dimecres, 5 d’octubre del 2011

La balada de la incomunicació

A la cançó que surt a la peli Thelma i Louise La balada de Lucy Jordan, hi ha una frase que diu: “i es va adonar que mai travessaria París al volant d’un cotxe esportiu amb els cabells al vent”, frase que la protagonista pronuncia just abans que se l’enduguin al manicomi a causa de la profunda incomunicació que sent. Què desitjava Lucy Jordan? Ser més jove? Ser més rica? Ser lliure? Potser simplement que algú se l’escoltés. Això és el que m’he quedat amb ganes de dir des que vaig sentir aquest cançó inserida en la peli: això de travessar París al volant d’un cotxe esportiu amb els cabells al vent és una imatge molt poètica, i pot ser un somni romàntic, però em sembla una bestiesa com a objectiu a la vida, un senyal de no tenir les idees gaire clares. És la mena de cosa que desitjaria una persona que s’ha passat la vida llegint revistes del cor i pensant-se que si fos més jove i més rica del que és els seus problemes se solucionarien. Perquè només una noia molt jove i molt rica es pot permetre passejar per París al volant d’un cotxer esportiu amb els cabells al vent. Lucy Jordan no és pobra ni passa necessitats, però confon el seu desig de sentir-se atesa i escoltada (potser pel seu marit, potser pels seus fills) amb la necessitat de fer coses de persona rica.

Pel bombardeig constant dels anuncis a la televisió i el cinema americà, la repetició constant d’arquetips de luxe i sexe inabastables (o il·lusoriament abastables només si compres), de vegades sembla com si tots els problemes es reduíssin a tenir molts calés per poder-se permetre articles luxosos, grans viatges, una vida social a tot tren... Quan pel que s’hauria de lluitar de debò no és per ser ric, sinó per poder viure decentment fent el que t’agrada (cada vegada més, està esdevenint el vertader luxe), i quan també s’hauria de lluitar per tenir algú que t’escolti, cosa que ni els diners ni la bellesa poden comprar.