dilluns, 30 de gener del 2012

L’estructura del blog

La condició humana. Hannah Arendt. (p215): “Per jutjar una obra d’art hem de conèixer la imatge mental de l’obra acabada que tenia l’artista abans de realitzar-la.”

Jo em pregunto... com és compatible això amb improvisar? És pot improvisar una obra d’art?

(El jazz és art i s’improvisa... però per improvisar un solo i que tingui sentit l’artista ha d'haver estudiat molt la música i l’instrument, abans...)

Jo no tinc cap “imatge mental” del que ha de ser el blog, no és com si fos una novel·la, no segueix cap estructura...

... i si el que faig al blog no és art?

El blog és un “treball en procés”, es va escrivint i canvia a mesura que es va fent... l’estructura és va improvisant a mesura que s’escriu... no segueix cap model preexistent...

L’únic model que hi pot haver és que cada post segueix l’estructura d’un text ben escrit, això sí.

“L’estructura de l’ésser com a text” (allò que tan bé coneixen els estudiants anglosaxons...), és present a cada post individual, que es pot llegir separadament i té sentit.

Però, el conjunt de tots els posts, que no segueix cap estructura conscient, i que té sentit com a desfogament personal, té sentit com a obra d’art?

diumenge, 29 de gener del 2012

Tipus de posts

Diu que per escriure un post t’has d’haver adonat d’alguna cosa.

Jo m’he adonat d’una cosa.

M’he adonat que els meus posts, els més o menys 2500 posts que he escrit des que vaig començar a fer el blog, es poden dividir en tres grans grups, que representen tres vies d’escriptura.

La primera via són els posts que parlen de llibres i literatura. Així és com vaig començar i aquests posts son majoritaris al Blog d’una lectora, en cadascuna de les dues etapes que va tenir, la lectora soltera i la formiga lectora.

Llavors hi ha els posts que parlen del món en abstracte, els pensaments sobre el món, les reflexions i paradoxes que em genera la “realitat”, però sense entrar en històries personals, encara que la visió que reflecteix aquest posts és molt personal. En aquest grup hi ha tots els pots que em genera escoltar la ràdio i també totes les reflexions sobre l’escriptura i els blogs. Aquesta mena de posts van començar principalment a Una noia del segle passat, són majoritaris a Pessoa i la pluja, i també continuen als Llaços imaginaris.

La tercera via són els posts en que explico anècdotes de la meva vida, algunes conflictives, tal i com les arestes de la realitat han modelat la meva visió de les coses, i en aquesta via hi estan inclosos els posts en què parlo de la meva malaltia, però també hi ha post amb batalletes que no hi tenen res a veure. Aquesta via és la de les història personals. Aquests posts van començar a El vol de la reina de la ruda, a les dues etapes que va tenir, van continuar tímidament a Pessoa i la pluja i continuen amb força als Llaços imaginaris.

Aquest són les tres menes o tres vies de posts que he tingut i que tinc actualment.

No sé a quina conclusió haig d’arribar.

dissabte, 28 de gener del 2012

Cultura general

Al meu temps hi havia un concepte que anomenàvem “cultura general”. Els professors ens deien: això no us servirà per res, però és “cultura general”. Evidentment, ja en aquella època hi havia qui passava completament dels ensenyaments que només servien per “cultura general”, però qui volia s’hi podia fixar. Ara observo amb preocupació que el concepte “cultura general” fa temps que ha desaparegut dels mitjans de comunicació.

divendres, 27 de gener del 2012

El plaer tàctil dels llibres

Una de les coses que m’agrada més fer amb els meus llibres, a part de percançar-los, comprar-los i llegir-los, és canviar-los de lloc, transportar-los i ordenar-los; en definitiva, pensar com els distribuiré i calibrar si els puc situar de maneres més pràctiques de com els tinc ara.

M’agrada tenir-los entre els mans mentre els canvio de lloc...

dijous, 26 de gener del 2012

La força de la vida virtual

A internet, emparats per l’anonimat i el desinhibició de la vida virtual, les persones fan i diuen moltes coses que la vida real no dirien ni farien, ni se’ls acudiria.

Per això la xarxa és el salvatge oest.

dimecres, 25 de gener del 2012

Després

Vosaltres sabeu que hi ha molta gent que se sent culpable després d’haver practicat sexe. Això és perquè, després de l’orgasme, després de la descàrrega eròtica (encara que sigui onanista), la ment es relaxa i afloren a la consciència els sentiments no resolts. Només caldria resoldre aquest sentiments que ens fan sentir malament per no sentir-se culpable després del sexe. Com que la majoria de gent no s’ha immergit prou en si mateixa (alguns ni es reconeixen a si mateixos que se senten culpables), no saben que el que els fa sentir culpables és l’afloració dels sentiments no resolts per la relaxació de la ment i no el sexe en sí. Es pensen que és l’orgasme el que els fa sentir culpables i associen l’haver practicat sexe amb l’haver fet una cosa mal feta.

A això hi contribueix molt els substrat catòlic i la mentalitat de moral juedo-cristiana, molt atent al “pecat del carn”, que hi ha en l’educació de la nostra societat, com a mínim de les generacions més grans. L’església s’ha aprofitat durant molts anys d’aquest sentiment de culpa que aflora després de la descàrrega amb els sentiments no resolts per manipular les consciències. Avui encara no tothom es pot permetre anar la psicoanalista per curar els sentiments no resolts explicant-los.

La descarrega eròtica s’assembla molt a la descarrega d’afluixament de la tensió que passa després d’haver escrit, després d’haver plasmat una idea que romania inarticulada al fons del crani com un grafitti en una paret mig ruïnosa i haver-lo traduït a paraules que tothom podrà llegir. El sospir de satisfacció després d’haver tingut un orgasme i el sospir de satisfacció després d’haver-se desfogat escrivint poden ser el mateix.

Per això, després de la descarrega emocional de l’expressió d’allò que volíem dir i que hem aconseguit escriure, hi sol haver un rebot.

El cap es relaxa, afloren els sentiments no resolts, i amb ells el sentiment de culpa. Per això moltes vegades em sento culpable després d’haver escrit i em plantejo destruir el que he escrit, no ja els posts, sinó dels meus escrits en general. Em sento satisfeta d’haver escrit però culpable per allò que he escrit. He fet bé? Hi tinc dret? No farà riure? No me’l criticarà excessivament ningú? Algú es pot sentir ofès? He fet mal a algú amb el que he escrit? He parlat malament d’algú? Està prou bé? Faig bé d’escriure? Hi tinc dret?

Suportar aquest rebot desagradable i la inseguretat que ve després d’haver escrit (en alguns textos més que en d’altres) és gairebé més difícil que escriure en sí, i moltes vegades sento com si fes una cosa mal feta per haver escrit, com si exposes les meves vísceres (i no em refereixo només al blog). Això em fa sentir malament, i el rebot dura una estona.

La repetició diària del rebot és el que fa difícil l’escriptura. El que fa l’escriptura fins i tot dura és el rebot, més que el procés d’aprenentatge de l’escriptura en sí. Te n’has de morir de ganes de dir una cosa perquè passar repetidament per aquest rebot d’inseguretat contra tu mateixa et valgui la pena.

L’haver escrit et fa sentir malament i insegura durant una estoneta, però si no escrivissis... potser fins i tot seria pitjor, llavors potser et sentiries a punt de rebentar durant tot el dia.

El mateix que passa amb el sexe, i tot i que els sentiments no resolts que genera el sexe puguin ser diferents dels sentiments no resolts que genera l’escriptura.

dimarts, 24 de gener del 2012

Manera d’escriure

Ja sé que no sóc bona escriptora com els escriptors publicats en llibre, que si volgués que em publiquessin hauria d’escriure diferent, però el que escric és el que m’agrada escriure, i, a més, no puc escriure d’altra manera.

dilluns, 23 de gener del 2012

El remei de l’escriptura

Aquella persona sabia una cosa que jo llavors encara no sabia: que les persones que estem soles som extremadament vulnerables...

Queda l’escriptura.

dissabte, 21 de gener del 2012

Terra de fascinerosos

Internet és la llibertat?

A mi  m’havien dit que internet era el salvatge oest, un lloc sense llei encara per civilitzar...

Això és la llibertat?

(Només ho pregunto...)

divendres, 20 de gener del 2012

El camí de la cultura

Vaig llegir una vegada per internet que a l’estat espanyol, escrivint en castellà, no hi havia bons assagistes dignes d’aquest nom... (evidentment això ho deia un català...).

Fa poc que he plegat de llegir novel·les per començar a llegir només poesia i assaig, o sigui que no sóc cap experta en el tema dels bons assagistes, encara que sé quan una assaig és bo i quan un autor de llibres de no-ficció val la pena.

Avui m’agradaria trencar una llança a favor dels llibres de Ramón Andrés, que crec que és un assagista de categoria en el sentit intel·lectualment rigorós de la paraula. No he llegit tots els seus llibres, -de fet, només n’he llegit un, si heu seguit el blog ja sabeu quin-, però tinc ganes de llegir-ne més. De moment, compta amb tota la meva enveja sana i admiració.

És un home que sap, i s’entén que en un país com el nostre una escriptura així passi completament desapercebuda, perquè som tots una colla d’ignorants obsessionats pel futbol. I jo sóc la primera a qui li agrada que el barça guanyi, però el món no s’acaba en això.

En un país on es confon la transcendència amb l’avorriment i el sentit de l’humor amb la frivolitat, i on l’art es considera una activitat inabastable per una digna “persona normal”, amb la prosa de Ramón Andrés he descobert un petit recés, l’ombra d’una olivera en aquest camí tan àrid de la incultura que ens volen imposar.

dijous, 19 de gener del 2012

Accidentalitat comercial

Ja fa unes quantes setmanes vaig anar a un sabateria de la capital de província per intentar trobar unes sabates molt concretes.

La propietària –no era una dependenta, era la propietària-, em va dir que aquelles sabates concretes havien plegat de tenir-les, però que li’n quedaven quatre parells d’aquell tipus, cap dels quals era el meu número. Però n’hi havia un parell, casualment, que era de dos números, el meu (que jo li havia dit a crits entrant a la sabateria, quan ella era dintre), i el que posava la sabata, un número més. Les xifres del meu número havien estat gravades amb un coltell a la sola tova de la sabata, a totes dues sabates, o sigui que unes sabates que no eren el meu número s’havien convertit en unes sabates de dos números, el que posava la sabata i el gravat amb el coltell. Que si em volia quedar aquelles sabates que no eren el meu número però que ara tenien dos números, que la diferencia era de mig centímetre... (!)

