconscient, sentia les veus d’un noi i una noia –auxiliars de l’ambulància- que em feien les primeres cures. Per la foscor que m’envoltava em pensava que era sota el tren, i com que a les primeres veus se n’hi afegiren d’altres, vaig pensar: “ostres, si que hi ha gent sota aquest tren...”.

Un cop a l’hospital, al cap d’un parell de dies, parlant amb la infermera, vaig deduir que jo no havia estat mai sota el tren, que el tren només m’havia arrossegat. Pensant una mica, vaig reconèixer aquella foscor amb la petita línia de claror al final com el famós túnel que de vegades surt a als relats de les persones que han estat al llindar de la mort després d’algun accident i han sobreviscut, i vaig recordar la sensació de beatitud (sensacional benestar) que sentia mentre els escoltava parlar de les cures, que jo que estava inconscient però conscient a un altre nivell vaig atribuir a alguna medicació que m’haurien pogut donar. Que jo sàpiga, no m’havien donat cap medicació, però caldria confirmar-ho.

L’avantsala de la mort és un lloc plàcid, però no puc evitar preguntar-me com serà el més enllà. Què hi ha més enllà de finíssima ratlla de claror?

(No us preocupeu, aquest any no penso intentar res. Però no puc evitar la certesa que aquesta és l’època de l’any en que acostumo a fer alguna bestiesa... potser aquest any la bestiesa és parlar d’una cosa així en un post...)