Sense la llengua fora

Aquest Tour va passar dues vegades: el ciclista arriba dalt del port després d’un ascensió èpica guanyant l’etapa i deixant-los tots amb la llengua fora rera seu, i quan arriba dalt està fresc com una rosa, ple d’energia i d’eufòria per haver guanyat, tant que sembla capaç de començar a pujar una altra muntanya en aquell mateix moment. Això, en comptes d’arrossegar-se pels terres de cansament després de l’esforç d’haver guanyat l’etapa, que és el que seria lògic. Després del que han fet els ciclistes haurien d’estar esgotats, y en canvi en aquests dos casos va ser evident que els sobrava energia... Aviam, senyors ciclistes, facin el favor de fer cara de cansats quan guanyen épicament una etapa, que ja prou convida el ciclisme per si mateix a pensar malament, com perquè vostès es dediquin a fer saltets després d’una prova tant dura...