dimecres, 8 de febrer del 2012

Inventar aquí

Entenc que el concepte “asseure’s a inventar” de l’altre post pugui quedar un pèl confús...

On he dit “inventar” hauria d’haver dit “crear el text”, però per mi crear comprèn tot el procés, des que s’aboca el magma a quan es passa en net. Dic inventar a la part del procés de crear que genera les lletres, que genera quelcom que no existia com a objecte verbal, encara que aquest objecte verbal es basi en una realitat no inventada.

M’assento a inventar encara que el que explico, “la matèria primera”, no sigui inventada.

La meva vida
els meus llibres
les meves reflexions i observacions

existeixen, i podria explicar bàsicament el mateix de viva veu si algú m’escoltés...

Però el text que explica tot això, amb la seva estructura, metàfores, i so, no existeix, i has de saber conjuminar les paraules amb una certa gràcia per donar-li forma, has d’inventar la manera d’explicar-ho bé. És això el que invento, la manera més eficaç d’explicar-ho.

Invento una lletra per donar forma al que tinc dins el cap, les meves veritats (que tampoc pretenc que siguin veritats absolutes, però sí meves).

M’assec a inventar maneres d’explicar coses no inventades, i no tinc un horari regular per “parir” un text.

La matèria primera del que explico no és inventada, encara que segons com costa molt de sortir i està amanida, transformada i adornada per dotar-la de sentit com a text. (També s’ha de tenir en compte que, tenint una malaltia mental, “la realitat” per mi sempre ha estat una cosa mooolt complexa.) És allò que s’anomena “la impostura literària”, mentir bé la veritat. (Jo també intento entendre-ho...)

La “matèria prima” (verdadera) també és “matèria en brut”, i li cal ser elaborada; d’això jo en dic “inventar”. (El text que ho explica s’ha d’inventar, encara que el que dic no m’ho inventi.) La combinació de paraules amb que ho explico no existeix, li hi haig de donar forma. M’assento a inventar les paraules, estructura, recursos literaris i so amb què ho explicaré. M’assento a inventar la manera d’explicar-ho.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Asseguda

M’assec a inventar les paraules amb què ho explico, no el contingut del que explico.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Atrapada al paradís

Hi ha dies en què escric tres posts. Altres dies no n’escric cap. Per un respecte als lectors, al blog només em deixo publicar un post al dia, o menys; aquest ritme de publicació fa d’embut, i van sortint els posts produïts desordenadament gota a gota, pessic a pessic, cosa que permet que sembli que hi ha una constància en la creació. Però això no és pas així, la constància només és en el ritme de publicació; la creació artística (el rapte de la inspiració) és un fenomen bastant més anàrquic, desordenat i que funciona més aviat a batzegades, que no té horaris ni rutines, i que s’ha de saber copsar al vol quan es produeix, que no sempre és “quan va bé” publicar.

Si l’escriptura no té horaris, com a mínim que en tingui el blog. Publicar cada dia més o menys a la mateixa hora em proporciona una certa sensació d’ordre en l’escriptura que no tinc en els horaris d’escriptori, on sempre m’assec a una hora diferent i impulsada per un estímul diferent. Encara que, si escriure m’agrada tant és perquè, en el fons, escriure és ordenar, i jo sóc compulsivament ordenada. Ordenar també es intentar controlar, i el rapte artístic és una cosa que no es deixa encaixonar dins el rellotge tan fàcilment. Si m’assegués a inventar sempre a la mateixa hora, com m’assento a menjar, probablement no em sortiria res. Mai m’assento expressament a inventar, tot i que sí que tinc uns horaris per passar en net. Mai m’assec expressament a inventar, però hi ha dies en que al cap del dia he generat tres post nous que no sé mai quan podré publicar. Altres dies n’adono que no n’he generat cap, i tampoc sento cap sensació de mancança per això, encara que, si un dia no en publico cap, estic de mal humor tot el dia.

Escriure m’ha enganxat des de sempre, però publicar... això és droga dura! Per això intento mantenir un ordre en les publicacions i intento mantenir el necessitar fer-ho només un cop al dia, per respecte als lectors (perquè em puguin seguir a pleret i sense estressar-se), però també per mantenir una coherència mental i perquè la cosa no se’m desbordi com em va passar al començament de fer el blog, en què vaig arribar a publicar noranta set posts en un sol mes, i tenia intenció d’arribar als cent. Però aviat em vaig adonar que fer un blog no era pas això, que fer un blog no era competir a veure qui fa més posts, i que un blog no és només la quantitat de posts publicats; des de llavors intento mantenir una moderació; però m’ho haig d’imposar com a “política editorial”, i molts dies m’ho saltaria a la torera...

Si es publica per ser llegit, encara que no sigui per gaire gent, no es pot jugar a esgotar la paciència el personal publicant trenta posts al dia... A part que no crec que fos bo per mi, tampoc, tal i com em rebota la inseguretat, necessitar publicar gaires posts al dia... Amb un n’hi ha ben bé prou... L’activitat excessiva en una xarxa social mal portada et pot dur a al colapse (les xarxes socials són addictives), i em conec... Con deien els antics, equilibri. A més, procuro no oblidar que la meva activitat principal és escriure, no publicar el blog, i que em dec a l’escriptura, no al blog... (encara que sembli que el que no pugui deixar sigui el blog...).

dimecres, 1 de febrer del 2012

Mitjana

Normalment genero una mitjana de gairebé tres posts al dia; només me’n deixo publicar o un o cap.