Vaig dir que no m’interessaven aquelles sabates, que no eren el meu número, i vaig sortir de la sabateria. Encara vaig tenir temps de veure la mala mirada que em va dirigia aquella dona i llegint els seus llavis vaig poder veure que se li escapava un “truja” fluixet però ple de mala llet; jo pràcticament ja era fora de la sabateria, i si no m’hagués girat no ho hauria vist. Aquell truja era el mocador blanc sacsejat al vent amb el que la sabatera s’acomiadava de col·locar el romanent de l’estoc d’aquell tipus concret de sabates.

O sigui que intenta fotre’m gravant unes sabates amb un coltell, i per postres la truja sóc jo per no picar!

dimecres, 18 de gener del 2012

Sentir la confiança

Fins i tot en Guardiola va necessitar en els seus inicis a algú que confiés en ell...

Tal com va explicar, els seus ajudants van confiar en ell com a entrenador quan ell no era ningú, com els mariners d’un vaixell confien en la vela que els durà a bon port.

Tots necessitem algú que confiï en nosaltres, encara que no haguem d’arribar tan lluny com en Guardiola, i encara que no haguem de passar mai de ser ningú.

dimarts, 17 de gener del 2012

Algú em deu un cafè

Tots sabem que el creador del llibre de cares és un noi que no tenia ni trenta anys quan el va crear, molt espavilat, i que sabia informàtica. Tots sabem que s’ha fet multimilionari amb el llibre de cares. On vertaderament el llibre de cares guanya els diners no és en la publicitat, sinó traficant amb les dades que els seus usuaris hi ha introduït lliurement. El vertader negoci del llibre de cares, així com de tots aquests altres llocs d’internet que són gratis, el que ha fet ric a aquest jovenet, no és la publicitat, sinó l’espionatge industrial: paguem els llocs d’internet que són gratuïts donat les nostres dades.

Trobo que tots ens en haurien d’anar a una habitació fosca i fer-nos la pregunta: “quant ha guanyat el noi del llibre de cares amb mi?”, “en quant he contribuït jo amb el meu compte al llibre de cares a la seva multimilionària fortuna?”, “amb quan hi contribueixo cada dia?”. Hauríem de fer-nos la mateixa pregunta amb tots els llocs d’internet que són gratis.

Si ens fem aquestes preguntes pel llibre de cares potser arribarem a la conclusió que aquest jovenet espavilat ens deu alguna cosa més que un cafè...

dilluns, 16 de gener del 2012

Xurreria Llaços Imaginaris

Això no és una fàbrica de fer xurros. Hi ha posts que costen de sortir... (i n’hi ha que surten però costen de publicar...)

diumenge, 15 de gener del 2012

Bloqueig canònic

L’altre dia per la ràdio: un escriptor que diu que l’haver estudiat filologia li va donar unes eines que, a l’hora d’escriure, “li han fet més mal que bé” (!); que saber “el que estava ben escrit” (conèixer els textos canònics), gairebé el bloqueja i no li permet desinhibir-se prou per començar a escriure...

dissabte, 14 de gener del 2012

Saber el que vull escriure

Però la pregunta és: en sé prou per decidir si un text escrit per una altra persona és o no és bo? Ho sé argumentar? Tinc un títol que acrediti que sóc capaç de saber-ho? Seguint aquest raonament, no estaria ni capacitada per saber si els meus textos són o no són bons... però, en canvi, tinc una idea molt clara del que NO VULL que siguin els meus textos. Amb això n’hi hauria d’haver prou, de moment.

divendres, 13 de gener del 2012

Idees molt personals

Jo intento que el que escric sigui bona literatura segons la meva idea del que és la bona literatura (bona escriptura, res no gaire pompós), però sóc conscient que la meva idea del que és la bona literatura i del que és bo en literatura no és la mateixa idea que en té la majoria de gent, i que al mercat literari s’escriuen i es venen obres que tenen molt prestigi i que guanyen premis literaris que no tenen res a veure amb el que jo escric i que també pretenen ser bona literatura, que pretenen ser “la bona literatura”, de fet.

Al final, fora de l’àmbit acadèmic i del que són els clàssics, el que és bona literatura actual o contemporània, tan en català com en castellà, acaba sent un concepte subjectiu i molt personal. Un concepte subjectiu i personal que m’agradaria tenir l’oportunitat d’explicar més a fons, perquè estic segura que hi ha qui se’n fa una idea equivocada, i que es pensa que m’han pujat els fums. El temps dirà.

dimecres, 11 de gener del 2012

El món i la imatge del món

Vivim en un món d’aparences i de culte a la imatge i a les consignes; no vivim en un món de saber el perquè de les coses i de saber que els altres poden ser diferents i opinar diferent i tenir també raó. Potser vegem el món com una pantalla, però el món no és una pantalla.”

(frase sentida per la ràdio)

exemple:

aquesta pesta de periodistes blaugranes parlant de què han votat els capitans, entrenadors i periodistes dels països remots en aquesta elecció del jugador pilota d’or: quan algú no ha votat al seu, simplement, no es mereix votar, no hi entén, viu en un país de segona fila... (grans riallades). (només els va faltar dir que en aquest països “no tenen tele”, “juguen amb pilotes quadrades” i “juguen partits de futbol amb marcadors de 0-12”, que no ho van arribar dir però ho podien haver dit pel context). per favor. una cosa és que un jugador sigui el millor i tingui més vots que els altres, i l’altre molt diferent és que tothom haig de votar el mateix en una mena de “pensament únic”, i si no ho fa així ja mereix ser menystingut. quin xovinisme futbolístic! quina exhibició de prepotència barcelonista i de poc respecte a la gent dels països petits!

dilluns, 9 de gener del 2012

Secrets per un blog optimista

Quan escrivia el Pessoa i la pluja se’m va dir amb raó que “em planyia”. El blog no era optimista. Ara tinc un blog gairebé sempre optimista. Com ho he aconseguit?

Cada vegada que se m’acudeix un post, l’escric, i al cap d’un temps el rellegeixo... si és optimista, el publico; si és pessimista, l’esparreco per cremar-lo o bé el guardo ben guardat. Aquest és el secret de tenir un blog optimista: esparracar els posts pessimistes. (Tot i que alguna vegada se me  n’escapa algun.)

O sigui que l’optimisme, sense ser falç, només és una cara de la moneda... però una mateixa moneda té dues cares, jo sóc força inestable, passo d’una manera de veure les coses a l’altra amb molta facilitat, i quan estic atrapada per la visió pessimista, encara que no la publiqui, m’ho passo realment molt malament... Però sóc incapaç de publicar segons quins post amb una visió tan negativa de les coses, una barrera invisible m’ho impedeix.

Malgrat que, per les manipulacions i pressions mentals a les que se m’ha sotmés sempre i el cansament que arrossego que es fa sentir cada vegada amb més força, -tot i que els metges em diuen que no tinc res físic-, tot sovint tinc ganes de suïcidar-me, procuro no dir-ho mai al blog, això... Però explicar aquestes ganes periòdiques de suïcidar-me seria l’obra de tota una vida, una cosa que aniria més enllà de quatre posts irònics. I s’entendria, ja no  crec que s’entendria. Em llevo cada matí cansada però plena d’energia interior per fer el post del dia i al vespre me’n vaig a dormir cansadíssima (després de no haver fet gairebé res) i plena de ganes de dormir per sempre. Físicament em trobo bastant malament i mentalment em fan trobar bastant malament.

Però no vull que el meu blog sembli la comèdia de falset, o sigui que només publico els posts optimistes. Em sembla que és el més enraonat, i a més, hi ha visions pessimistes de les ningú n’ha de fer res.

diumenge, 8 de gener del 2012

Prioritats

L’important no és si els lectors em creuen o no em creuen; l’important és si em llegeixen; si creuen en el que escric, no si es creuen el que escric. Perquè això passi la primera que s’ha de creure el que escriu i que ha de creure en el que escriu sóc jo.

dissabte, 7 de gener del 2012

Puntualització puntualitzable

Ahir vaig dir que hi va haver una època de la meva vida en que no em sentia digna de ser estimada per un home perquè estava grassa.

Sento que tinc lectors masculins a qui hauria d’explicar bé aquest concepte.

Quan dic que no em sentia digna de ser estimada vull dir exactament això, estimada, no “coberta” (com un mascle cobreix una femella); malgrat estar grassa, sempre he sabut que era tan bona com qualsevol altra femella perquè un home es desfogui amb mi i em deixi, els homes no deixen res per verd a l’hora de “tapar forat”, ni tan sols a les grasses.

Quan dic que no em sentia digna de ser estimada perquè estava grassa em refereixo a sentir-me digna que un home m’escoltés, em respectés i volgués anar a llocs amb mi; no vull dir que no em senti digna de ser “coberta”. Perquè un home “tapi forat” i passi a una altra cosa qualsevol femella serveix, fins i tot una grassa.

* * *

Al llarg de la meva vida, malgrat estar grassoneta, he trobat molts voluntaris per intentar “cobrir-me”; molt pocs per escoltar-me i compartir el meu món. Encara que que un home m’escolti no vol dir que m’acabi ficant al llit amb ell, el que tinc clar és que no em vull ficar al llit amb un home que no hagi dedicat molt temps a escoltar-me, amb un interès real en el que dic, i no només amb un interès posat en “cobrir-me” i en “tapar forat”.

(Ostres, sento una altra dona, algú amb experiència, que diu: “doncs et quedaràs sola, nena...”)

Serà possible?

divendres, 6 de gener del 2012

La fantasia del cos perfecte

Tothom està d’acord que el surt a les propagandes de la tele és ficció, que és irreal, que està estilitzat. Però, un dia rera l’altre bombardejats amb la mateixa ficció, aquesta fantasia del cos perfecte, ens l’arribem a creure. Sense adonar-nos-en. Cala en nosaltres i modela la nostra autoestima de manera subtil.

Quan tenia vint, vint-i-cinc anys, era, objectivament, molt més jove, prima i maca del que sóc ara, però sentia que el meu cos era imperfecte, que hi havia alguna cosa en el meu físic que no era com havia de ser. Em mirava al mirall, m’adonava que el meu cos no era com el de les noies de la tele, i em sentia trista i frustrada. Em pensava que no era digna de ser estimada per un noi perquè estava grassa... i pesava vint quilos menys que ara...

L’any 2006, -coincideix amb el primer any de fer el blog, començat el desembre de 2005-, vaig plegar de mira la tele. Així de definitivament i per sempre. Des de llavors a la tele només hi he mirat el Tour de França, i encara no cada any. Només són tres setmanes al mes de juliol, i les darreres vegades han estat sense talls publicitaris.

No vaig plegar de mirar la tele de cop. Simplement, només mirava el que m’interessava i em vaig adonar que la mirava cada cop menys fins que un dia vaig veure, el 2006, que ja no la mirava gairebé mai. I llavors sí que  vaig decidir de fer-ho expressament de no mirar-la. Havia arribat a un punt en que a la tele no hi feien res que m’interessés.

Quan vaig plegar de mirar la tele em vaig llençar a la ràdio (sempre he escoltat molt la ràdio) i a l’internet. Més o menys l’any 2008, per una anècdota grotesca que em va passar, vaig decidir que faria zapping cada cop que fessin anuncis a la ràdio, o sigui que quan a la ràdio fan publicitat, no sempre, però normalment, procuro canviar d’emissora.

No va ser de cop. Des de l’any 2006, potser van passar tres anys. Tres anys abans de què, us preguntareu...

Potser van passar tres anys abans no vaig notar els efectes de no mirar la tele i de no escoltar els anuncis de la ràdio. Vaig trigar tot aquest temps d’abstinència a “desintoxicar-me”...

I quins són aquests efectes, us preguntareu...

Doncs que des que no miro la tele ja no penso que el meu cos sigui imperfecte i que no és com hauria de ser. Des que no miro la tele, tot i que objectivament sóc més vella, grassa i lletja (i més calba i més japeruda) del que era quan tenia vint, vint-i-cinc anys... em sento molt més maca, molt més reconciliada amb el meu cos, que ja no penso que sigui imperfecte...

(També coincideix que quan tenia vint, vint-i-cinc anys van ser els anys en que vaig estar malalta, es clar. M’ha costat un temps gaudir d’una certa pau interior. Però hi ha moltes noies que no estan malaltes i que són maques que no es veuen bé per culpa de les fantasies de la tele.)

He passat de comparar-me amb les noies irreals que es veuen a la tele a comparar-me  només amb les persones que em trobo pel carrer. L’ideal de les noies de la tele és inassolible per mi; comparada amb les noies que em trobo anat pel món, sóc una més, no sóc imperfecte ni el meu cos no és com no hauria de ser... No us heu fixat mai que les persones que passejen pel carrer, les persones reals, sense deixar de ser atractives, no són en quan a bellesa com les que es veuen a la tele? El món real no és el món que es veu a la tele... La bellesa de la tele és falsa...

O sigui que aproximadament tres anys després de deixar de mirar la tele es va acabar l’estar trista perquè el meu cos era imperfecte i no era com hauria de ser. Ara m’accepto a mi mateixa. Sé que no sóc una sílfide, en sóc conscient, però no em sento malament ni estic trista o frustrada ni em sento culpable per no ser-ho. No sento que haig de “purgar” els meus quilos de més fent règims absurds. M’he acceptat a mi mateixa, finalment, malgrat que ara objectivament estic pitjor que abans en quan a bellesa (els anys no perdonen), ara em sento i em veig molt més bé.

Vosaltres creieu que ha sigut en fer-me gran? He madurat, per fi? O ha estat el plegar de mirar la tele i d’escoltar els anuncis de la ràdio? (Que semblen inofensius, però que són insistents en la fantasia del cos perfecte com una gota malaya...) . Sóc més vella, grassa i lletja que fa deu, quinze anys, però ara no penso que el meu cos sigui imperfecte (com si que ho pensava i ho patia llavors). Me n’adono ara: amb lo jove i maca que he esta sempre, quin desaprofitament sentir-se lletja, quants anys que he perdut!

Sentir-se així de bé amb una mateixa amb uns quilos de més no té preu i és gairebé un sacrilegi al “pensament únic” imperant als mitjans. Sacrilegi! No em sento culpable per estar grassa! Sacrilegi!

No canviaria aquesta sensació meravellosa d’estar bé amb mi mateixa i el meu cos per res del món.

dijous, 5 de gener del 2012

Discurset

Benvolguts amics, amigues; estimats lectors, lectores:

Havia promès dos “textos més llargs que un post” per aquestes festes. Haig de dir que ja vaig publicar un d’aquest textos, un que em va ser donat de manera inesperada, però ara anuncio que l’altre, el que estic preparant des de fa més temps, no el publicaré, de moment: el tinc al forn, una mica cru, encara. Retardo la seva publicació sine die, no l’espereu abans de Sant Joan o del Nadal que ve.

Considero complert el compromís que tenia amb mi mateixa de publicar “un text més llarg que un post” per aquestes festes. No ha sigut el que em pensava, però què hi farem. Hi continuaré treballant i ja es veurà si al final surt o no surt. És un text sobre la meva experiència com a lectora de poesia que de moment em queda irrellevant, i que he de treballar més perquè no em quedi ple de tòpics. O sigui que de moment res, paciència....

Recargolins, i pensar que em poso en aquest embolics escripturaires perquè m’agrada!

dimecres, 4 de gener del 2012

Versions de lectura

Una vegada, fa temps, al principi que tenia el blog, navegant per internet, em vaig trobar un post d’un noi  mexicà on explicava que s’havia dedicat a traduir un conte de Kafka que havia trobat a la xarxa en anglès al castellà. El primer que vaig pensar és que em sorprenia la ignorància d’algú que se’ns dubte no sabia que Kafka havia escrit en alemany, i que la versió anglesa era també una traducció (i que no sabia que fer una traducció d’una traducció és bastant absurd), i que a més no sabia que a les llibreries hi havia llibres on aquell conte estava traduït al castellà a partir de l’original alemany, o sigui que si hagués estat més informat no li hagués calgut perpetrar un atemptat filològic com aquell, tot i que ell no ho sabia, que era una atemptat filolològic.

Aquesta fou la primera impressió, la de la seva ignorància.

Però llavors vaig pensar... quina immensa força no deu tenir l’obra de Kafka perquè una persona ignorant en literatura que no el coneix com a clàssic (vaig tenir la impressió que aquell noi no sabia qui era Kafka) tingui la necessitat de traduir aquest conte seu que s’ha trobat per casualitat a la xarxa sense ni tan sols saber que és una traducció...

I el pes del meu raonament envers la ignorància del noi mexicà va canviar de punt de recolzament envers la immensa força dels relats de Kafka, que traspassa versions, traduccions i fronteres idiomàtiques, i del bon gust que va tenir aquell noi en escollir-lo...

Vaig passar d’estar impressionada per la ignorància d’un lector a estar impressionada per la força d’un escriptor.

* * *

Kafka ja ho té això, que agrada a moltes persones que no coneixen el seu pes com a clàssic ni coneixen els noms de la literatura, perquè té diversos nivells de lectura, per això és universal.

Però Kafka explicava la seva veritat.

Jo des de sempre havia volgut que el que jo escric tingués, com l’obra de Kafka, diversos nivells de lectura, però és una cosa que em sembla que no puc aprendre a fer expressament. Si mai em surt, sortirà sol o em sortirà inconscientment. Tot i així veig molt difícil aconseguir-ho, perquè fer un text que pugui agradar al mateix temps a una mestressa de casa, a un peó de magatzem, a un mecànic, a una estudiant de psicologia i al mateix temps satisfer un catedràtic de literatura és molt difícil.

Que algú ignorant en la literatura i algú expert en art hi poguessin trobar una veritat, la meva veritat, encara que fos diferent per cadascú, encara que lectors diferents hi veissin coses diferents...

dimarts, 3 de gener del 2012

La inconsciència de l’art

Encara que sembli mentida i ningú s’ho cregui, per mi ser artista o fer vida d’artista no és anar tot el dia beguda o drogada... i sé que costa de creure... Hi ha molt assentada la imatge de l’artista bohemi (que treballarà poc), però jo sempre m’he fixat més en la imatge de l’artista burgès (que va molt més bé per treballar). Jo, com a “artista” (tot i que no m’atreveixo a denominar-me així, em sembla una paraula massa forta), com aprenent d’escriptora, doncs, m’estimo més l’avorriment de la comoditat burgesa que no beu ni es droga. Creieu que és per això que mai arribaré enlloc com a artista? Suposo que si li dieu a una persona jove d’ara que l’activitat principal d’un artista no és beure ni drogar-se sinó treballar en el seu art (com feien Bach o Jane Austen), us dirà: “i per fer això tan avorrit et fas artista?”. Sí, sí, per fer això tan avorrit (que al final és més interessant que beure i drogar-se; és el més interessant del món). Però el clitxé de l’artista bala perduda que aprofita la llibertat que li dóna el seu l’art per nedar en l’abundància dels vicis està molt arrelada, per desgracia.

* * *

A mi no em cal beure ni drogar-me, amb la meva malaltia mental ja he tingut prou (i massa) experiències “extrasensorials”, i “mals viatges”. Pel que he llegit d’experiències de persones quan es droguen, i pel que em va explicar una persona, estar profundament drogat ha se ser una experiència semblant d’elasticitat de percepció dels sentits a tenir un brot psicòtic, però semblant en els aspectes dolents, tot que si es pot passar tan malament no entenc el perquè es droga la gent...

Me’n recordo que, quan era al psiquiàtric, hi va haver una auxiliar que no es creia que hagués tingut un brot psicòtic sense haver-me fumat mai cap porro... que em digués això em va saber molt greu... quan vaig tenir el brot psicòtic (l’any 2001) estava esgotada i vaig passar, per la mateixa angoixa que sentia, uns dies sense pràcticament menjar i sense poder dormir durant unes quantes nits... està demostrat científicament que l’esgotament, l’angoixa, el no menjar i la manca de son provoquen al·lucinacions i percepcions de realitat alterada igual com les substàncies psicotròpiques... m’ho vaig passar molt malament quan vaig tenir el brot... que a l’hospital algú em digués que sense haver-me drogat mai no es creia que l’hagués tingut em va saber molt greu...

dilluns, 2 de gener del 2012

Bombolla dins la ciutat

Caminar per la ciutat aïllat escoltant música com dins la banda sonora d’una peli o parlant pel mòbil sense veure el carrer... la gestualitat és diferent dins la bombolla...

O caminar per la ciutat escoltant el batec inharmònic i sense bellesa de les seves fresses: el trànsit, els crits inconnexos, les obres, els milers de passes dels vianants... la gestualitat no pot evitar ser més crispada...

Com s’està més connectat al món?

diumenge, 1 de gener del 2012

Dins la clova

Quan em passo molta estona llegint em sento culpable.

Aquesta reacció ve de quan era petita i les meves companyes de classe es rivien de mi perquè m’agradava tant llegir i no m’integrava a burlar-me dels altres al seu costat (o ets normal i un més a l’hora d’agredir, o ets agredit...). Els vaig aguantar moltes bromes que ara potser em semblarien inofensives, però que llavors em van afectar molt, i que encara no he après a relativitzar. Bromes del tipus “a la discoteca no es pot llegir” i tela d’aquesta. M’ho van fer passar realment malament.

Tothom entenia que llegís si era per treure bones notes, però, si no era per això, a llegir no hi veien cap utilitat, i jo llegia encara que no fos obligatori, per la qual cosa em mereixia ser marginada. Curiosament devien tenir raó, perquè moltes d’aquelles noies a qui no agradava llegir (tenia poc glamour) han arribat econòmicament molt més lluny del que jo podré arribar mai; ja en aquella època es veia que eren espavilades.

