Quan escrivia el Pessoa i la pluja se’m va dir amb raó que “em planyia”. El blog no era optimista. Ara tinc un blog gairebé sempre optimista. Com ho he aconseguit?
Cada vegada que se m’acudeix un post, l’escric, i al cap d’un temps el rellegeixo... si és optimista, el publico; si és pessimista, l’esparreco per cremar-lo o bé el guardo ben guardat. Aquest és el secret de tenir un blog optimista: esparracar els posts pessimistes. (Tot i que alguna vegada se me n’escapa algun.)
O sigui que l’optimisme, sense ser falç, només és una cara de la moneda... però una mateixa moneda té dues cares, jo sóc força inestable, passo d’una manera de veure les coses a l’altra amb molta facilitat, i quan estic atrapada per la visió pessimista, encara que no la publiqui, m’ho passo realment molt malament... Però sóc incapaç de publicar segons quins post amb una visió tan negativa de les coses, una barrera invisible m’ho impedeix.
Malgrat que, per les manipulacions i pressions mentals a les que se m’ha sotmés sempre i el cansament que arrossego que es fa sentir cada vegada amb més força, -tot i que els metges em diuen que no tinc res físic-, tot sovint tinc ganes de suïcidar-me, procuro no dir-ho mai al blog, això... Però explicar aquestes ganes periòdiques de suïcidar-me seria l’obra de tota una vida, una cosa que aniria més enllà de quatre posts irònics. I s’entendria, ja no crec que s’entendria. Em llevo cada matí cansada però plena d’energia interior per fer el post del dia i al vespre me’n vaig a dormir cansadíssima (després de no haver fet gairebé res) i plena de ganes de dormir per sempre. Físicament em trobo bastant malament i mentalment em fan trobar bastant malament.
Però no vull que el meu blog sembli la comèdia de falset, o sigui que només publico els posts optimistes. Em sembla que és el més enraonat, i a més, hi ha visions pessimistes de les ningú n’ha de fer res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada