divendres, 29 de juny del 2012

De teves a meves

Fa anys, vaig fer un post on criticava que un famós motorista que s’havia quedat paralític hagués fet un llibre basant el seu relat dient que quedar-se paralític era el millor que li havia passat a la vida, quan jo creia que dient això s’enganyava a sí mateix; no vaig ser gaire comprensiva.

L’altre dia vaig escriure un post amb una idea de virtut similar per la meva acció de tirar-me al tren. No vaig dir que això era el millor que m’havia passat, però gairebé; vaig parlar de la part positiva, com si allò hagués estat una cosa bona.

Només voldria dir que tirar-se al tren és una cosa horrorosa, que no aconsello a ningú, i que cada cop que em fa mal l’esquena me’n recordo i me’n penedeixo. Aquest mal d’esquena no marxarà mai. Vaig ser una estúpida. Potser al cap d’un temps em vaig despertar i adonar de coses, però potser m’hauria acabat despertant igualment en fer-me gran.

Vaig arribar a dir que no comptava les seqüeles de l’accident entre els pitjors dels meus mals. Potser sí que tinc mals pitjors, -sobretot mals psíquics-, però no vull anar pel món dient que tirar-me al tren és el millor que m’ha passat, em semblaria una imbecil·litat, encara que no renegui de la part positiva que amb el temps hi he acabat veient... quin remei!

dijous, 28 de juny del 2012

Barroquisme florit

Parlo dels poemes de Delmira Agustini.

M’agradaria saber quantes vegades repeteix les paraules “lliri”, “perla” i “esperit”, i quantes vegades compara les gotes de sang amb rubis...

Si qui hagués escrit aquest poemes fos un home... no el trobaríem pintoresc, però menor? (Un home mai no hauria escrit uns poemes com aquests!)

M’he quedat molt sorpresa per aquest poemes, que es fan un pèl repetitius malgrat la seva innegable bellesa recarregada i desesperat lirisme. Són un viatge per l’espai i el temps, a un altre lloc i una altra època, una època de vampirs, absenta i bohèmia... - Però em quedo amb el dubte de fins a quin punt Delmira coneixia aquests ambients foscos més enllà dels poemes recargolats que escrivia... Sembla tot dins el seu cap.

M’han agradat, però amb reserves. Els trobo un pèl exagerats i agafats pels pèls, segons com. Però macos si n’agafem un singularment.

(En aquest post parlo només dels seus poemes. De la seva tràgica fi no en sé res.)

dimecres, 27 de juny del 2012

Rails

Avui he sentit per la ràdio que a una estació de metro de la ciutat no passaven trens per causes alienes a la voluntat de l’empresa de transports.

Una vegada algú em va dir que això volia dir que algú s’havia tirat a les vies, sota el tren... algun suïcida.

M’he recordat de quan jo em vaig tirar a les vies davant d’un tren en marxa, que em va arrossegar.

Mai no se m’ha acudit pensar en la impressió que devia causar el meu gest entre les altres persones que esperaven el tren a l’estació, i que van veure com m’hi tirava... O si vaig causar un trauma al maquinista que no va poder parar el tren a temps. Egoistament, això no ha existit mai per mi.

Fou l’any 2007, avui fa cinc anys d’allò.

No va ser deseguida, però al cap i a la fi, al cap d’un temps, allò va canviar alguna cosa en mi. Vaig descobrir perquè sóc com sóc, tan friki. Amb el temps, vaig descobrir perquè m’hi havia tirat. I saber-ho m’ha ajudat molt.

Tirar-se al tren no és una cosa que recomani. Però a mi, l’haver-me tirat al tren em va despertar. O començat a despertar. No ho recomano, però no en renego. Fou com si un gripau de sutge m’hagués fet un petó i hagués trencat l’encanteri, convertint-me en protagonista de la meva pròpia vida, trencant l’estat “d’animació suspesa” en que m’he vist atrapada durant tants anys. He començat a entendre –i a recordar- moltes coses. Però això només va ser el principi...

dimarts, 26 de juny del 2012

Vacances albirades

A dia d’avui, finals de juny del 2012, albiro per sobre les espatlles l’estiu que ja és aquí, i medito sobre què puc esperar-ne: lectura, escriptura, música enllaunada, escoltar conferències interessants en pod-cast...

Jo no aniré enlloc, però... i si pogués viatjar, on aniria?

En primer lloc m’agradaria anar a Recanati (a Les Marques italianes), a veure la biblioteca de Leopardi, i la seva enorme quantitat de volums adquirits a carretades. Allà on ell va llegir, escriure i aprendre tant. No sé si està oberta al públic...

En segon lloc, m’agradaria anar a visitar l’Schola Cantorum de Basilea, a Suïssa, per passejar-me per allà mentre els músics assagen i aprenen com tocar música barroca amb els instruments de l’època. Però no crec que deixin entrar als curiosos a passejar-se per allà...

I, finalment, m’agradaria anar al Museu Paul Klee, que no sé si és a Berna exactament o si es pot visitar, i fer com els estudiats de pintura i ser capaç de copiar un quadre dels penjats a la paret, amb tots aquells colors i formes geomètriques, cosa que no crec que deixin fer...

Sóc conscient que tot això és només fer volar coloms...

Però sóc de bon conformar. No em fa res quedar-me a casa llegint...



dilluns, 25 de juny del 2012

A l’avantsala

Quan, l’any 2007 per aquestes dates, em vaig tirar al tren –el tren només em va arrossegar-, vaig passar una bona estona inconscient i vaig perdre molta sang del cap.

Mentre estava inconscient, sentia les veus d’un noi i una noia –auxiliars de l’ambulància- que em feien les primeres cures. Per la foscor que m’envoltava em pensava que era sota el tren, i com que a les primeres veus se n’hi afegiren d’altres, vaig pensar: “ostres, si que hi ha gent sota aquest tren...”.

Un cop a l’hospital, al cap d’un parell de dies, parlant amb la infermera, vaig deduir que jo no havia estat mai sota el tren, que el tren només m’havia arrossegat. Pensant una mica, vaig reconèixer aquella foscor amb la petita línia de claror al final com el famós túnel que de vegades surt a als relats de les persones que han estat al llindar de la mort després d’algun accident i han sobreviscut, i vaig recordar la sensació de beatitud (sensacional benestar) que sentia mentre els escoltava parlar de les cures, que jo que estava inconscient però conscient a un altre nivell vaig atribuir a alguna medicació que m’haurien pogut donar. Que jo sàpiga, no m’havien donat cap medicació, però caldria confirmar-ho.

L’avantsala de la mort és un lloc plàcid, però no puc evitar preguntar-me com serà el més enllà. Què hi ha més enllà de finíssima ratlla de claror?

(No us preocupeu, aquest any no penso intentar res. Però no puc evitar la certesa que aquesta és l’època de l’any en que acostumo a fer alguna bestiesa... potser aquest any la bestiesa és parlar d’una cosa així en un post...)

dimarts, 19 de juny del 2012

Xarxes

(parlar d’un mateix genera satisfacció)
(som els relats que generem)

(molta gent encara no és conscient del perill que comporta penjar qualsevol dada personal a la xarxa)
(hem d’aprendre a gestionar els nostres perfils “públics” com abans només els calia fer-ho als famosos – no ens adonem que podem esdevenir molt fàcilment microcèl·lebres)
(preguntem-nos... qui pot atesorar dos mil pàgines sobre nosaltres i la nostra vida virtual?)

(les xarxes social –tenir un nou missatge- sadollen la nostra necessitat de ser visibles, d’estar connectats a alguna cosa, de tenir algú pendent de nosaltres, per això són addictives)

dijous, 14 de juny del 2012

En veu baixa...

