Ordenar

Al llibre Simplifique su vida, l’Elaine St James diu que em de llençar les rampoines que desordenen la nostra vida, i que així la simplificarem. Jo personalment, abans de llençar res, recomano ORDENAR-HO. Hi ha objectes que potser si estan ordenats sabrem millor si els volem conservar o no, si els necessitem o no, encara que sigui només espiritualment. I no ho dic només perquè m’encanti ordenar els meus objectes o perquè sigui compulsivament ordenada... Tenir el lloc on vivim raonablement ordenat, encara que tinguem molts trastos, pot contribuir significativament a simplificar la nostra vida. A més, en el moment que ens posem a ordenar ens adonarem que hi ha moltes coses que sí que podem llençar... Ara, començar a llençar a tord i a dret sense haver-hi fet una ullada abans tampoc em sembla el més recomanable... Hi ha objectes que, potser, si estiguessin ordenats voldríem conservar.

Tinc una autèntica passió per ordenar les coses, qualsevol mena de cosa, passió que arriba al seu màxim refinament en la possibilitat que em dóna l’escriptura d’ordenar les paraules, els paràgrafs i les meves idees. I precisament si no surto gaire de casa és perquè trobo que el món està ordenat d’una manera que no m’acaba de fer el pes, començant per la ordenació territorial (em refereixo a l’urbanisme) i acabant per les ments de les persones que hi ha al món, que moltes vegades pensen i actuen amb una lògica que no comprenc, i que no em sembla gens ordenada.

Al meu poble (concretament al meu barri) hi ha carrers amb plaçes on s’hi han fet cases a dins la plaça, i ja no dic res dels pobles de la costa, on s’han fet autèntics atemptats urbanístics. No m’agrada com estan posats els carrers, estan distribuïts d’una manera que moltes vegades provoca agorafòbia. El creixement urbanístic descontrolat a molts llocs ha fet perdre la mesura de l’agradabilitat humana i l’harmonia amb el paisatge. No són llocs “bells” per viure-hi, o com a mínim per passejar-hi... (i amb això no vull dir que siguin barris marginals, al contrari...)

Pel que fa a la gent... bueno, això ja ho analitzaré un altre dia. Però, què és l’urbanisme desordenat sinó un reflex de la cobdícia humana i els apetits desordenats?

Però tant les persones com l’urbanisme s’han d’aprendre a acceptar tal i com son, perquè no és pas a les meves mans canviar res més enllà de la meva pròpia vida. Aquí la passió per ordenar ha de conviure amb la capacitat d’acceptació d’una realitat desordenada, que de fet podria ser-ho molt més, i que esperem que no esdevingui pitjor ara amb la crisi. (Hi ha coses que, potser, si estiguessin ordenades voldríem conservar...)