dimarts, 31 de maig del 2011

Llista d'escriptores

Safó de Lesbos
Murasaki Shikibu
Hildegar von Bingen
Maria de França
Comtessa de Dia
Marguerite Porete
Cristina de Pizán
Santa Teresa de Jesús
Loise Laabé
Madame de LaFayete
Jane Austen
Charlotte Brontë
Emily Brontë
Elisabeth Gaskell
George Eliot (Mary Anne Evans)
Emily Dickinson
Virginia Woolf
Rosalia de Castro
Anna Akhmàtova
Marina Tsvetàieva
Unica Zürn
Else Lasker-Schüler
Ingeborg Bachmann
Anna Frank
Renée Vivien
Régine Pernoud
Frances A. Yates
Wendy Doniger
Irène Némirovsky
Simone de Bauvoir
Sophia de Mello Breyner Andresen
Isak Dinesen (Karen Blixen)
Victor Català (Caterina Albert)
Mercè Rodoreda
Clementina Arderiu
Edith Wharton
Dorothy Parker
Katherine Anne Porter
Mary McCarthy
Marianne Moore
Anne Sexton
Silvia Plath
Sor Juana Inés de la Cruz
Delmira Agustini
Alfonsina Storni
Alejandra Pizarnik
Idea Vilariño
Carmen Laforet
Ana María Matute
Carmen Martín Gaite
Soledad Puèrtolas
Carme Riera
Maria Barbal
Maria-Mercè Marçal
María Zambrano
Hannah Arendt


Alice Munro
Toni Morrison
Wislawa Szymworska
Doris Lessing
Clarice Lispector
Elfride Jelinek
Herta Müller
Svetlana Alexievich
Carson McCullers
Harper Lee
Anaïs Nin
Djuna Barnes
Fraçoise Sagan
Iris Murdock
Alice Walker
Erica Jong
Margaret Atwood
Carol Joyce Oates
Carol Shields
Amelie Nothomb
Adrienne Rich
Goliarda Sapieza
Nina Berberova
Valentine Penrose
Katherine Mansfield
Janet Frame

Margaret Mitchell
Daphne du Maurier
Mary Renault
Rosamunde Pilcher
Susanna Tamaro
Isabel Allende
Donna Tart
Danielle Steel
Corín Tellado
Barbara Garland
Judith Kranz
V.C. Andrews
Victoria Holt
Barbara Taylor Bradford
Stephenie Meyer

Mary Higgins Clark
Donna Leon
Patricia Cornwell
P.D. James
Patricia Highsmith
Agatha Christie

Mercè Company
Maria Gripe

Enid Blyton
J.K. Rowling




dilluns, 30 de maig del 2011

Els perills d’estudiar per plaer

Quan anava a l’escola i a l’institut havia estat estudiant anglès,  i a més havia anat a classes particulars d’anglès, però com una assignatura més que m’agradava i on treure bones notes, no com a res especial ni que penses que havia de servir per alguna cosa.

En la nostra època hi havia entre els estudiants la creença que el que estudiàvem no servia per res, i es veia “l’adquisició de coneixements” com un mal menor per aconseguir un títol, però el contingut del que estudiàvem era unànimament menyspreat com “un rotllo”. (Per això érem tan menyspreats els que semblava que el contingut del que ens explicàvem ens interessava mínimament i trèiem bones notes. La gent “normal” mirava per sobre l’espatlla aquesta mena de coses i ens veien com unes rates sabies.) I és per això que tinc companys de classe d’aquella època que tenen la gran carrera  o el gran master i que continuen menyspreant el fet d’estudiar i els coneixements obtinguts. Només els ha interessat aconseguir el títol. Cosa que per altra banda té la seva lògica si és té en compte que és amb el títol amb el que et guanyes la vida, no amb els coneixements tot sols, tot i que és evident que tenir el títol implica –o hauria d’implicar- tenir els coneixements, encara que no hagis fruit en la seva adquisició.

Doncs un dia la professora d’anglès de l’institut ens va donar a classe la lletra d’una cançó de Roxette perquè la traduíssim. Amb molta sorpresa em vaig adonar que els meus coneixements d’anglès (allò que havia estat estudiant pel plaer d’estudiar i que no sabia perquè servia) m’arribaven per entendre la lletra d’aquella cançó escrita, i un cop llegida la cançó escrita, m’arribaven fins i tot per entendre la lletra de la cançó cantada, cosa que mai de la vida se m’hagués acudit que podia se capaç de fer. Fou aquell un dia especial a la meva vida, en el que em vaig adonar que això dels idiomes podia servir per alguna cosa pràctica en el meu món particular. A mi sempre m’ha agradat molt la poesia, i la cançó popular anglosaxona (el pop) no és més que una derivació de la seva gran tradició poètica, o sigui que la capacitat de llegir poemes en llengua anglesa no és una cosa que em semblés gens ni mica menyspreable. També s’ha de dir que els Roxette eren de llengua materna sueca i que feien servir l’anglès com a llengua franca, i que a la meva vida m’he trobat a vegades gent d’altres països que feien servir l’anglès com a llengua franca i els he entès perfectament, i en canvi m’he trobat anglesos de debò que parlaven l’anglès de veritat i m’ha costat molt més entendre’ls. Diríem que en entendre l’anglès de debò, no només la llengua franca, encara hi estic treballant, sobretot l’anglès parlat, que una cosa és llegir en anglès i l’altra molt diferent entendre’ls quan parlen.