Podria ser que, de vegades, per arrodonir els posts, em prengués alguna “llicencia poètica”... ¡però no us diré pas quines! Sopars de duro? Llicencies poètiques, pinzellades verdes, panots de micro-imaginació... De vegades la realitat pot semblar la més increïble de les mentides...

dimecres, 13 de juny del 2012

Record

Una novel·la és un problema que cada escriptor resol a la seva manera.”

Això ens ho va dir una vegada la professora de literatura de l’institut.
Es va quedar descansada, trobo.

dimarts, 12 de juny del 2012

Hàbits de lectura

Quan llegia novel·les, en tenia quatre o cinc de començades al mateix temps. Quan vaig fer la transició a llegir llibres de poesia i assaig, i vaig aparcar les novel·les, al començament el fet de començar llibres se’m va desbocar, i en vaig arribar a tenir quaranta-set de començats, gairebé cinquanta. Un dia em vaig despertar i em va semblar una barbaritat! Quina manera d’enganyar-me a mi mateixa!

En un parell d’anys (o potser tres o quatre), he aconseguit reduir-ho a deu llibres començats llegits al mateix temps, (molts acabant-los, alguns deixant-los per més endavant...). (I sóc perfectament conscient que tenir deu llibres començats al mateix temps no és pas del tot el que se’n diu “normal”). Ara tinc només deu llibres començats i dues impressions (això de les impressions són revistes o textos trests d’internet). O sigui que tinc dotze materials de lectura començats. M’ha costat molt reduir-ho, perquè periódicament tinc ganes de començar un nou llibre, com una gana. Hi va haver una época en que llibre nou que em comprava, llibre nou que començava: me’n moria de ganes; i, com que sempre he sentit la necessitat suprema d’acumular llibres, així va ser com la quantitat de llibres en procés de lectura se’m va desbocar sense ser-ne conscient, quan en l’època en que llegia sobretot novel·les n’acostumava a tenir com a molt cinc de començades alhora, o menys.

* * *

La sensació de ganes de començar a llegir un nou llibre la tinc sovint, sobretot quan observo la pila dels llibres que estic llegint en aquest moment i m’esperono a mi mateixa per fer via per acabar-los.

* * *

He observat que des que no faig cas d’aquesta sensació de començar a llegir un nou llibre, i no en començo tants, no tinc necessitat de comprar-ne tants de nous, passa més temps entre una vegada i una altra en que haig d’anar per força a la llibreria. És com si hi hagués una relació de vasos comunicants entre la necessitat de començar a llegir un nou llibre, la necessitat d’acaparar llibres que tant i tant em fa patir i la por de quedar-me sense material de lectura, que és el que em passa en malsons recurrents. Des que he posat la brida a començar a llegir un llibre nou, i he començat dirigir les ganes de tenir-ne un de nou, la necessitat de posseir llibres no m’angoixa tant com abans, mica en mica vaig controlant la meva addicció.

* * *

També em passa un altra cosa amb els llibres que llegeixo: que, quan he llegit un tros, em saturo, necesssito “assumir-lo”, i reposar, de vegades un dia, de vegades més, per tornar a “voler”, per tornar a tenir ganes de posar-m’hi, sobretot si la lectura és espessa i m’ha expremut.

* * *

Quan m’enfronto a la lectura d’un nou text, sobre tot si és difícil, sempre faig una primera lectura lleugera: es tracta de “roturar” el terreny, de fer-me un mapa mental del lloc que ocupa al món, una primera lectura que es llença com el primer tast d’un tastador de vins, i en la que no m’assabento de gran cosa, si és que el text és complicat. Potseriors relectures hauran de venir a treure’n una collita real. Diu que els llibres s’han de rellegir, però no tots els llibres que es llegeixen mereixen ser rellegits, s’han de saber destriar.

*  *  *

Vaig arribar a tenir fins cinquanta (quaranta-set) llibres començats. M’encanta començar un nou llibre, necessito començar a llegir un nou llibre periódicament.

