divendres, 20 de gener del 2012

El camí de la cultura

Vaig llegir una vegada per internet que a l’estat espanyol, escrivint en castellà, no hi havia bons assagistes dignes d’aquest nom... (evidentment això ho deia un català...).

Fa poc que he plegat de llegir novel·les per començar a llegir només poesia i assaig, o sigui que no sóc cap experta en el tema dels bons assagistes, encara que sé quan una assaig és bo i quan un autor de llibres de no-ficció val la pena.

Avui m’agradaria trencar una llança a favor dels llibres de Ramón Andrés, que crec que és un assagista de categoria en el sentit intel·lectualment rigorós de la paraula. No he llegit tots els seus llibres, -de fet, només n’he llegit un, si heu seguit el blog ja sabeu quin-, però tinc ganes de llegir-ne més. De moment, compta amb tota la meva enveja sana i admiració.

És un home que sap, i s’entén que en un país com el nostre una escriptura així passi completament desapercebuda, perquè som tots una colla d’ignorants obsessionats pel futbol. I jo sóc la primera a qui li agrada que el barça guanyi, però el món no s’acaba en això.

En un país on es confon la transcendència amb l’avorriment i el sentit de l’humor amb la frivolitat, i on l’art es considera una activitat inabastable per una digna “persona normal”, amb la prosa de Ramón Andrés he descobert un petit recés, l’ombra d’una olivera en aquest camí tan àrid de la incultura que ens volen imposar.