La “titul·litis” arriba fins al punt que una vegada una persona va trucar a la radio per queixar-se que estava de baixa per una malaltia incurable, i que, cobrant de la baixa, no es podia matricular a la universitat, i estava desesperat perquè ell volia passar els darrers mesos de la seva vida estudiant, cosa que sempre havia volgut fer i mai havia pogut fer. Jo em pregunto, què li impedia a aquella persona comprar-se quatre llibres i posar-se a estudiar pel seu compte? O fins i tot, anar com a oient a les classes? No es va adonar que si no es tractava de treure’s cap títol sí que podia estudiar? Al lloc on anava no li havia de fer cap falta, el títol... Aquella persona encara no s’havia adonat que una cosa són els coneixements, i l’altra molt diferent és el títol. Ara, també entenc que hi ha coses que és difícil aprendre-les sense un professor, per més llibres que llegeixis. I que tu mai t’exigiràs a tu mateix tant com et pot exigir un exàmen. Però si el que li hagués interessat fos aprendre, només, i no el títol, em sembla que s’ho hagués pogut combinar...

Jo mai hagués arribat a entendre aquella cançó de Roxette, cosa que em va sorprendre saber fer i em va omplir d’alegria, si hagués pensat que estudiar l’anglès era “un rotllo” i ho hagués fet per obligació, encara que fins llavors no em constés que estudiar l’anglès servís per gran cosa (era molt jove).

El que vull dir és que, si a algú el que l’interessa és adquirir coneixements, encara que sigui només com a hobby, té tots els llibres del món esperant-lo. Només li cal informar-se una mica sobre què ha de llegir per saber coses del tema pel que s’interessa. -I avui en dia gràcies a internet ho té molt més fàcil-. D’acord que un bon professor és insubstituïble, però sempre s’ho pot fer venir bé per parlar amb gent que sàpiguen coses sobre el tema, encara que no hi hagi un títol pel mig. Una bona conversa ensenya més que una carretada de llibres, però si no hi ha possibilitat de tenir res més una carretada de llibres també fa el fet. Una carretada dels llibres adeqüats, evidentment. I, si no ens podem comprar els llibres, tenim la possibilitat d’anar a la biblioteca, que estan molt ben proveïdes. Tot i que hem de ser conscients que estudiant per aquest mètode mai podrem exercir professionalment d’allò com fan la gent amb el títol; mai no hem de pretendre ser metges perquè hem llegit un parell de llibres sobre la funció clorofíl·lica, no sé si m’enteneu el que vull dir. Penso que algú que es posi en això d’adquirir coneixements des de zero necessitarà més talent i intuïció per distingir sense ajuda quins són els llibres adeqüats, que no pas un cop els hagi localitzat llegir-los i comprendre’ls. Però saber trobar els nostres propis llibres sense ajuda –els que ens diran allò que de debò ens interessa saber- em sembla que també és important. Seguir un camí de lectures personal, on una lectura et porti a l’altre i on el camí et porti allà on vols anar. Al cap i a la fi, les persones que són importants a la nostra vida també les trobem sense ajuda externa.

Doncs això, a llegir que són dos dies.

(Nota secreta: els llibres “adeqüats” són els clàssics...)

diumenge, 29 de maig del 2011

Visca!

Sabeu què m’ha dit un ocellet? Que podria ser que el barça arribés a la desena copa d’europa abans que el madrid...

dissabte, 28 de maig del 2011

El partit del segle

Sembla que cada any juguem tres o quatre “partits del segle”. Jo estic d’acord que el partit és important, però començar a parlar-ne a les nou del matí i fer programació especial durant tot el dia ho trobo exagerat, més quan sembla que no tinguin en compte que es pot perdre. A més, aquest programes futbolístics especials acostumen a ser molt i molt repetitius. A mi m’agrada la repetició, però la repetició de coses que val la pena ser repetides, no sargir la llista de tòpics una vegada i una altra. Dies així la programació radiofònica és el carro del peix, esgoten les obvietats i s’aprofiten de la bona fe de la gent il·lusionada per farcir la graella de prepotència i bestieses. Una cosa és estar contenta perquè el barça juga un partit tan important, i jo ho estic, però l’altra és exagerar, i res no m’agradaria més avui que poder sentir la programació normal de cada dissabte, encara que els traspués la il·lusió pel partit. I en canvi, avui, posi l’emissora que posi, menjaré “prèvia” fins que me n’afarti. O això, o apagar la radio fins a l’hora del partit. Ara em fan dubtar. Ara, encara que els programes futbolístics especials siguin dolents com un mal de queixal, ja entenc que també és bonic compartir l’entusiasme amb els altres durant tot el dia, sobretot si no pots ser allà.

divendres, 27 de maig del 2011

Drama domèstic regular

Potser us preguntareu en què consisteix aquest famós drama de què us parlo... Dons es tracta de la meva mare, que pateix brots psicòtics regulars i que no es vol medicar. Periòdicament, la meva mare es posa a cridar i a plorar, a dir que la van expulsar com un gos d’anar a comprar a la botiga del barri (quan en realitat sempre han estat molt amables), a queixar-se que els veïns ens odien, a retreure amants imaginaries al meu pare i a dir que ell  i els veïns “la volen fer fora de casa”. Això ho fa des que jo tenia cinc anys. Aquest energia psicòtica va arribar al seu màxim apogeu quan jo en tenia quinze, d’anys, i llavors sí que m’ho vaig passar realment malament vivint cada dia sota una pluja de plors i crits i desesperació continua de la que mai em vaig atrevir a parlar amb ningú. Llavors el meu avi (el pare del meu pare) vivia amb nosaltres i la meva mare el va avorrir, i les queixes per haver de fer-se càrrec del meu avi s’afegien al repertori de crits i plors, malgrat que llavors amb el meu avi, quan ella estava bé, tenien grans converses i que quan ell es va posar malalt abans de morir el va cuidar fins al final. Quan es va morir el meu avi, llavors jo tenia vint anys, va semblar que els crits es calmaven, i em passat uns deu anys bons, en què si abans esclatava cada setmana ara ho feia un cop cada tres mesos i prou. Però la meva mare (que té la mentalitat d’una nena petita) s’ha fet gran i ha de venir una persona a ajudar-la. Doncs bé, des que ve aquesta persona se li ha ficat al cap que aquesta persona ve en nom dels veïns del barri a avaluar si ella ho fa bé com a mestressa de casa, i que si aquesta persona i els veïns  veuen que ella no ho fa bé, la trauran de casa. Paranoia que és bastant ridícula i mancada de lògica, perquè la meva mare gairebé no es pot moure i gran part de la feina de la casa ja fa temps que ens la repartim entre els altres. Des que ve aquesta persona, amb la qual quan hi és presencialment són grans amigues i tenen grans converses, ha tornat el brot psicòtic regular, els crits i plors a tota hora i les paranoies de tota mena respecte a que ningú l’estima i que el meu pare i els veïns del barri la faran treure de casa. Mai no hi ha hagut violència física, tot i que sé que fa anys alguns veïns feien còrrer que sí.