En canvi, em costa acabar els llibres. Quan llegia novel·les m’encarinyava amb els personatges i no volia que compartir aquell món s’acabés. Acabar un llibre és una separació, una renuncia. M’acosta a aquell moment anti-mític en que em podria quedar sense material de lectura...

Haig d’aprendre a rellegir-los un temps després d’haver-los acabat, així acabar-los no serà tan traumàtic, i no tindré la consciencia que la separació serà per sempre.

Haig d’aprendre a no començar-ne tants, a no tenir-ne tants en procés de lectura, a acabar-los més ràpid, i a acabar-ne més. Des que me’n vaig adonar, acostumo a acabar-los tots, encara que em costi. Em costa per impaciencia de començar-ne un de nou; ara no en començo un altre si no n’he acabat un.

Escollir el proper llibre a llegir, decidir que serà “aquest”, és una aventura intel·lectualment estimulant en la vida d’una lectora. És apendre a apostar cada vegada per un  llibre nou que no saps si valdrà la pena ser rellegit.


dilluns, 11 de juny del 2012

Bits llegibles

Aquests dies que he passat per força fora de casa, he arribat a presumir davant algú que “el meu blog té deu lectors/es”, com si els meus lectors/es fossin de la meva propietat. Com us podeu imaginar algú ja se n’ha rigut, suposo posant en dubte que algú més que jo mateixa llegeixi aquest maleït blog... Bueno, ja ho sabeu, si llegiu el meu blog, tingueu en compte que hi ha qui no es creu que existiu...

Jo, de fet, moltes vegades també penso, quan estic al món “real”, en que no sóc especial pel fet de tenir un blog, i en que clarament el meu blog no existeix pels altres, que potser aquest món virtual al que em trasllada l’internet i que em fa sentir realitzada, potser realment no existeix per ningú més que per mi...

“Fantasmes, de bits o de paper” em va dir algú. I algú altre em va dir que la literatura és exactament això, no saber res de qui ho llegirà, però d’alguna manera, voler a aquest algú com a lector/a.

dimecres, 6 de juny del 2012

Conseqüències

La meva vida està presidida per aquesta mania persecutòria, però això m’ha passat des de sempre, fins i tot quan era massa jove perquè pogués realment ser culpable de res. Ja a l’institut em sentia marginada per una causa que se m’escapava i sentia les burles dels altres que se’m clavaven. A l’escola també, però no tant: ha anat empitjorant amb els anys.

O sigui que això m’ha passat gairebé des de sempre, però sempre ho he anat trampejant, sortint al carrer malgrat tot –hi ha dies millors que altres-, i més o menys fent-hi front.

Però, darrerament, estic massa cansada per enfrontar-me a res. Abans sortia de casa amb incomoditat, però sortia, ho feia com podia, i anava a comprar i a fer encàrregs, no sense una gran angoixa. Ara ja no tinc energia per fer front la mania persecutòria, m’estimo més no anar enlloc i sortir el mínim. Aquest cansament, (que segons els metges no és res físic) m’està vencent...

dimarts, 5 de juny del 2012

Manies

Estar boja no és com a les pel·lícules.

Estar boja al món real (?) és molt més avorrit. De vegades, estar boja es redueix a notar com la gent es riu de tu pel carrer, com et menyspreen, i tu no saps perquè. Fins i tot hi ha qui et manipula i se t’enriu a la cara. Es fotut.

Estar boja és una simple mania persecutoria com una roda de fira, una successió de cares de pomes agres, burles, rialles, gestos de menyspreu... Potser no és gran cosa, no convida a sortir al carrer tant espantat com segons quines altres manies persecutories, però és fotut. Fa que de vegades sortir de casa t'angoixi enormement.

Estar boja no convida a fer gaire vida social, precisament, quan et fan tanta por les agressions psicològiques –que representa que només existeixen dins el teu cap, i que et fan reaccionar exageradament i clavar mocs aparentment inexplicables si no es té en compte tot el context-, cares de mala llet que t’angoixen, sobretot quan no saps el perquè. I durant anys i anys no saps el perquè.

Es fotut.