Clàssics accessibles

Què vull dir amb això que Hemingway i Scott Fitzgerald són “accessibles”. Doncs simplement que si algú que no està acostumat a llegir gaire intenta posar-s’hi amb una obra seva, té més possibilitats que li agradi que amb altres autors també considerats clàssics, però que potser són més espessos per algú que no estigui acostumat a llegir habitualment. Vol dir això que aquest autors són menors? No, perquè també tenen un nivell de lectura que pot agradar a algú que llegeixi habitualment i busqui alguna cosa més en la lectura, a part del nivell més accessible (de seguir la trama) que pot atraure a un lector no tan preparat.

Aquesta capacitat de funcionar a diversos nivells de lectura es veu molt bé en Kafka, per exemple, on hi ha lectors que es queden en la simple trama del protagonista rebutjat i les seves viscicituds i en canvi altres aconsegueixen bucejar fins a la metàfora terrible de l’experiència humana que representa.

El Vell i el mar és un llibre que pot semblar fins i tot senzill, en que tot es redueix a una simple trama graciosa, i això pot atreure a una mena de lectors que ho entenen de seguida, però en canvi pot ser llegit com un text mític i fins i tot místic... O El gran Gatsby, que té un tercer nivell de lectura molt refinat sobre com ens veiem els uns als altres i en canvi hi ha qui es queda en l’incident del crim, o, ja a un nivell més elevat, amb la idealització de la derrota que representa.

També hi ha una altra manera de llegir aquest llibres, que es com a escriptor, sent conscient dels recursos estilístics que utilitzen els seus autors, de l’estructura i de les metàfores que fan servir, de la netedat de les seves frases, i que permet admirar-los realment.

Ara, estic segura que si aquest dos escriptors són utilitzats com a exemple en el llibre de què parlava al post anterior és perquè d’alguna manera representen allò que sembla que tot bon escriptor actual hauria de ser capaç de fer d’una manera senzilla... Encara que a la realitat no sigui així, i escriure amb la senzillesa que ho fan aquest autors sigui molt difícil.

A més, també són de les “darreres incorporacions” a la llista dels clàssics i això els fa més propers i fàcils de llegir per un lector d’avui en dia (vull dir que en comparació amb els clàssics medievals o decimonónics pot semblar que són una altra mena de clàssics, uns clàssics que s’entenen, i com que s’entenen hi ha qui li pot semblar que no són tan clàssics com els llibres ferragosos i difícils que no s’entenen sinó és amb molt més esforç...). Els entenem més bé perquè són d’una època més actual i el món de que parlen ens és més proper.

O sigui que el que volia dir amb això que són “accessibles” és que els llibres d’aquest autors (o alguns dels llibres d’aquest autors) fan de bon llegir per un lector actual que no estigui acostumat a llegir gaire, però que també agradaran a lectors més exigents.