Me’n recordo una vegada que érem a la biblioteca asseguts al voltant de les taules grans fent l’hora de lectura que feiem sempre i jo vaig agafar el meu llibre, i com a bona futura col·leccionista, em vaig posar a llegir la pàgina de crèdits. Una d’aquestes espavilades se’n va adonar i no veieu la brometa que va fer tota la meva taula perquè llegia una part del llibre “que no era obligat llegir”. Llegir allò per elles era incompressible, una prova fefaent que jo estava boja. A mi sempre m’ha agradat llegir-ho tot, però en aquells moments no vaig saber argumentar de manera convincent perquè llegia “allò tan inútil”, i vaig quedar com una tonta.

Aquest sentiment de culpa per no ser normal i no menysprear la lectura que aflora quan em passo molta estona llegint és el mateixa sentiment de culpa que aflora quan m’adono que passen els dies i tot el que he fet ha estat escriure, i que així no em guanyaré mai la vida.

Instigades del meu pare, la meva mare i la meva germana m’havien retret moltes vegades fins fa dos anys que no  em guanyés la vida i que m’haguessin de mantenir. Hi va haver una època en que pot dir que gairebé cada vegada que ens assentávem a taula m’ho retreien a crits. Ara ja no és així, això ha canviat, arriben ordres diferents. Fins i tot un dia em van dir que si un fill no té vicis no passa res perquè s’estigui a casa sense fer res. No sé què els ha fet encendre la llumeta, sospito d’algú de fora de casa que ha llegit que jo explicava al blog que em retreien el pa que menjo i que ha fet un comentari al meu pare; no sé qui és aquesta persona, però li estic molt agraïda, encara que seria una mica estrany que aquesta teoria fos autèntica perquè pràcticament no tinc lectors, i menys que ens coneguin a la vida real... Des fa més o menys dos anys s’han acabat aquelles discussions avinagrades que teníem a taula i fora de taula perquè jo no treballo; des de fa més o menys dos anys em deixen en pau per escriure; a arribat la calma en una mar que semblava que sempre seria brava.

De totes maneres, es continua sobreentenent que si puc estar-me a casa escrivint és perquè estic malalta, perquè tampoc serveixo per treballar en una feina de debò, en definitiva, però que si estigués bé la meva obligació seria guanyar-me la vida.

Aquest sentiment de culpa que aflora de vegades quan llegeixo i quan escric fa que em pregunti: tinc dret a esmerçar així el meu temps si els meus pares m’han de mantenir?

Em sento culpable perquè sembla que visqui dels fruïts del treball d’algú altre, que sigui una paràsit (m’havien tractat molt sovint d’això, fins fa poc). Sembla que llegir i escriure siguin l’excusa perfecta per realment no fer res. De fet, a casa ja consideren que no faig res; consideren que em passo el dia gandulejant i que el que faig no es pot considerar una feina perquè m’agrada i perquè no produeix recursos per sobreviure.

Hi tinc dret? Hi tinc dret perquè estic malalta i de totes maneres tampoc faria res de bo? O hauria d’anar a fregar terres per guanyar-me la vida, la única feina que podria trobar ara amb la crisi apart d’anar a rentar plats? (Es clar que això era abans de llençar-me al tren. Ara, amb les seqüel·les que va tenir l’accident sobre la meva esquena, ni tan sols podria anar a fregar terres o a rentar plats... - Cosa que no puc evitar de veure com una avantatge, es clar...)

Però no puc evitar sentir-me molt inútil de vegades, malgrat que cada dia em llevo impacient per fer el que més m’agrada, i que no canviaria aquesta vida de llegir i escriure i escoltar la ràdio per res del món. No voldria una vida social activa al món de les aparences o una feina que no em realitzes, encara que fent-la guanyés el sou que ara no guanyo.

Si no em passes el dia llegint i escrivint i escoltant la ràdio segurament seria una més de tantes persones malaltes que vegeten al sofà davant la tele. Me n’alegro que tenir un objectiu a la vida, l’internet, la lectura, l’escriptura i la ràdio em salvin d’això.

M’han preguntat moltes vegades si no m’avorreixo tot dia a casa sense fer res (els assistents socials sempre ho volen saber, això). No m’avorreixo mai. Però, encara que m’avorrís i passes estones sense saber què fer: la creativitat neix de l’avorriment, les idees venen d’avorrir-se i de no saber què fer. Per escriure cal saber badar. No tinc temps material per fer tot el que voldria fer, em manquen hores al dia per poder escoltar i llegir tot el que voldria, però tinc hores expressament destinades a badar, que és la gran activitat que alimenta l’escriptura; ara, evidentment, costa defensar davant la parròquia que quan estàs badant estàs fent alguna cosa de profit...

* * *

Si fa anys, quan vaig decidir inconscientment fer-me autosabotatge en els coses “reals”, vaig continuar malgrat això amb la lectura i l’aprenentatge de l’escriptura, vaig continuar preparant-me per complir el meu objectiu a la vida (que sempre ha estat apart de les coses reals, un romanent inarticulat al fons del meu crani com una pintura rupestre dins una cova), va ser perquè llegir i escriure era l’únic que m’agradava, i a més sabia que escrivint mai arribaria enlloc econòmicament i que per extasiar-me amb la lectura mai ningú em donaria feina. Vaig prendre la decisió de continuar amb aquestes coses malgrat l’autosabotatge (la decisió de continuar amb al meva vida interior i “secreta” i de sabotejar totes les activitats de profit al món real) sense ser-ne conscient i fa poc m’he adonat que seguint els consells d’un llibre de poemes que vaig llegir aleshores: “carpe diem”, em dient aquells poemes.

Si expliqués a algú això del carpe diem es prestaria a confusió, perquè normalment la gent entén per carpe diem l’emborratxar-se i el fornicar. Sense que estigui en contra de fornicar, per mi el carpe diem sempre ha estat una altra cosa. Jo vaig decidir seguir el meu carpe diem particular, el que per mi era carpe diem. Us imagineu quina relació amb el món ha de tenir algú perquè el seu carpe diem sigui llegir i escriure? (Podeu esbossar un somriure, evidentment... sé que vosaltres teniu un carpe diem diem-ne “normal”...)

Fornicar sempre és un plaer, sobretot si és per amor, encara que jo no el practiqui gaire amb altres persones, però, per mi, les persones per les que el seu carpe diem és emborratxar-se fugen de feines de merda en vides de merda, si et sents realitzat les teves prioritats passen a ser altres més enllà d’embriagar-te, pots dedicar-te a sadollar una certa necessitat de poesia. Per mi carpe diem és fer el que faig, el que he fet tots aquests anys, dedicar-me a aprendre a escriure.

* * *

Us diré perquè m’agrada llegir i escriure més que qualsevol altra cosa al món: perquè el meu cap és febril (i fabril) com una màquina filadora, salta d’una idea a l’altra i d’un estímul a l’altra sense aturador. No sóc una persona activa físicament, de fer grans exercicis o d’anar a llocs llunyans, però el meu cap no descansa mai. La lectura i l’escriptura estructuren la meva activitat mental febril (el meu cap no descansa mai), li donen un objecte del que ocupar-se que l’entreté i li impedeix elaborar paranoies, manies persecutòries i idees negatives respecte a la realitat, li impedeix patir amb la inactivitat i el fet de no tenir quelcom cap al que dirigir les seves energies.

La lectura i l’escriptura canalitzen l’energia implacable dels meus pensaments i li donen una guia ben greixada per discorre. Em passaria el dia xerrant, sinó, i no tinc ningú amb qui xerrar, no tinc ningú disposat a només escoltar-me (excepte potser algun llibreter o alguna botiguera...). Si no pogués dirigir l’activitat inacabable del meu cap a una ocupació que m’agrada, simplement explotaria.

Ningú m’obliga a llegir o a escriure, la manera com funciona el meu cap m’hi obliga; llegir i escriure és la manera com li va bé treballar al meu cap. Tinc una profunda necessitat interior de canalitzar així les meves energies. El que m’obliga és aquesta energia interior inacabable com una flama perpètuament encesa.

* * *

Em sento culpable per passar-m’ho bé així perquè sento que sóc rara i que m’hauria d’integrar encara que estar amb altra gent em faci patir. Quan anava a la discoteca ho feia, primer, per influència de les amigues que tenia aleshores, i segon, per intentar ser normal i intentar passar-m’ho bé amb el que ho feia passar bé als altres; em pensava que anar a la discoteca era la meva obligació de persona jove; ho odiava. La meva discoteca era una altra (l'abecedari, l'escriptura), però... tinc dret a passar-m’ho bé tancada al meu món llegint i escrivint si això no és “normal”?

Quina seria la meva obligació de persona “normal”, això que tenint en compte que per la meva malaltia la societat em marca amb l’etiqueta de persona no normal? Tinc dreta a aïllar-me quan no hi ha res en la nostra societat que es castigui de manera pitjor que l’aïllament?

A La Regenta, un dels llibres que he llegit més vegades a la meva vida, Anita Ozores acaba com acaba perquè està aïllada: viu a part de la societat que l’envolta, està a part de com és la gent en realitat i només veu les aparences. El destí de la Regenta és una advertència.

A l’obra Novel·la d’escacs, el protagonista acaba boig perquè juga a escacs només contra si mateix. El missatge de la novel·la és clar: compte amb les activitats amb les que ens tanquem en nosaltres mateixos i no interactuem amb els altres...

M’han dit moltes vegades que viure al meu món és dolent per mi, com si això fos una cosa que jo fes expressament i no fos la meva manera de ser. Com si fos una cosa que jo pogués triar. No sóc feliç entre les altres persones. M’haig de fer patir intentant-t’ho una vegada i una altra? No n’hi ha prou ja d’haver patit sempre fins ara? M’anirà malament si continuo aïllada, serà una cosa que pagaré? Però, m’estic tancada a casa amb l’etiqueta de malalta mental... em pot anar pitjor? No és aquesta situació producte de no acceptar la realitat d’una relació espatllada ja de bon principi amb els altres? Que els que em pressionen perquè surti de casa acceptessin que no serveixo per la vida social no seria molt millor per mi?

Es bo per mi el que no em fa patir. I el que no em fa patir es viure al meu món. He arribat a un punt en què he decidit per sempre més que no m’agrada el món en que viuen els altres. Mentre pugui, continuaré amb les meves coses, que és el que m’agrada i el que no em fa patir. Mentre pugui continuaré amb el meu carpe diem particular, llegint i escrivint.

* * *

Ui, ui, ui... m’adono que, encara que parli de carpe diem, el text m’ha quedat més depriment que un llit d’hospital... No vull que us quedeu amb aquesta imatge... Avui és el primer dia de l’any 2012 i m’he despertat de bon matí plena d’energia per publicar el meu primer post de l’any. Ja veieu que em va la marxa. Diu que el que fas es primer dia de l’any té eco durant tot l’any... per això més val començar de bon humor... Bon Any Nou a tothom!!!