Després

Vosaltres sabeu que hi ha molta gent que se sent culpable després d’haver practicat sexe. Això és perquè, després de l’orgasme, després de la descàrrega eròtica (encara que sigui onanista), la ment es relaxa i afloren a la consciència els sentiments no resolts. Només caldria resoldre aquest sentiments que ens fan sentir malament per no sentir-se culpable després del sexe. Com que la majoria de gent no s’ha immergit prou en si mateixa (alguns ni es reconeixen a si mateixos que se senten culpables), no saben que el que els fa sentir culpables és l’afloració dels sentiments no resolts per la relaxació de la ment i no el sexe en sí. Es pensen que és l’orgasme el que els fa sentir culpables i associen l’haver practicat sexe amb l’haver fet una cosa mal feta.

A això hi contribueix molt els substrat catòlic i la mentalitat de moral juedo-cristiana, molt atent al “pecat del carn”, que hi ha en l’educació de la nostra societat, com a mínim de les generacions més grans. L’església s’ha aprofitat durant molts anys d’aquest sentiment de culpa que aflora després de la descàrrega amb els sentiments no resolts per manipular les consciències. Avui encara no tothom es pot permetre anar la psicoanalista per curar els sentiments no resolts explicant-los.

La descarrega eròtica s’assembla molt a la descarrega d’afluixament de la tensió que passa després d’haver escrit, després d’haver plasmat una idea que romania inarticulada al fons del crani com un grafitti en una paret mig ruïnosa i haver-lo traduït a paraules que tothom podrà llegir. El sospir de satisfacció després d’haver tingut un orgasme i el sospir de satisfacció després d’haver-se desfogat escrivint poden ser el mateix.

Per això, després de la descarrega emocional de l’expressió d’allò que volíem dir i que hem aconseguit escriure, hi sol haver un rebot.

El cap es relaxa, afloren els sentiments no resolts, i amb ells el sentiment de culpa. Per això moltes vegades em sento culpable després d’haver escrit i em plantejo destruir el que he escrit, no ja els posts, sinó dels meus escrits en general. Em sento satisfeta d’haver escrit però culpable per allò que he escrit. He fet bé? Hi tinc dret? No farà riure? No me’l criticarà excessivament ningú? Algú es pot sentir ofès? He fet mal a algú amb el que he escrit? He parlat malament d’algú? Està prou bé? Faig bé d’escriure? Hi tinc dret?

Suportar aquest rebot desagradable i la inseguretat que ve després d’haver escrit (en alguns textos més que en d’altres) és gairebé més difícil que escriure en sí, i moltes vegades sento com si fes una cosa mal feta per haver escrit, com si exposes les meves vísceres (i no em refereixo només al blog). Això em fa sentir malament, i el rebot dura una estona.

La repetició diària del rebot és el que fa difícil l’escriptura. El que fa l’escriptura fins i tot dura és el rebot, més que el procés d’aprenentatge de l’escriptura en sí. Te n’has de morir de ganes de dir una cosa perquè passar repetidament per aquest rebot d’inseguretat contra tu mateixa et valgui la pena.

L’haver escrit et fa sentir malament i insegura durant una estoneta, però si no escrivissis... potser fins i tot seria pitjor, llavors potser et sentiries a punt de rebentar durant tot el dia.

El mateix que passa amb el sexe, i tot i que els sentiments no resolts que genera el sexe puguin ser diferents dels sentiments no resolts que genera l’escriptura.