No és el mateix una malaltia mental dels pares als quinze anys que als trenta-cinc, i ara sóc capaç de relativitzar-ho molt més que abans. M’hagués agradat que quan tenia quinze anys algú m’hagués ajudat. Ara ja no ve d’aquí, i he après a afrontar-ho sola, tot i que de vegades se’m fa una muntanya. Les agressions psicològiques poden acabar sent molt pitjors que les agressions físiques, perquè les seqüeles són invisibles.

Als meus primers quaderns, la frase que més repetia era “no vull acabar com al meva mare”, és a dir, no vull acabar fent patir a la meva família, encara que sigui sense una intenció manifesta de fer mal i per culpa d’una malaltia. L’única manera que he trobat de no fer patir a una família és no tenir cap família. Jo crec fermament que  els malalts mentals no s’haurien de casar ni tenir fills, no perquè ho digui la llei que no es poden casar, sinó perquè ells mateixos vegin que és millor no fer-ho.

La cosa que més aprecio en aquesta vida és la pau domèstica.

dijous, 26 de maig del 2011

L’autèntica cara de la tristesa

Em sembla que ja porto massa dies de seriositat supina i que hauria de dir alguna cosa divertida per aixecar els ànims. Però, per alguna raó, m’adono que he perdut la meva ironia. O l’he perdut, o s’ha amagat des de fa una bona temporada, com els ulls del Guadiana. M’adono que només escric que drames. Fou l’Anicet qui em digué que era feixuc estar al meu costat precisament per aquesta manca d’alegria. Segurament aquesta és la raó per la que no tinc més amics, no sé “divertir-me”, en canvi de moments dolents n’hi ha molts. És difícil trobar algú pels moments dolents, i si els moments dolents són majoria... doncs estar al meu costat espanta a les pedres.

Malgrat això, el que tinc clar que és més important acceptar-se a una mateixa amb els defectes que es puguin tenir que intentar impostar una manera de ser “alegre” per complaure als altres. Ja hi ha massa gent al món que porta la falsa màscara de l’alegria. Tot i que si l’Anicet s’estima més aquesta mena de noies jo no hi hauria de tenir res a dir. Entenc que la meva vida és un drama que espantaria a qualsevol, i només algú que m’estimi de debò voldria compartir aquest drama amb mi. I si jo estimés algú de debò no voldria que compartís aquest drama amb mi. No es tracta de trobar una parella per fer-lo o fer-la patir.

O sigui que res, si estar al meu costat és feixuc i sembla un drama és perquè la meva vida és un drama. I si algú no vol compartir això és una cosa que puc entendre, però no pretendré una alegria que no em brolla naturalment per estar amb algú. Jo estic bé sola amb mi mateixa i amb la meva escriptura, els  meus llibres i la meva ràdio, i quan em dedico a les meves coses m’ho passo la mar de bé. Si a mi me complau la meva manera de ser, per què m’haig de preocupar per si complau als altres?

dimecres, 25 de maig del 2011

Realització


Si un treballador només rep diners a canvi de la seva feina, no està ben pagat.”

Walden
Henry David Thoreau

dimarts, 24 de maig del 2011

Revolució particular

La meva manera particular de fer la revolució ha estat plegar de mirar la tele (des de l’any 2006 en que vaig començar a fer el blog...). Plegar de mirar la tele és una de les millors coses que m’ha passat, algun dia explicaré perquè.

Pastoreig

La tele és el pastor que ens pastura...

La famosa caixa tonta

La televisió no és la caixa tonta; la televisió és la caixa intel·ligent per a la direcció de tontos...”

Fabián Ortiz

dilluns, 23 de maig del 2011

Èpica medieval

Fa cosa d’un parell de mesos vaig acabar de llegir el Cantar de los nibelungos. Es tracta d’un cantar de gesta medieval germànic, un dels més bonics que es conserven i un dels que més es pot fruir llegint-lo avui en dia.

(També s’ha d’aclarir que aquest Cantar de los nibelungos no té res a veure més que en el nom, en el nom d’alguns personatges i algunes escenes anecdòtiques –com la de l’or enfonsat al riu-, amb tota la història que es va inventar Wagner per la seva Tetralogia L’anell del nibelung, i que no queda clar d’on la va treure.)

Doncs vaig començar a llegir el Cantar de los nibelungos perquè em vaig trobar, remenant uns papers per casa, uns apunts de la classe de literatura de segon de BUP, i allí hi havia uns extractes del Cantar de los nibelungos, concretament centrats en el personatge de Krimilda. Quina dona més terrible! Això em va encendre la curiositat i em vaig comprar el llibre i em vaig decidir a llegir-lo tot. No anava tan equivocada amb la primera impressió que m’havia fet la tal Krimilda. Quina dona! Aquell que va escriure que “la dona és el diable” ho va fer pensat en algú com Krimilda?

La història es divideix en dues parts. La primera és el Cantar de Sigfrid, en que es narra com Sigfrid es guanya el dret de casar-se amb Krimilda, com són molt feliços,  i com dues indiscrecions d’ella el porten a trobar-se més aviat del que voldria amb els seu destí. De fet, en tal i com estan descrites les gestes de Sigfrid en la darrera part d’aquesta primera part ja es veu que aquest personatge lleparà. Fa tantes gestes i ho fa tot tan bé que ja es veu a venir que algú tan perfecte no és d’aquest món i aviat aterrarà a l’altre... I com que fa tanta ràbia algú que ho faci tot tan i tan bé, al lector no li sap tan greu que li passi el que li passa. És un curiós exemple de psicologia inversa o compensació premonitòria. (Vull dir que el narrador intenta compensar a Sigfrid d’un destí imperfecte fent-lo perfecte.)

La segona part és la Venjança de Krimilda, en que es narren les vicissituds que passen una Krimilda obsessionada i l’assassí del que ara s’ha convertit en el seu primer marit fins que la primera aconsegueix venjar-se del segon. El tal Hagen passa tota mena d’aventures, ficant-se ell mateix a la gola del llop, cosa que no acabo d’entendre tot i que des d’un punt de vista de vassallatge medieval potser sí que es pot entendre, i es veu immers en un cruent episodi de canibalisme que ja voldrien molts d’aquest llibres de terror gòtic que estan de moda ara. Aquesta és una de les parts del llibre que més m’ha impressionat i la que més fàstic m’ha fet.

Al final, “mi señor Teodorico”, que pel que es veu el narrador és vassall seu, ho ve a solucionar tot. El que no s’entén es que si en Teodorico estava al servei de Sigfrid i Hagen venç a Sigfrid, com pot vèncer Teodorico a Hagen si no havia pogut amb Sigfrid? Això és com si el barça perd davant el valència i el madrid guanya al valència... no es deduiria d’això que el madrid hauria de guanyar al barça? I en canvi el barça guanya. De fet, no acabo d’entendre per què “mi señor Teodorico” es posa la servei de Krimilda, quan sembla que per lògica hauria d’estar agraït a Hagen perquè l’ha alliberat del seu vassallatge a Sigfrid... o és que el vassallatge continua un cop mort Sigfrid? Deu ser cosa de la lògica dels vassallatges medievals, però jo no ho entenc. Tampoc entenc per què un personatge que al començament semblava secundari es fa tan important. Puc entendre el poder que tenia Sigfrid sobre ell, però no per què és fa instrument de la venjança de Krimilda, a no ser que ell també estigui dolgut per la mort de Sigfrid i també es vulgui venjar de Hagen, però això no em lliga pas gaire perquè més aviat semblava que era vassall de Sigfrid a disgust...

Les dues parts, encara que continuïn i es puguin llegir com un tot, tenen estils diferents i semblen escrites per dos vassalls diferents de “mi señor Teodorico”, es a dir, que sembla que hi hagi dos autors diferents, l’un refinat i atent als detalls, les formes socials, les aventures, la pau i l’or, el de la primera part,  i l’altre, bast, bestiota i delectant-se en la batalla i les escenes cruentes, el de la segona, tot i que l’escena amb la ondina no és res de tot això. Haig de dir que jo vaig estar literalment embruixada per la primera part, i que la segona segons com se’m va fer un pèl pesada, tant morts i tanta batalla; al final només continúes llegint per saber com acabarà.

En tot cas, un llibre amb una gran quantitat “d’acció” novel·lesca que recomanaria a tots aquells lectors de llibres d’èpica que passa a móns imaginaris que estan de moda ara. Això és èpica de debò, crua i truculenta, allò altre és aigua de camamilla... Un llibre molt recomanable que no sé si he entès del tot.

diumenge, 22 de maig del 2011

Intercanvi

Diu que s’ha d’estimar sense esperar res a canvi... Jo ja estaria d’acord a estimar als altres sense esperar res a canvi... però... per què els altres no m’estimen a mi sense esperar res a canvi? El que he après, en canvi, és que tot té el seu preu, inclòs el que t’estimin; encara que sigui un preu no pecuniari.

dissabte, 21 de maig del 2011

Orientació vocacional

Ens hauríem de preguntar: què ens faria llevar de bon matí d’un salt impacients per començar el dia?

divendres, 20 de maig del 2011

La (primitiva) llei de la tribu

O ets normal, i un més a l’hora d’agredir, o ets agredit.

dimecres, 18 de maig del 2011

Escoltar bé la música

He acabat el llibre Sobre la bellesa musical, d’Eduard Hanslick. És un llibre que diu que la missió de la música no és transmetre sentiments, sinó que no se’n pot esperar res més que el gaudi estrictament musical. Això és una cosa que jo sempre havia sospitat, encara que no ho hauria verbalitzat mai tan bé.

Per exemple, una vegada per Catalunya Música van posar unes simfonies de Mendelssohn i can dir que representaven “les boires d’Escòcia”. Jo, m’ho mirés com m’ho mirés, en aquella música no aconseguia veure-hi “les boires d’Escòcia”, i em pensava que estava incapacitada per fruir de la música. Aquest llibre em ve a confirmar que jo tenia raó: allò era simplement música, no eren “les boires d’Escòcia”...

Un altre exemple, aquest en la meva escriptura, és en la “novel·la curta” Una veu en la fosca, publicada a l’Herba de paraules, en què faig parlar a la protagonista de la seva manera de sentir música. Curiosament ella descriu la manera d’escoltar música “patològica” (de pathos) de la que tan i tan bé ens parla el llibre de Hanslick, i que és la meva, perquè els meus coneixements musicals no arriben més enllà, però quan vaig escriure això ja era conscient que existia l’altra manera, al bona, d’escolar música.

Un tercer exemple són les paraules que vaig escriure per A love supreme, l’àlbum de Coltrane. Acabava el post dient que allò era simplement música per gaudir-la,  que era incapaç de dir-ne res més, perquè no es pot dir res més de la música. Això em va valer un comentari negatiu del curset d’escriptura de professors universitaris on vaig presentar aquell text. I això que no es pot dir res de la música és precisament la tesi que propugna aquest llibre.

Després d’això arribo a la conclusió algú ja m’havia d’haver parlat del contingut d’aquest llibre, i se m’havia quedat gravat, encara que jo no me’n recordés, i oficialment no sabés que existia. Dubto si fou un professor meu de quan anava a l’institut que estava molt il·lustrat o si en vaig sentir a parlar per Catalunya Música, però el meu inconscient sabia que existia el que diu aquest llibre encara que no sapigués conscientment qui era Eduard Hanslick ni que havia escrit Sobre la bellesa musical. No s’han de buscar missatges programàtics a la música, sobretot a la de més qualitat. La música és música, simplement música i només música. Tan senzill com això.

Un llibre imprescindible si no voleu limitar-vos sentir, i voleu aprendre a escoltar.

(Em quedo amb el dubte de què pensaria Hanslick si visqués ara i poses un dia una ràdio fórmula... Segur que es tornaria a morir de l’espant...)

dimarts, 17 de maig del 2011

Només una mostra del bo i millor

A la ràdio sempre acostumen a entrevistar a gent que ha triomfat. Tenien un objectiu i l’han aconseguit. Potser no són milionaris, però sí a gent que es guanyen bé la vida fent el que els agrada. En canvi, molt poques vegades fan una entrevista d’una hora a gent que volien una cosa i s’han hagut de conformar amb una altra, generalment d’inferior qualitat, o gent a qui un fracàs els hagi dut a aconseguit una cosa millor que la que volien en un principi, i que també estan conformats. Normalment tots els que entrevisten extensament volien una cosa i l’han aconseguit a la primera, sense desviar-se del seu objectiu.

Així com diuen que als Estats Units un bon curriculum comença amb  un fracàs, aquí sembla que aquells qui hem fracassat ens hàgim d’amagar, no es valora el fracàs com a impulsor ni el fracàs com a conformador.

Es a dir, que a la ràdio només entrevisten a la minoria que els van bé els coses, però a la gran majoria de gent que “van tirant” no els entrevisten mai, o si ho fan és per fer sensacionalisme amb els seves desgràcies, no es tracta mai d’entrevistes serioses. Trobaria a faltar més entrevistes serioses amb persones del carrer que no són ningú n’hi han fet res d’extraordinari, però que estan conformats amb el seu destí, o que persones a qui fracassar els ha dut aconseguir el seu destí, o el testimoni de gent potser han tingut algú problema greu i no se n’han sortit, però tractant la noticia amb respecte, sense fer espectacle de les seves desgracies. Alguna cosa que representés el batec de la gent real i no només el batec dels triomfadors, y que al mateix temps no es recreés en les desgracies alienes. Així com tots sobreentenem que als savis se’ls ha d’escoltar amb respecte, també m’agradaria que es fes el mateix amb gent que no han tingut oportunitat de saber tant, i que es mostres com són realment les persones, no només les que triomfen intel·lectualment.

I fins i tot entre els que triomfen s’acostumen a limitar als que triomfen fent coses ben vistes. Per exemple, hi ha gran quantitat d’empresaris explotadors al nostre país. Con és que a la ràdio mai han entrevistat a un empresari explotador? Per què no  entrevisten sincerament a un lampista a un professor de secundaria? O a una infermera o a una mestressa de casa? Per què no un d’aquest camells que diu que n'hi ha un a cada illa de cases de la ciutat?

El mon tal i com és quan surts al carrer és una mica diferent de com es presenta a la ràdio, essent com és la ràdio el mitjà de comunicació més proper a la gent i essent com és el nostre país un país radiofònicament avançat.

L’altre dia vaig dir que buscava a la ràdio unes converses cultes que no podia tenir a la vida real i que ara digui que haurien d’entrevistar a gent del carrer que no saben coses pot sembla una contradicció. Encara que ho sembli, no ho és. El principal valor que tenen aquestes converses que tant m’agrada escoltar per la radio (en diversos programes) és que són sinceres, l’entrevistador extreu del convidat la seva veritat, que acostuma a ser intel·lectualment sucosa; però jo crec que si es pogués extreure la veritat d’una persona qualsevol, encara que no fos intel·lectualment brillant, la cosa també podria tenir molt de valor, més encara quan, sense la capa intel·lectual,  es podrien tractar les parts més fosques i generalment amagades del ser humà, les parts que mai brillen enlloc, o potser només als bons llibres...

dilluns, 16 de maig del 2011

Confusió

No us passa? Quan vaig al banc em costa recordar que són ells els que treballen per mi, i no jo la que treballo per ells...



dissabte, 14 de maig del 2011

La contradicció de la crítica

Un poeta fa una conferència i, al començament, diu molt encertadament que la crítica actual està constituïda només per crítics a sou de les editorials, que serveix uns interessos comercials i que està destinada a ser simple propaganda del llibre criticat. Continua la conferència, i, cap al final, el mateix poeta en la mateixa conferència diu: “la crítica ha dit de la meva poesia...” (?) Com que “la crítica ha dit”? Com quedem? No diu ell mateix que la crítica de llibres és simple propaganda? Des de quan la propaganda té autoritat literària per jutjar de debò un llibre?

En la mateixa conferència el poeta desautoritza la crítica com a propaganda i es mostra dependent del seu veredicte com a font d’autoritat.

Trobo que abans de fer una conferència el poeta s’hauria d’aclarir una mica les idees. Però també m’adono que aquesta és una contradicció que per desgràcia habita al cap de molts escriptors contemporanis... o sigui que essent contradictori està dient una gran veritat sobre el  que és la crítica de llibres avui en dia: una cosa que es bàsicament propaganda al servei d’una interessos que s’acostuma a citar com a font d’autoritat. Ara el que mancaria estudiar és si per aquest sistema els bons llibres aconsegueixen bones crítiques i tot està en el lloc que li correspon per la seva qualitat literària, o no.

dijous, 12 de maig del 2011

Guia de lectura

Per llegir i comprendre el meu blog, sobretot els posts més depriments, s’haurien de tenir en compte tres coses:

1 que tinc tendència dramatitzar.

2 que, abans de jutjar res, s’hauria de poder sentir la versió de l’altra part.

3 que, per la mateixa naturalesa de la meva malaltia, tinc tendència a pensar-me que ningú m’estima de debò. Cosa que jo crec que és veritat, però que segons els metges no és així (ja sabeu com són els metges).

És a dir, que sempre veig les coses més negres del que són, i que una persona que hagués patit el mateix amb unes reaccions normals no viuria el mateix mal ni amb la meitat de patiment amb que jo el visc. Si fos “normal” i em pogués expressar normalment, els altres no em farien pas patir tant, fent-me el mateix. O sigui que la culpa del meu patiment no és dels altres, sinó que és meva per no ser normal i ser massa vulnerable.

dimecres, 11 de maig del 2011

Vivint la vida d’algú altre

Durant anys he tingut la sensació que les altres persones vivien vides que hauria d’haver estat vivint jo, tenien feines que jo volia tenir, vivien a llocs on jo volia viure, fruïen d’amors dels que jo volia fruir... només he estat contemplant el món des de fora, i no sabia perquè això era així, no sabia perquè jo tenia aquesta goma imaginaria que m’enredava els peus i m’impedia viure la meva vida. Ser conscient de l’autosabotatge m’ha fet adonar de moltes coses. Però és curiós perquè l’autosabotatge només ha actuat en el que es podria considerar “la vida real”, la part de guanyar-me les garrofes i de tenir amistats i amors, en canvi no ha actuat en “la vida interior”: la lectura, l’escriptura i l’escoltar música, i les altres coses que faig quan estic sola. De fet, potser perquè m’autosabotejaba en els altres àmbits, tot el meu ésser ha estat girat cap a aquesta vida interior, i si he après a escriure ha estat com a com conseqüència de no tenir res més a la vida. No he tingut res més ni a ningú més, a part de les persones que m’han estat manipulant durant tots aquest anys, que també han estat una companyia, i que per cert poden venir a disculpar-se quan vulguin. I és que algunes persones semblaven haver trobat en la meva incapcitat de reaccionar facialment si em fan mal la terra de fer pipes. Sempre havia estat una persona molt introvertida i que vivia la necessitat de relacionar-se amb el món exterior com una ferida constant, i el que em va passar i va provocar l’autosabotatge només va multiplicar immensament la meva incomoditat amb el món. Vaig anar covant el malestar dins meu.

Avui fa deu anys, vaig decidir fugir de casa.

Al cap d’una setmana ingressava al psiquiàtric. Ara que es compleixen deu anys d’allò m’adono que no he aconseguit fugir físicament, però que psicològicament he aclarit moltes coses. Però ha estat un llarg procés. I que en el fons, sí que he estat vivint la meva vida, perquè no he permès que, per molt que em fessin patir, ningú m’arrabassès el fonamental. I ha passat el temps i no tinc ni feina ni xicot ni amics, però tinc la meva vida interior, que és més del que tindran mai alguns –i algunes- immersos en carreres d’alt voltatge i saltant d’una relació a l’altra, esclaus del voler sempre més i sempre insatisfets. I orgullosos de poder fer mal als altres quan saben que ningú els ho podrà retreure. Si alguna cosa he après durant aquest temps és que, si algú em pot fer mal i sap segur que no serà descobert i que no ho haurà de pagar, me’l farà.

El món no m’agrada. La gent em fa por. Si sabés que tinc una malaltia mortal i que em queda poc temps de vida, me n’alegraria. Tot i així em pregunto amb alegria com me’n sortiré de la propera putada que em faran, con si fos un repte. O sigui que, res de plorar, agafem la torxa i calem foc al desastre... i resorgim de les cendres.

dimarts, 10 de maig del 2011

Allò que anomenem llibertat

L’home no pot ser lliure si no sap que està subjecte a la necessitat.”

La condició humana
Hannah Arendt

dilluns, 9 de maig del 2011

Manca de reflexos

Quan estudiava em va passar una cosa de la que vaig aprendre una lliçó. Un dia, tornant amb el tren, em vaig trobar un veí del carrer una mica més gran que jo que només coneixia de vista (tot i així sabia que era una persona de fiar, al cap i al fi era del meu carrer) que em va convidar  a anar al Virgin, a aquella botiga de discos que hi va haver durant un temps al centre de la ciutat. Jo sabia que la tancarien aviat (la van tancar al cap de poc) i em moria de ganes d’anar-hi, però mai se m’hagués acudit d’anar-hi sola. I vet aquí que algú que coneixia, encara que només fos de vista, i en qui podia confiar m’hi convidava. Tot primer li vaig dir que no, perquè era una invitació un pèl precipitada, però al final les ganes d’anar a la botiga de discos van poder amb mi i li  vaig dir que sí.

I hi vam anar. I vaig veure la botiga de discos, que era fantàstica i t’hi podies passar hores i hores mirant i escoltant coses, encara que no compressis res (i nosaltres aquell dia no vam comprar res). Però t’ho passaves bé encara que no compressis res. O sigui que quan vam arribar a la botiga, i com que tampoc ens coneixíem gaire, vam anar cadascú pel seu cantó a mirar la música i vam quedar per trobar-nos més tard.

Quan vam marxar aquell noi estava enfadat, molt enfadat. Primer no entenia què li passava, però al final ho vaig entendre, que no era tan difícil: ell no m’havia convidat a anar allà per veure la botiga de discos, ell el que volia era compartir una estona amb mi. I com que havia estat evident que jo havia anat a la botiga per les ganes d’anar a la botiga mateixa i no per compartir-ho amb ell, es va enfadar.

Aquell dia vaig aprendre que el més important no és el lloc on vas, sinó la persona amb qui hi vas, i si vols compartir una estona amb aquella persona o no. Ell m’havia convidat a anar a la botiga de discos i jo havia acceptat d’anar a la botiga de discos, que en tenia moltes ganes, mai em va passar pel cap que volgués res més; evidentment si se m’hagués acudit no hauria acceptat ni li hauria fet passar una mala estona, cosa que em va saber molt greu. M’hagués agradat que acabéssim amics, encara que no hagués de passar res entre nosaltres, però des d’aquell dia no m’ha tornat a dirigir la paraula. I suposo que és per culpa meva. Mai hauria d’haver acceptat només per l’egoisme d’anar allà acompanyada, encara que ho haguessin de tancar al cap de poc. Tal i com jo sospitava, aquella seria la darrera vegada que hi anès. I aquell lloc m’agradava moltíssim. Tot i així, em va fallar els reflexos.

O sigui que vaig aprendre la lliçó que no es tracta d’anar als llocs en si, ni les enormes ganes que puguis tenir d’anar-hi, sinó que el més important és amb qui hi vas i què porta a la persona amb qui hi vas a anar-hi amb tu, i si tu vols el mateix o no.

No s'ha d'anar als llocs, s'ha d'anar amb les persones.

dissabte, 7 de maig del 2011

El futbol no té memòria

Una cosa que em sembla evident des que escolto tant la radio és que les notícies no tenen memòria. Jo tinc  bona memòria: no me’n recordo de tot, però el que m’interessa em queda gravat. (Tot i que, a mesura que em faig gran, noto que la capacitat de memoritzar que tenia ha disminuït una mica... o potser és que hi ha coses que ja no m’interessen.)

Recordo que fa un parell o tres d’anys van dir que el jugador Raul del madrid tenia a casa seva una cambra hiperbàrica, un espai tancat on hi havia poc oxígen i on podia fer entrenament en alçada: com si se n’anés a escalar els Alps. Els periodistes van discutir molt si això era o no era doping, i sobretot, estaven interessats en “si es podia practicar sexe” dins la cambra hiperbàrica (no en va a majoria d’aquesta peste de periodistes esportius són homes). Doncs bé: fa cosa de tres o quatre dies, en un conegut programa esportiu, van fer venir a un metge expressament per preguntar-li com era que la carrera esportiva d’aquest jugador, en Raul del madrid, que ara juga en un equip alemany i li van molt bé les coses, ha estat tan i tan llarga. El metge va fer una explicació llargíssima, però ni ell ni els periodistes que hi havia a la conversa es recordaven de la cambra hiperbàrica. No és evident que si la carrera de Raul ha durat tant és perquè fa aquest entrenament en alçada? En comptes de preguntar-se si es pot practicar sexe o no es pot practicar sexe en una cambra hiperbàrica, el que haurien de fer és recordar-se que existeix! Ostres, és que ho van dir ells mateixos, i me’n recordo perfectament de la conyeta marinera que van fer! Doncs ja no se’n recorden, i busquen explicacions peregrines per un misteri pel que ells mateixos fa dos anys van donar la resposta.

I em direu: i com és que tu te’n recordaves d’això? Bueno, no ho digueu a ningú, però jo aquest jugadors dels madrid els trobo molt sexys, un home que sigui del madrid el trobo molt sexy. Per exemple, en Figo, cada any a l’estiu surt amb banyador a la revista: quan era del barça no m’hi fixava gaire, però des que es va passar al madrid m’agrada molt més mirar-me’l.... està boníssim. A en Raul del madrid sempre l’havia trobat molt sexy, i a més és de la meva edat. Per dir-ho d’una manera vulgar, podríem dir que un home que sigui del madrid “em posa”. Com el ja anomenat Figo. O Luis Enrique, per exemple. O la veu del periodista Antonio Romero. I jo sóc més del barça, eh? Que consti... En tot cas, no ho expliqueu gaire, que em passa això amb els homes que són del madrid, no fos cas que algun barcelonista se m’ofengués... ¡que al meu poble tots són del barça! (De totes maneres, qualsevol futbolista de qualsevol equip és un tros d’home en el sentit animal del terme, i això malgrat que jo crec que l’atractiu d’un home atractiu no es redueix a la seva “part animal”.)

Però aquesta ha estat l’anècdota picant que m’ha desviat una mica del que de debò volia dir. Això que les noticies no es recorden del que ells mateixos han dit i del que ells mateixos hi han donat importància en el passat no només passa amb la premsa esportiva, tan poc prestigiosa, i on al cap i la fi si passa tampoc té cap mena d’importància: el que és més greu és que això també passa en els temes que es consideren “seriosos”: la política, l’economia, la cultura... I és que les noticies no tenen memòria, i que si ells mateixos (vull dir els que fan les noticies) s’escoltessin i es recordessin el que han dit, no ja fa dos anys, sinó fins i tot la setmana passada, seriem tots molt més savis, i el nostre món aniria d’una altra manera...

divendres, 6 de maig del 2011

El mal que fa la premsa rosa

A la revista, una famosa cortesana deixa anar que “el luxe” és posar-se a dormir entre llençols perfumats... Per què omplen el cap a la gent senzilla amb extravagàncies que no són al seu abast? El luxe és poder posar-se a dormir cada nit amb llençols nets! (Que haguem canviat un cop la setmana o un cop cada quinze dies si som una mica hippies...) Amb això n’hi hauria d’haver ben bé prou. Estic segura que hi ha més comoditat i benestar autèntics a la llar d’una persona “pobre” que ho té tot net i ordenat que en tots els niuets d’amor encoixinats i perfumats de la cortesana més ostentosa. La gent no s’hauria de deixar rentar el cervell amb aquestes bestieses.

dijous, 5 de maig del 2011

Pors blocaires

Fent una recerca casual, vaig trobar que un dels meus blogs havia estat “nomenat” “wiki” blog. Això em va preocupar una mica. Tots sabem com ha acabat el senyor wiki... (Aquesta gent no m’ha demanat permís per fer servir els meus blogs per les seves cosetes.) Aviam si per dir les veritats em fotrè en problemes... Ja us aviso que jo no vaig d’heroïna ni de defensora de res: si per dir alguna veritat incòmoda et fiques en problemes, jo m’estimo més no dir-la. Tots sabem que la llibertat d’expressió és una fal·làcia que només ampara de debò a la gent que la fa servir per defensar el seu dret a difamar als altres amb noms i cognoms.

Estic una mica preocupada. Hi ha veritats sobre el nostre món que qualsevol pot deduir, conclusions a les que s’arriba per força si s’estira una mica el fil. Tothom qui pensi una mica pot arribar a les mateixes evidències que jo. Però potser la gent vertaderament intel·ligent –que mai es faran escriptors- ja sap per instint que no s’han de dir en públic segons què ni s’ha de fer ostentació d’haver-te adonat de segons quines coses. Quan Czeslaw Milosz va publicar La ment captiva, la rata sàvia d’en Sartre li va retreure que el ho haver estat prou “sagaç” de callar-s’ho. Però La ment captiva és un llibre que era necessari que algú l’escrivís, i que s’està tornat perillosament actual altra vegada.

Es clar que com a escriptora m’agradaria ser recordada per haver dit les veritats tal i com jo les veig (que tampoc vol dir que aquestes veritats hagin de ser les mateixes per una altra persona), però, si ho he fet fins ara potser una mica imprudentment ha estat perquè no era conscient d’estar trepitjat l’ull de poll  “al poder”. No sóc prou valenta per ficar-me conscientment en segons quins problemes. Tot i que tampoc tinc la percepció d’haver dit res de l’altre món i que no es pugui dir, o que no sigui evident...

Em sembla que miraré de ser més prudent a partir d’ara, i de guardar-me algunes veritats per mi mateixa... no fos cas. Ara, us diré una cosa: potser dir el que penses és una mica arriscat, però et quedes taaan descansada...

dimecres, 4 de maig del 2011

La porqueria humana

Tot sovint penso en la frase de la Sharon Stone. Ella també era d’un poble petit: “En un poble de menys de 20.000 habitants, l’única cosa decent que pots fer és marxar.” (Si no fos perquè sé que la porqueria humana és igual a tot arreu...)

Si algú vol treure la conclusió que m’estimo tant i tant els llibres perquè les persones m’han fallat, ho pot fer, perquè serà la conclusió encertada.

dimarts, 3 de maig del 2011

Els cinc minuts de glòria


Ser famós no vol dir que tothom t’estimi. Ser famós vol dir que tothom es pensa que té dret a deixar anar de manera pública mentides o opinions negatives sobre tu, que tothom es pensa que està investit del dret legítim de criticar-te.

 



dilluns, 2 de maig del 2011

El rei del picoteig

He acabat el llibre Pensaments, de Joseph Joubert (Proa). Me’l vaig comprar perquè Pla recomanava molt a aquest autor. Ha estat un gran descobriment. Totes les seves opinions m’han fet pensar i he fruit molt llegint-les. És un llibre que guanya quan més hi avances, em va costar una mica agafar-li el ritme, però la final m’ha sabut greu acabar-lo i tot. Sobretot m’han interessat les opinions sobre poesia i el fet d’escriure, i sobre filosofia i el fet de llegir. Ja havia llegit una altre llibre de Joubert, un Pensamientos (Edhasa) recopilat per un altre editor, en castellà, -el vaig agafar de la biblioteca-  i la recopilació resultava més punxant si això és possible (i curta), però aquest llibre també m’ha agradat molt. (N’hi ha altres edicions en castellà que si puc també em llegiré). Es tracta d’un autor molt interessant si qui el recopila ha fet bé la seva feina, perquè, com que va escriure tant i tan i tan fragmentàriament, es veu que no tot té interès avui en dia. Pla se’l devia llegir en francès, i no sé exactament quines de les seves sentencies devia llegir ell, si ho va llegit tot o va llegir alguna recopilació encertada, com són aquestes dues traduccions; Pla tenia una gran capacitat de lectura. En tot cas, un bon autor per gaudir de la lectura picotejadora i pensar una mica amb un pèl més de profunditat que un picoteig.