Per llegir i comprendre el meu blog, sobretot els posts més depriments, s’haurien de tenir en compte tres coses:
1 que tinc tendència dramatitzar.
2 que, abans de jutjar res, s’hauria de poder sentir la versió de l’altra part.
3 que, per la mateixa naturalesa de la meva malaltia, tinc tendència a pensar-me que ningú m’estima de debò. Cosa que jo crec que és veritat, però que segons els metges no és així (ja sabeu com són els metges).
És a dir, que sempre veig les coses més negres del que són, i que una persona que hagués patit el mateix amb unes reaccions normals no viuria el mateix mal ni amb la meitat de patiment amb que jo el visc. Si fos “normal” i em pogués expressar normalment, els altres no em farien pas patir tant, fent-me el mateix. O sigui que la culpa del meu patiment no és dels altres, sinó que és meva per no ser normal i ser massa vulnerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada