La meva vida està presidida per aquesta mania persecutòria, però això m’ha passat des de sempre, fins i tot quan era massa jove perquè pogués realment ser culpable de res. Ja a l’institut em sentia marginada per una causa que se m’escapava i sentia les burles dels altres que se’m clavaven. A l’escola també, però no tant: ha anat empitjorant amb els anys.
O sigui que això m’ha passat gairebé des de sempre, però sempre ho he anat trampejant, sortint al carrer malgrat tot –hi ha dies millors que altres-, i més o menys fent-hi front.
Però, darrerament, estic massa cansada per enfrontar-me a res. Abans sortia de casa amb incomoditat, però sortia, ho feia com podia, i anava a comprar i a fer encàrregs, no sense una gran angoixa. Ara ja no tinc energia per fer front la mania persecutòria, m’estimo més no anar enlloc i sortir el mínim. Aquest cansament, (que segons els metges no és res físic) m’està vencent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada