Ja fa unes quantes setmanes vaig anar a un sabateria de la capital de província per intentar trobar unes sabates molt concretes.
La propietària –no era una dependenta, era la propietària-, em va dir que aquelles sabates concretes havien plegat de tenir-les, però que li’n quedaven quatre parells d’aquell tipus, cap dels quals era el meu número. Però n’hi havia un parell, casualment, que era de dos números, el meu (que jo li havia dit a crits entrant a la sabateria, quan ella era dintre), i el que posava la sabata, un número més. Les xifres del meu número havien estat gravades amb un coltell a la sola tova de la sabata, a totes dues sabates, o sigui que unes sabates que no eren el meu número s’havien convertit en unes sabates de dos números, el que posava la sabata i el gravat amb el coltell. Que si em volia quedar aquelles sabates que no eren el meu número però que ara tenien dos números, que la diferencia era de mig centímetre... (!)
Vaig dir que no m’interessaven aquelles sabates, que no eren el meu número, i vaig sortir de la sabateria. Encara vaig tenir temps de veure la mala mirada que em va dirigia aquella dona i llegint els seus llavis vaig poder veure que se li escapava un “truja” fluixet però ple de mala llet; jo pràcticament ja era fora de la sabateria, i si no m’hagués girat no ho hauria vist. Aquell truja era el mocador blanc sacsejat al vent amb el que la sabatera s’acomiadava de col·locar el romanent de l’estoc d’aquell tipus concret de sabates.
O sigui que intenta fotre’m gravant unes sabates amb un coltell, i per postres la truja sóc jo per no picar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada