Les vegades que he intentat suïcidar-me, quan em vaig prendre les pastilles i quan em vaig tirar al tren, m’he sentit a dir de tot per part dels metges i personal hospitalari que m’ha atès: algunes vegades representava que jo no ho havia de sentir, però altres m’ho han dit directament a la cara. Burra, imbècil, estúpida, subnormal, això no es fa... Sembla que quan intentes suïcidar-te i no te’n surts i a més això et deixa seqüeles l’únic que se li acudeix a la gent normal que no et coneix i “que mai ho farien” és que ets estúpida... Mai ningú es va asseure al meu costat per dir-me: “Deus estar patint molt que hagis fet això, no?” Ningú ha vist el patiment ni l’ha comprés. Només han vist el fet, i, com que ells amb la vida que tenen no ho farien ni entenen que algú ho faci, es creuen amb el dret a pensar-se que sóc estúpida.
A mi només m’agradaria dir-los una cosa, a tots aquests medicinets i infermerets tan savis: si haguessin patit ni tan sols la meitat del que jo he patit, no tan sols em donarien la raó, sinó que s’haguessin tirat amb mi, o com a mínim m’haguessin empès ells mateixos. Què saben ells?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada