dimecres, 31 d’agost del 2011

La cultura del click

Ahir vaig sentir per la ràdio (al programa d’en Jordi Beltran No hi som per festes, gran programa!), un que deia que des que té internet li costa molt més concentrar-se en fer una sola cosa a la vegada i que, davant la gran quantitat d’estímuls que li arriben de la xarxa, la seva atenció està  molt més dispersa...

D’això em sembla que ja n’havia parlat alguna vegada. Estem acostumats a fer “click” quan fa gaire estona que estem per una cosa, i a saltar directament a una altra, i després a una altra... Sense que ens arribem a adonar que em perdut el fil del primer raonament saltem al següent sense ordre ni concert i no parem gaire atenció en cap dels salts que fem.

Conec una “pàjara” que deia que no li agradaven les postes de sol perquè no es podia fer “click” per fer que el moviment de l’astre anés més ràpid...

Personalment, m’he observat i m’he adonat que la “cultura del click” que tinc quan estic a l’ordinador es trasllada als meus hàbits de lectura fora de l’ordinador, i només puc llegir cada llibre una estona curta i necessito passar a una altra cosa... Es el meu famós picoteig que ja vaig explicar. I pensar que Pla es podia passar quatre hores seguides concentrat llegint el mateix llibre!

Doncs, conclusió: ferm propòsit per la tornada a col·legi! Em proposo ser capaç de concentrar-me més estona en la mateixa cosa, entenguis el mateix llibre, propòsit que es fonamental si es vol llegir amb una mica de profunditat.

Ara, la cosa és que ara, a pessics, m’hi dedico una estona llarga cada dia. Potser, si deixo els pessics i miro de fer per força un esforç més prolongat, acabaré rebutjant l’activitat de llegir...  Es preferible fer poc però anar fent, o voler fer molt i no acabar fent res? A més, és que això del picoteig s’adapta molt a la meva manera de ser i a com treballa el meu cap... sense que jo em consideri una persona dispersa. Al cap i a la fi jo sempre dic que ens hem d’acceptar tal i com som, també en les nostres parts negatives. Val la pena intentar modificar els meus hàbits, o haig de saber aprofitar amb alegria els avantatges dels que ja tinc?

Per què... quin és l’objectiu? Ser una bona escriptora, oi?

Hi pensaré...

Èpica

Subgènere dins de la poesia que compren aquells poemes que expliquen històries, y entre ells en especial els d’extensió considerable. Els poemes èpics, també coneguts simplement com èpiques, tenen com a tema successos històrics o mitològics importants en la fundació o el destí d’un poble, i acostumen a commemorar els fets d’una figura llegendària, presentant, a través seu, models ideals de comportament.

Les històries que inspiren algunes de les grans èpiques de la Humanitat han estat transmeses oralment a través dels segles, abans de ser escrites y associades al nom d’un autor. Per això fan servir recursos i fórmules que apunten a captivar l’atenció del públic i a facilitar la memorització dels versos i la identificació dels personatges. Fan servir un llenguatge simple i directe, de descripcions vívides i metàfores impactants, i entre els esdeveniments que narren destaquen les batalles, els viatges i els encontres amb éssers sobrenaturals.”


Les obres èpiques

Es considera la èpica mesopotàmica del Gilgamesh com la més antiga entre les que s’han pogut conèixer. A Occident, aquest tipus de poesia l’inauguren la Il·líada i la Odissea d’Homer (s IX-VIII a.C.) i continua amb Hesiode, les obres del qual son més exactament poemes didàctics. A Grècia, les èpiques eren recitades i normalment modificades per els rapsodes, i servien com a models per l’estudi de la dicció i la gramàtica.

La Eneida, del llatí Virgili, es considerada una èpica secundaria, per no ser el fruit directe d’una tradició heroica sinó una adaptació composta per l’autor, amb finalitats específicament artístiques. A l’Edat Mitjana es van escriure famoses èpiques primàries, com el Cantar del mío Cid a Espanya, la Cançó de Roland a França, Els Nibelungs a Alemanya i el Beowulf a Anglaterra. El Renaixement va produir èpiques secundaries de gran qualitat com El paradís perdut, de John Milton, i Orland furiós, d’Ariosto.

Les escasses composicions èpiques posteriors a aquest període s’ha apartat de les convencions i els propòsits originals de la poesia èpica.”

Somni

L’altre dia vaig somniar que l’Aniset guardava el seu móvil al meu armari... Vosaltres creieu que això és un somni eròtic?

dimarts, 30 d’agost del 2011

Tristesa

Estic trista per això que els està passant a les ràdios. Em sembla una vergonya que els clubs de futbol exigeixin quantitats milionàries a les ràdios per fer la seva feina, quan és evident que la ràdio no treu espectadors a la tele ni disminueix a la gent que va als estadis. M’estranya que exigeixin unes quantitats que la mateixa activitat radiofónica no genera, em sembla una decisió económicament absurda, i demostra que els dirigents esportius d’aquest país són uns molt mals gestors, uns pesseterus només disposats a arreplegar... I demostra també que la seva mala gestió els fa estar desesperats. Espero que se solucioni.


dilluns, 29 d’agost del 2011

Ironitzant la caritat

"_ Si tinguessis tres mil cases, me’n donaries una?
_ Es clar que sí!
_ I si tinguessis dues camises, me’n donaries una?
_ No. (Les dues camises les tinc de debò!)"

(Gomaespuma)

* * *

Amb els anys que fa que la classe mitjana del primer món dóna pel tercer món... no creieu que ja s’haurien de començar a veure resultats? O el resultat és precisament que no aixequin el cap?


diumenge, 28 d’agost del 2011

Alguna cosa més

La seva lluita contra el materialisme, la pobresa espiritual, la mercantilització de tot, l’egoisme miserable (oposat a l’amor propi) continua sent tan necessària com sempre.”

“...quan sembla que es vol reduir l’home a consumidor, votant i espectador de futbol, criatura que té com a única responsabilitat treballar i com a única llibertat comprar...”

Avui que més que mai es confon la saviesa amb el coneixement i el coneixement amb la informació, és necessària la profunditat.”

Joan Solé
Romàntics anglesos. Poesia, veritat i vida.

divendres, 26 d’agost del 2011

L’espiritualitat dels objectes

L’altre dia escoltava una entrevista per la ràdio en que l’entrevistat va dir un cosa molt encertada en que ja hi havia pensat així per sobre algunes vegades. Va dir que els usuaris d’internet de vegades acumulem arxius i informació als nostres ordinadors com aquell que té la síndrome de diògenes. (La síndrome de diógnes és aquella malaltia que pateixen els que remenen els cubells de les escombraries buscant objectes.) Els que tenen la síndrome de diògenes no poden evitar acumular objectes, encara que siguin objectes que per a ningú altre tinguin cap mena de valor, i són incapaços de llençar mai res. La síndrome de diògenes té el seu refinament en el col·leccionisme, suposo, en que ja no s’acumulen objectes a l’atzar sinó aquells objectes relacionats amb la col·lecció que es fa i que interessen particularment. No cal ser molt espavilat per deduir que els que acumulem llibres compulsivament patim una versió cultural de la síndrome de diògenes, o d’aquesta necessitat d’acumular coses que per els altres no tenen cap mena de valor.

Però jo parlava dels materials que acumulem als nostres ordinadors: pel·lícules, música, fotografies... i que podem trobar fàcilment remenant en aquest cubell inacabable que és internet. Si tens un piset petit en què no hi caben gaires coses, pots omplir disc durs i pen-drives d’objectes virtuals i sadollar així la teva necessitat d’acumulació. Paradoxal és el cas de l’adolescent que té al seu ipod 5000 cançons de Caetano Veloso i que llavors només escolta realment a la Shakira... De les coses que ens baixem d’internet, quantes les fem servir realment i quantes les tenim només pel nostre afany d’acumular? (Aquesta pregunta també es podria aplicar als objectes del món real que acumulem al nostre voltant.) Les coses que acumulem però no necessitem realment, pel fet de ser-hi i “pesar” a les nostres vides, representen un llast? Omplen el nostre “horror vacui” però ens impedeix veure l’essencial? O simplement els objectes que ens envolten i que són “nostres”, encara que no els necessitem, ens acompanyen en el nostre camí per aquest món ple de solituds humanes? En el nostre món de producció en sèrie on la vida dels objectes està regida per l’obsoletisme s’ha perdut la relació espiritual amb cada objecte únic i personal que determinaria el caràcter distintiu de la nostra individualitat. Només les persones amb molts recursos i que tinguin molt bon gust es poden permetre acumular objectes realment valuosos, únics o de gran bellesa estètica, fets per durar. A la resta se’ns permet el plàstic i la tecnologia.

L’ésser humà és el gran acaparador, i a mi m’ha costat molt aprendre a no ser compulsiva en les meves recerques per la xarxa, aprendre a no acumular dades per acumular-les, i llavors no tenir mai temps per llegir-m’ho bé. (També amb els llibres, aprendre a no comprar llibres a la babalà.) Però saber que al final gairebé tot el que tinc acumulat està relacionat amb la consecució del meu objectiu a la vida em dona una mena d’ordre interior. Ja que no puc evitar sucumbir a la meva necessitat de tenir coses, miro d’acumular-les seguint una lògica, lògica que procuro que no estigui dictada pels mitjans de comunicació ni per la necessitat de fer grans despeses. Diu que no s’ha de tenir, s’ha de ser. Per això procuro que el valor de les coses que tinc no s’acabi en el plaer de posseir-les, en satisfer l’afany d’acumulació, sinó posseir coses que també m’ajudin a ser, que sadollin el meu esperit i no només el meu instint. D’aquí a fer-se col·leccionista de llibres, hi ha un pas molt petit...

dimarts, 23 d’agost del 2011

Explicació

Hi ha diverses raons per no escriure un post, fins i tot per estar uns dies sense publicar. Una d’aquestes raons també pot ser que no se t’acudeixi res... Res de res.

diumenge, 21 d’agost del 2011

La mística de les llibretes

Sabeu per què m’agraden les llibretes Miguel Rius? Perquè els hi pots arrencar una pàgina i la llibreta no es desmunta...

dilluns, 15 d’agost del 2011

Espasa i escut

Els llibres Un altre pas de rosca i Al castell d’Argol tenen en comú que es consideren llibres de por. El llibre del desassossec no es considera de por, però algú el va definir com un llibre de “terror existencial”. El llibre El ayudante, de Robert Walser, no és pot considerar de cap manera de por, però genera una angoixa difusa que té molt a veure amb el que provoca l’angoixa als llibres anteriors.

Què tenen en comú aquest llibres?

Doncs l’absoluta i aclaparadora solitud del o de la protagonista. No es només que la persona que ens narra l’acció no tingui família, amics o ningú amb qui parlar... és que està situat o situada en una mena de closca d’aïllament que li impedeix comunicar-se amb els altres... ningú l’estima de debò ni la persona que narra té ningú per qui preocupar-se íntimament i ser correspost. Això és el que fa por realment i el que és angoixant d’aquests llibres...

Les alienacions de la modernitat ens aboquen, en la nostra societat, a la solitud, i pots estar casat i tenir fills i sentir-te molt sol o sola. En el nostre món es nota molt la solitud perquè es tracta d’un món compulsivament emissor, en que tothom lluita per explicar la seva batalleta, però poca gent es para a escoltar les batalletes dels altres. Ja us ho vaig dir una vegada: proveu d’escoltar a les persones del vostre voltant i veure-ho que això fa meravelles. Fins i tot està demostrada la curació dels mals mitjançant la possibilitat de ser escoltat; es diu psicoanàlisi, i s’ha de pagar com un luxe més en aquest nostre món alienat.

Precisament perquè les persones del nostre món només pensem en emetre, i no en escoltar, hi ha poca gent que llegeixi. Llegir un llibre és escoltar el que ens vol dir. Tenim dificultats en escoltar què ens volen dir els antics, i en canvi tots pensem en escriure un best-seller, es a dir, en ser emissors al màxim nivell possible, i fins i tot arribem a pensar que ho podem aconseguir sense haver escoltat res: sense haver escoltat a la gent, sense haver llegit cap altre llibre...

Però hi ha una diferència entre els best-sellers i els llibres de la llista que he fet abans (a part de la nefasta qualitat literària de la majoria de best-sellers): així com els llibres dels que he parlat ens presenten l’absoluta solitud i l’atzucac en què viu el seu personatge, els best-sellers acostumen a tenir en comú que ens presenten unes relacions humanes idealitzades, en que els protagonistes mai no estan sols, o ho poden estar durant una estona però llavors se soluciona. O fins i tot poden acabar acceptant la seva solitud i no viure-ho ja com un mal, perquè s’adonen que algú els ha estimat. Sembla que donar aquest missatge positiu que els éssers humans en el fons no estem sols perquè sempre hi ha algú altre (que de vegades pot no ser explícit), fa que un llibre, per dolent que sigui, connecti amb el públic.

Però, on vull anar a parar amb això? Doncs simplement a aconsellar a qui se senti en l’estat en que se senten els protagonistes dels llibres que citava al començament (en aquesta angoixa de no tenir ningú), que es posi a llegir. Mai s’està sol amb un bon llibre al costat. I em direu: podent tenir caliu humà, qui pensa en llegir? Jo vull caliu humà, no lectures! Tot arribarà, però mentrestant ve que us heu d’entretenir! Quan una persona ha tingut una accident, mentre és a l’ambulància li fan les primeres cures, no? No s’esperen a arribar a l’hospital perquè llavors potser ja no hi serà... Doncs això és el mateix: llegir com una “cura d’emergència”, com unes primeres cures contra la solitud mentre s’arriba a l’hospital, es a dir, mentre s’espera conèixer algú que et curi de debò, encara que en el fons sàgigues que és molt difícil que això passi. Per què us penseu que beu o que es droga la gent? Doncs per això mateix, perquè no poden suportar la solitud, no poden suportar no tenir ningú que es preocupi vertaderament per ells. Doncs abans de caure en segons quines addiccions, va més bé caure en l’addicció als llibres, no trobeu?

Llegir no us solucionarà la vida, però us pot fer volar... (i us pot fer passar més bé l’angoixa de la solitud...). Però sempre tenint en compte que em vingut a aquest món a aprendre a estimar als altres (que no es lo mateix que a permetre que els altres s’aprofitin de nosaltres), no a llegir per llegir, i que llegir és vàlid quan ens ajuda a això, a entendre més bé els altres. Llegir pot ser un refugi i un camí d’aprenentatge, però no pot substituir el contacte humà.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Veu futbolaire

Si heu anat seguint la meva secció Veu futbolaire, segurament us heu endut la impressió que segueixo més als periodistes esportius parlant de futbol que no pas els partits de futbol en si mateixos. És una impressió encertada.

A mi els partits de futbol no m’interessen gens ni mica. La primera i darrera vegada que em vaig asseure a mirar un partit del barça per la tele, el barça va perdre; era la final d’Atenes i vaig pensar que el futbol per la tele era un rotllo. Llavors vaig estar unes temporades que no ho vaig seguir i a la primera temporada de Rijkaart vaig començar a escoltar en Puyal, sense veure els partits per la tele. Més que res, jo sempre he escoltat molt la ràdio i m’interessava la radiació que feia en Puyal, no el partit en si. (Les radiacions de partits de futbol són del milloret que fan a la ràdio, perquè són en directe i s’hi destinen molts més mitjans que als programes de cultura. Són l’espectacle radiofònic per excel·lència. -I no només les d'en Puyal, sinó les de totes les emissores.-) O sigui que el futbol ni em fu ni em fa, però m’agrada que guanyi el barça. Ara, ja dic des d’ara que també tinc simpatia per l’espanyol i, en general, per tots els equips petits. I m'agradaria que fos possible que guanyés la lliga un equip petit...

Però el que m’agrada realment de la ràdio són les tertúlies esportives. Sentir parlar de futbol. El que m’agrada és observar la bèstia primitiva en què ens convertim tots quan parlem de futbol. Sentint com parlen aquesta pesta de periodistes esportius a les tertúlies radiofòniques et fas una idea de com és la “naturalesa humana”... el ventatgisme, la manipulació, la demagògia... la capacitat de predir el passat... el fanatisme, la visceralitat, la prepotència... fins i tot la capacitat d’abstracció per explicar un partit de futbol com si fos una partida d’escacs... com el futbol serveix per descarregar frustracions personals... 

O sigui que el que m’agrada no és el futbol en si mateix, sinó observar el fenómen social que envolta el futbol. El futbol fa sortir la part primitiva que tots portem dins, i m’agrada observar aquesta part primitiva. Per mi l’espectacle no és el partit en sí, sinó les converses sobre el partit, les reaccions dels que han vist una jugada i les indignacions viscerals i passions exacerbades que això genera. (I tenint el compte que als programes que jo escolto no son tan vulgars com ho seria una conversa de bar.) La gràcia que fa quan, fins i tot ells que miren els partits, no veuen el mateix en la mateixa jugada... Observar aquesta bèstia primitiva que canalitza el futbol, en definitiva.

dijous, 11 d’agost del 2011

Dues ocurrències

Veïna xafardera: que sou molt creients a casa teu, nena? Ahir al vespre sentia música de missa...

Clarissa: era Bach, senyora...

Veïna xafardera: què vol dir Bach? Vols dir un parent d’en Josep Maria Bachs? No sabia que tingués un parent capellà...

* * *

Estic esperant amb candeletes que vingui en Cesc i tota aquesta pesta de periodistes esportius tinguin un orgasme col·lectiu en directe i per antena... Serà digne de veure’s.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Clàssics accessibles

Què vull dir amb això que Hemingway i Scott Fitzgerald són “accessibles”. Doncs simplement que si algú que no està acostumat a llegir gaire intenta posar-s’hi amb una obra seva, té més possibilitats que li agradi que amb altres autors també considerats clàssics, però que potser són més espessos per algú que no estigui acostumat a llegir habitualment. Vol dir això que aquest autors són menors? No, perquè també tenen un nivell de lectura que pot agradar a algú que llegeixi habitualment i busqui alguna cosa més en la lectura, a part del nivell més accessible (de seguir la trama) que pot atraure a un lector no tan preparat.

Aquesta capacitat de funcionar a diversos nivells de lectura es veu molt bé en Kafka, per exemple, on hi ha lectors que es queden en la simple trama del protagonista rebutjat i les seves viscicituds i en canvi altres aconsegueixen bucejar fins a la metàfora terrible de l’experiència humana que representa.

El Vell i el mar és un llibre que pot semblar fins i tot senzill, en que tot es redueix a una simple trama graciosa, i això pot atreure a una mena de lectors que ho entenen de seguida, però en canvi pot ser llegit com un text mític i fins i tot místic... O El gran Gatsby, que té un tercer nivell de lectura molt refinat sobre com ens veiem els uns als altres i en canvi hi ha qui es queda en l’incident del crim, o, ja a un nivell més elevat, amb la idealització de la derrota que representa.

També hi ha una altra manera de llegir aquest llibres, que es com a escriptor, sent conscient dels recursos estilístics que utilitzen els seus autors, de l’estructura i de les metàfores que fan servir, de la netedat de les seves frases, i que permet admirar-los realment.

Ara, estic segura que si aquest dos escriptors són utilitzats com a exemple en el llibre de què parlava al post anterior és perquè d’alguna manera representen allò que sembla que tot bon escriptor actual hauria de ser capaç de fer d’una manera senzilla... Encara que a la realitat no sigui així, i escriure amb la senzillesa que ho fan aquest autors sigui molt difícil.

A més, també són de les “darreres incorporacions” a la llista dels clàssics i això els fa més propers i fàcils de llegir per un lector d’avui en dia (vull dir que en comparació amb els clàssics medievals o decimonónics pot semblar que són una altra mena de clàssics, uns clàssics que s’entenen, i com que s’entenen hi ha qui li pot semblar que no són tan clàssics com els llibres ferragosos i difícils que no s’entenen sinó és amb molt més esforç...). Els entenem més bé perquè són d’una època més actual i el món de que parlen ens és més proper.

O sigui que el que volia dir amb això que són “accessibles” és que els llibres d’aquest autors (o alguns dels llibres d’aquest autors) fan de bon llegir per un lector actual que no estigui acostumat a llegir gaire, però que també agradaran a lectors més exigents.

Adéu a la qualitat (o no)

El professor Jordi Llovet, al seu llibre Adéu a la universitat, critica els blogs dient que entre la literatura blocaire no hi ha cap clàssic com els clàssics del segle XX, per exemple. Ell cita a Hemingway i a Scott Fitzgerald, com a exemples de literatura de qualitat (però "accessible") al nivell de la que no aconseguirien arribar avui en dia els blogs. (Jo només li preguntaria quants dels llibres que es publiquen en el nostre temps, que publiquen professionals de la literatura, arriben a aquest nivell.)

Jo crec que aquesta no és la manera bona de mirar-s’ho. Quan Hemingway i Scott Fitzgerald escrivien, potser se sabia que eren bons, però no se sabia que serien clàssics del segle XX. I estic segura que al seu temps hi havia autors de tan o més prestigi literari que ells dels que ara no se’n parla. També hi havia molts autors dolents dels no se’n parlava llavors ni se’n parla ara. (D'escriptors dolents n'hi hagut sempre.) Doncs actualment és el mateix: els autors bons d’ara, ja sigui en blog o en llibres publicats, no se sabran fins d’aquí a 50 anys. Llavors se sabrà què ha perdurat. Per tant dir que la literatura blocaire no té nivell basant-nos en que no s’ha produït cap clàssic per aquest mètode és una bestiesa, perquè la cosa no fa prou temps que rutlla i no és possible cap mena de perspectiva històrica. Si d’aquí 50 anys resulta que no perdura res de res, absolutament res, -per perdurar vull dir que es pugui llegir i que tingui sentit, que digui alguna cosa-, doncs si no perdura res del que escrivim els que escrivim blogs ara, llavors li donaré la raó al senyor Llovet en això que no hi ha nivell. Es clar que d'aquí 50 anys tots calbs...

Jo hi veig molta qualitat, als blogs. Com a mínim textos que m’interessen. Es clar que la qualitat és més en el gènere de no-ficció diarístic, de gent que explica sincerament les seves vivències amb tota la força del seu moment històric i interessos actuals, que no pas en grans obres de ficció o assajos molt pensats, però tot arribarà... Però per això encara tenim els llibres.

dilluns, 8 d’agost del 2011

L’hora de la xocolata

Resulta que ens agrada molt la xocolata, no ens en podem estar, i de tan en tan ens n’enviem una tauleta sencera coll avall i llavors ens sentim culpables...

Solució: crear a la nostra vida “l’hora de la xocolata”, aquell moment especial del dia en que, sols o en companyia, ho parem tot un moment per gaudir de dues preses de xocolata –no en calen més-; fent-ho cada dia a la mateixa hora, un moment especial que ens haguem reservat, evitarem caure en temptacions “majors” i sentir-nos culpables indiscriminadament. I gaudirem autènticament de la xocolata.

Encara que jo mai m’he sentit culpable per menjar-me una tauleta tota sencera, i sentir-se culpable per menjar xocolata em sembla una bestiesa.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Aixecar el vesper

Una vegada, algú que moderava un grup de correu internacional em va dir, que, per Internet, si no es volien tenir polèmiques, sobretot entre gent de països diferents, hi havia tres temes que s’havien d’evitar: el futbol, la política i la religió.”

Això ho vaig escriure jo el 24 de gener de 2009. Pressumptuosament m’atrevia a dir que de política i de religió no m’interessava parlar-ne, però que de futbol en continuaria parlant perquè em semblava un tema inofensiu.

L’altre dia vaig sentir això per la ràdio:

“En el món del futbol hi veig uns odis que no veig en altres àmbits aparentment més importants; uns odis que no veig ni en la política, ni en les finances, per exemple.”

(tertulià radiofònic)

Ostres... i si la persona que em va dir això d’aquests tres temes “prohibits” (futbol inclòs) tenia raó?

dissabte, 6 d’agost del 2011

Vacances forçades

Buenu, tants dies sense poder publicar el blog... Ja em sap greu, tenia un problema tècnic, no és pas que estigués de vacances ni res d'això. Ara, sé que molts de vosaltres sí que ho sou, de vacances...

Aquest cinc dies ha estat com si algú amb qui hagués estat parlant cada dia m’hagués abandonat. Ja m’ha passat diverses vegades a la meva vida, això, al final he après a trampejar-ho, però em pensava que el blog precisament mai m’abandonaria. (I el cas és que he patit més en sentir-me “abandonada” pel blog, que per algunes persones de carn i ós... No sé si això diu gaire a favor meu... Ara, sempre sap greu, això...) I és que m’adono que el blog, més que per ser una part de la meva obra literària, és important per mi com tenir algú amb qui xerrar... o fins i tot més important que això... (O sigui que si alguna vegada dic alguna bestiesa, és perquè per mi això és com una conversa informal amb una persona amiga, no res solemne o important o que em pugui conduir a assumir responsabilitats.) Fins i tot sóc conscient que al blog he dit coses que potser no les diria a gaire gent del meu voltant...

Quan no existia això dels blogs podia dir perfectament que escrivia per mi mateixa, que no era necessari que algú s’ho llegís (tot i que havia intentat que algú s’ho llegís, algunes vegades). Però un cop he provat això del blog, això de la publicació instantània... Seria dir una mentida dir que podria tornar a quan això no existia i ningú podia llegir els meus escrits... Publicar intantàniament m’ha enganxat moltíssim, i si hi hagués de renunciar hi patiria, he patit aquests dies...

Buenu, doncs res, “a l’atac” altra vegada!